Iñaki Lemiechevsky: "Les equacions ens surten més bé que saludar"

Sense empatia per poder identificar-se i interactuar amb l'estat d'ànim aliè, però amb sorprenents capacitats cognitives i memorístiques. Així es defineix la síndrome d'Asperger, que acompanya la vida d'Iñaki Lemiechevsky. Un coeficient intel·lectual

de 150 en les àrees lògiques del seu cervell -de 90 a 115 és el més comú- en fa un xaval brillant, un peix a l'aigua conversant sobre física quàntica a CosmoCaixa amb el físic, professor i investigador de la UB Jorge Wagensberg, una imatge del documental Through me (A través meu), en què la realitzadora Andrea Lamount retrata el seu dia a dia.

-¿Què et fa diferent dels altres?

-Les persones amb síndrome d'Asperger tenim més intel·ligència racional, ens obsessionem més del compte amb els temes, però no sabem socialitzar-nos, no tenim intel·ligència emocional.

-¿Què és per a tu la intel·ligència emocional?

-És el que fa que la majoria de persones tinguin implícites normes socials com dir hola i adéu, donar les gràcies i demanar les coses per favor. Per a mi és molt més fàcil resoldre un sistema d'equacions que presentar-me bé en un sopar. Ens surten més bé les equacions que saludar.

-¿Ho passes malament per ser com ets?

-Ho passo malament en alguns moments. Quan vaig a comprar el pa, simplement, m'oblido de saludar, les maneres formen part de les normes de la societat que jo

no entenc. En realitat, no sé descriure

els sentiments, és una cosa tan abstracta... Però sobretot ho vaig passar molt malament a segon curs de primària. Alguns companys de classe em van fer bullying. Va ser el pitjor any de la meva vida. A mi els altres no m'accepten del tot, em veuen estrany i no m'entenen. El pati és massa estressant per a mi, per això tinc un permís especial per quedar-me a l'aula a l'hora del descans.

-¿No tens amics a classe?

-Només tinc un amic a classe, i també té síndrome d'Asperger.

Iñaki Lemiechevsky va néixer a l'Uruguai el 2001, i l'any següent va viatjar amb els seus pares a Catalunya, on la família va voler aconseguir un futur millor. Vuit anys després va arribar el diagnòstic d'Asperger, i també la medicació per tractar el trastorn obsessivocompulsiu (TOC).

-¿Què has notat des que prens pastilles?

-Més son. Moltes vegades aprofito l'hora del pati per dormisquejar una mica. Dormisquejo també mentre estem fent classe, puc dormisquejar escoltant perfectament el que diu el professor. Fins i tot puc fer-ho mentre camino. És una sensació de descans que em regenera com si estigués dormint sense dormir.

-Els teus pares diuen que als 3 anys ja dominaves les estratègies dels videojocs i que vas aprendre anglès sol, llegint instruccions que tu mateix buscaves a internet. ¿No t'avorreixes a classe?

-Sí, perquè em resulta massa fàcil el que fem a l'institut. Només m'encanta quan tenim examen, perquè aquell dia no tinc deures. Quan tenia 4 anys llegia contes a la resta de la classe. I a classe de català de primer, quan de les 12 unitats del llibre la classe estava a la primera pàgina del tema 4 jo ja feia els exercicis del tema 11.

-¿A què t'agradaria dedicar-te de gran?

Notícies relacionades

Així és el MBA català que porta ja onze edicions obrint noves oportunitats a professionals de diferents sectors

23 vehicles desapareixen cada dia a Catalunya

-M'agradaria ser físic, programador, enginyer electrònic, arquitecte o polític, per poder fer que tots els éssers humans puguin viure amb confort, almenys com vivim nosaltres.

En la ment dels seus pares, un altre desig: «Que Iñaki rebi les eines necessàries per integrar-se en la societat i hi sàpiga viure i relacionar-se amb les persones que valen la pena. I que sigui feliç».