Paquita i Sandra: «No, no i no, tot és que no. ¡Ja n'estic tipa de tants nos!»

Paquita Gómez és una veïna de Santa Coloma de Gramenet que fa cinc anys va caure en coma profund i avui s'il·lusiona davant la perspectiva de tornar a participar en cadira de rodes amb la seva filla Sandra en un tram de La Gran Follada d'Igualada, una curiosa carrera on els participants corren lligats en parella. El nom ve de l'adjectiu foll, que vol dir boig. Aquesta és la història d'una heroica recuperació i d'un amor extraordinari.

-¿Com es troba, Paquita?

 

-¿Jo? Bé. Ben fotuda. [rialles]

-Es nota que la seva mare va néixer a Cadis. No ha perdut la ironia.

 

-No, la seva essència és aquí encara que el seu cervell està destrossat. El març del 2010 li va sortir un bony al cap, una infecció que el 4 de maig es va rebentar i la va mantenir en coma profund durant gairebé un any.

-¿Què deien els metges?

 

-Que el 96% de les persones com la meva mare no tiren mai endavant. Jo crec que des d'un primer moment la van desnonar.

-Vostès no van perdre mai l'esperança.

-Jo tenia la intuïció que, als seus 65 anys, encara no havia arribat la seva hora i que valia la pena lluitar. Amb les meves germanes fèiem torns de vuit hores a l'uci. Li cantàvem, li llegíem i estàvem sempre pendents d'ella. Una vegada que se li va parar el cor, jo mateixa li vaig fer un massatge cardíac. Si la meva mare no se'n va anar va ser perquè nosaltres érem allà.

-Vostè ho va deixar tot i es va bolcar en ella.

-Vaig deixar la feina, em vaig allunyar de

la meva gent i vaig parar la meva vida, pe-

rò no ho veig com un sacrifici sinó com una devolució de tot el que ella ha bregat amb mi. Sóc la petita de tres germanes i tinc

un germà una mica més petit que jo. Potser he agafat una funció que no em tocava, o sí; potser he sigut egoista, però no la podia perdre. Ella ho és tot i jo encara la necessito.

-Ha batallat molt amb els metges.

 

-Ells sempre m'han dit que no assumeixo com està la meva mare. És clar que ho assumeixo i no toleraria que patís, però és que ella segueix lluitant i se supera cada dia. Fa tres anys estava gairebé en estat vegetatiu i el metge que li va donar l'alta ens va dir: «El que veieu és el que hi ha».

 

-Doncs si la veiés ara al vídeo on apareix feliç travessant la línia de meta de La Gran Follada del 2014... [per veure-ho, activeu el codi QR al final del text o bé aneu a http://youtu.be/tpw0b_56pTE]

-No sé què diria perquè des del 2012 cap metge li ha tornat a mirar el cap. En cinc anys ens han dit tantes vegades que no... Que no tornaria a obrir els ulls, que no tornaria a parlar, que no tornaria a menjar. No, no i no, tot és que no. ¡Ja n'estic tipa de tants nos!  Ara ens han dit que no a la rehabilitació a l'Institut Guttmann. Però no penso acceptar-ho; si fa falta, m'encadenaré a la porta.

-Una família no pot amb això sola.

 

-Hem conegut metges molt humans, però la majoria no ens ajuda. Jo l'he estimulat des del minut zero: me l'emporto a comprar i juguem a provar-nos gorres i sabates, anem a dinar i li faig fer malabars amb les mandarines de les postres, li llegeixo, li canto, la punxo... «És meravellós el que has aconseguit», em va dir una vegada un metge. «¡Doncs imagini's si ho fa una persona que en sap!», li vaig contestar.

-¿Fins on creu que pot arribar?

 

Notícies relacionades

Andalusia i Madrid reben la major part de menors migrants

Front comú contra les malalties transmeses per mosquits

-L'objectiu és que tingui una mínima qualitat de vida, que pugui tenir autonomia

de moviments i pugui sortir amb el meu pare a passejar o a prendre un cafè. Mentre ella vulgui, seguirem lluitant. Ets la millor, ¿oi mama? Porque nosotras no somos cojas, somos... [respon Paquita] ¡cojonudas!