Bàrbara Vidal: "La roca enganxa per la llibertat de deixar allà a baix la cadira"

Als 23 anys va patir una lesió medul·lar en un accident de trànsit. Va ser un tomb dràstic en la seva vida, però no la va acovardir.  Bàrbara Vidal Gaya (Barcelona, 1976) s'atreveix amb tot. Treballa, a més, en el departament informàtic de l'Institut Guttmann, que aquest any celebrarà el 50è aniversari.

—Era al desembre i baixàvem d'esquiar per la carretera de Canillo, a Andorra. L'últim que recordo és un avançament, que en va aparèixer un de cara. Vam fer un cop de volant.

—I el vehicle va caure per un terraplè.

—Va saltar 12 metres i es va quedar encastat entre uns arbres del barranc. De seguida vaig pensar que havia de dir alguna cosa perquè els altres sabessin que era viva; sentia un dolor d'esquena horrorós i no podia moure les cames… Un dels meus amics va morir.

—Quin mal trago.

—Era un noi fantàstic, d'una generositat immensa… Els bombers van trigar tres hores a rescatar-nos.

—¿Com va ser la recuperació?

—Vaig estar una mica més d'un mes sense sortir del llit; eren les infermeres les que em giraven. Al cap de dos mesos, vaig començar a moure els dits dels peus. I al cap de sis, vaig anar recuperant mobilitat de la cama esquerra, i ara la tinc bastant bé.

—¿Què és més dur, la rehabilitació física o superar el cop psicològic?

—No sé què dir-li. Al principi, hi havia dies amb tant de dolor que no podia pensar més enllà. Però crec molt en la força del cervell i a autoimposar-te coses.

—Al Guttmann la van fitxar.

—Un dia, al gimnàs, el doctor Josep Maria Ramírez, em va fer un comentari: «Ets matemàtica, ¿oi? T'has de quedar a treballar amb nosaltres». I passat un temps, a la cafeteria, quan encara estàvem a la Meridiana, em va anotar el sou en un tovalló de paper. Abans de l'accident, treballava de programadora en una entitat financera.

—L'esport l'ha ajudat, ¿oi que sí?

—Sí, molt, igual que la música. Vaig començar a jugar a tennis a la Teixonera i, com que hi ha molt poques noies que el practiquin en cadira de rodes, vaig anar a l'equip espanyol dels Jocs Olímpics d'Atenes, perquè pogués completar-se la parella de dobles. Va ser un regal que vaig disfrutar molt.

—Llavors va començar a entrenar-se fort.

—Sí, però el ritme de competició va arribar a exigir una dedicació gairebé exclusiva, i vaig acabar per cremar-me de tants tornejos i desplaçaments. A més, ara el que m'agrada és l'escalada.

—¿¡Escalada!?

—Fa cinc anys, la meva parella, el Jordi, em va animar a intentar-ho. Com que tinc molta força als braços, li vaig dir que sí. Ho vam provar a La Foixarda. I a poc a poc, hem anat fent vies més difícils: Montserrat, Savassona i Chamonix, als Alps.

—Carai…

—La roca enganxa. No hi vaig tan sovint com m'agradaria, perquè no tots els llocs d'escalada són accessibles per a mi.

—¿Què sent penjada de les cordes?

—Llibertat absoluta i poder. És impagable la sensació de deixar allà a baix la cadira de rodes i les crosses, i estar en contacte amb la natura sense res més.  També he reaprès a anar en bici: em lligo el peu dret a un estrep i faig força amb l'altra cama. El més difícil és arrencar.

—I a sobre, canta.

—Sí, en un grup que es diu Trenkaband i en una coral. La música és la meva gran passió; si no tinc assaig, em deprimeixo.

Notícies relacionades

Estabilitzat un incendi a Palamós i Mont-ras

El canvi de normativa sobre llums d’alerta genera un mercat fraudulent

—¿D'on treu les hores?

—Tinc uns pares fantàstics, que m'ajuden moltíssim.