Tati Cortés: «Tenia l'espina clavada i em vaig posar a indagar sobre dofins»

Amb la intenció de treure la teràpia amb dofins del pou de les coses que no tenen base científica, i que la gent tracta amb condescendència, sempre amb la sospita, Tati Cortés va invertir 12 estius de la seva vida…

-¿Dotze?

-Dotze, sí.

Dotze, doncs: 12 estius per tirar endavant la seva tesi doctoral. Les tesis tenen noms llargs: Un abordatge terapèutic de la teràpia assistida amb dofins en persones amb necessitats educatives especials és el d'aquesta. Va haver de superar molts obstacles, tots lligats a la sospita.

-Dofins. ¿Em pot explicar com va arribar a aquest tema?

-Hi vaig arribar perquè quan tenia 17 anys, més o menys, un cosí diagnosticat de paràlisi cerebral va rebre teràpia en un lloc que llavors hi havia a Cadaqués. Jo vaig anar a veure'l, per curiositat, i em va impactar molt.

-Ah. Llavors va ser… una espècie de llavor que va quedar sembrada, ¿oi?

-Una cosa així. Vaig entrar a estudiar Magisteri, més tard vaig fer Logopèdia i després Psicopedagogia. I un dia, a un professor de la Universitat de Vic li vaig dir que tenia una espina clavada des de feia anys, i que volia indagar sobre els dofins. Va ser quan vaig saber que la teràpia amb dofins no tenia base científica, així que l'única manera de treballar era fer un estudi empíric en un doctorat.

-¿Va trobar molts obstacles?

-Sí. Ningú creu en aquest tema i se'm tancaven moltes portes. A més, el dofí a Espanya és un animal molt protegit i és difícil accedir-hi, que era el que jo necessitava.

-Protegit… ¿Què vol dir?

-Bé, segons la llei, els únics que tenen accés als dofins són els instructors; els terapeutes ho tenen difícil. Un dels objectius de l'estudi, de fet, era demostrar que per fer una teràpia que valgui la pena el terapeuta ha de dirigir els instructors.

-¿Què va fer?

-Treballar fora, en delfinaris dels EUA, Mèxic i el Canadà, on no posen traves.

-Ah. I se n'anava cada estiu.

-Exacte. Va ser un treball de molt sacrifici, i a més pel camí va morir el meu cosí, i això va ser desmoralitzador.

-¿Va visitar molts delfinaris?

-37. Primer vaig estar a Mèxic, a la Riviera Maya, i vaig trobar el següent model: els pares de nens amb discapacitat s'apunten a una fundació i la fundació fa la gestió amb el delfinari; la fundació posa els terapeutes i el delfinari posa els instructors. És el model que lluitarem perquè s'implanti aquí.

- ¿«Lluitarem»?

-És que fent la tesi vaig conèixer molts pares d'aquí que viatjaven perquè els seus fills rebessin teràpia, i que estan convençuts que s'hauria de muntar aquest model a Espanya. Pensem posar en marxa una associació, o una fundació: el que millor s'adapti als nostres objectius.

-¿Què va demostrar amb la tesi? ¿Va aconseguir donar base científica a tot plegat?

-Sí. De tot això en va sortir un estudi amb 138 nens enfocat sobretot als problemes de comunicació. I la conclusió és que la teràpia amb dofins millora la comunicació dels nens amb alguna discapacitat. Especialment en el cas de l'autisme.

-¿Per què figura a la tesi la Universitat de Múrcia?

-Perquè aquí a Girona ningú em va voler dirigir la tesi. Vaig haver d'anar a Múrcia.

-¿N'està satisfeta? ¿Va aconseguir el que volia?

-En part. El que passa és que jo esperava que, un cop coneguts els resultats de la meva tesi, els delfinaris canviarien d'actitud respecte a la idea de treballar amb terapeutes. Però això no ha passat.