Miquel del Pozo: "Vaig passar un any dibuixant als carrers i museus de Roma"

Si volen intimar amb l'ànima de Miquel Àngel conectin-se els diumenges a les 22.00 hores a l'etiqueta de Twitter #MA140 de @miqueldelpozo. No cal ser expert en art, encara que pot ser que allà coincideixin amb gent com Guillermo Solana, director artístic del museu Thyssen; l'únic que es necessita per disfrutar de la iniciativa d'aquest jove arquitecte barceloní és un compte de Twitter i molta curiositat.

-Som davant del Museu Nacional d'Art de Catalunya [a la foto]. ¿Hi entrem?

-No.

-¿No? ¿Per què?

-Si li he proposat venir fins aquí és perquè la meva intenció és treure l'art al carrer i portar-lo a casa de la gent. Amb aquesta iniciativa a Twitter pretenc compartir la meva mirada sobre l'art, explicar la reacció que l'art provoca en mi i intentar despertar l'interès i la curiositat perquè després cadascú vagi a veure l'obra original i experimenti el que provoca estar davant d'ella.

-¿Quines obres li causen més impacte?

-Els dos llocs que més em commouen són el Panteó i la Capella Sixtina. El Panteó [el temple circular dedicat als déus a Roma] té una proporció única que t'acull com al ventre matern. Quan hi entres notes que alguna cosa es mou en el teu interior i a mi m'agrada pensar que això és l'ànima. L'artista posa la seva ànima en l'obra. Cada vegada que algú entra a la Capella Sixtina se sent interpel·lat per l'ànima de Miquel Àngel. L'art és el llenguatge que hem creat els éssers humans per parlar amb l'ànima; l'altre és l'amor. I això és el que vull que la gent experimenti amb l'art.

-Vaja... i jo sense compte de Twitter.

-Si decideix obrir-se'n un s'ho passarà bé. Precisament diumenge passat vam començar amb la Capella Sixtina. L'arquitectura és com la música, apel·la directament als sentits. Tenim l'ànima aixafada pel pes de les trivialitats i les obligacions de la vida quotidiana, que ens tenen atrapats. Per això quan escoltem una cançó o entrem a Santa Maria del Mar sentim pau i respirem. ¡Ens estàvem ofegant!

-El mou la passió.

-Sempre. Estudiava segon d'Arquitectura quan vaig fer una optativa d'Història de l'Art que em va ensenyar a descobrir més enllà del que veiem. La meva vida va canviar i ja no vaig poder seguir a Arquitectura.

-Es va matricular a Història de l'Art.

-«¡Això no et porta enlloc!», m'advertien. Però jo no volia un títol, volia aprendre. Tenia claríssim que allò era bàsic per poder avançar com a persona.

- A tercer se'n va anar d'Erasmus a Roma.

-El primer dia de classe a La Sapienza ens van ensenyar una pintura de Leonardo que és als Museus Vaticans. «¿Què faig aquí quan podria estar mirant directament el quadro?», vaig pensar. I ja no vaig tornar a classe. Em vaig passar tot l'any recorrent Roma amb una llibreta, dibuixant esglésies al carrer, copiant pintures als museus i rebuscant en biblioteques.

-Després del viatge iniciàtic va tornar a Barcelona i va acabar Arquitectura. ¿Ha pogut aplicar la seva experiència artística en algun projecte?

-Amb la meva sòcia, Alba Méndez, hem construït un complex de 210 vivendes en una superfície equivalent a dues illes de l'Eixample a Asunción (Paraguai). Ens van donar llibertat total i vam poder fer l'arquitectura que volíem, amb un gran parc central i cobertes enjardinades i habitables. Volíem transmetre pau i benestar, com el que sentia quan passejava per Vil·la Adriana, la casa de l'emperador Adrià (el mateix que va fer construir el Panteó) a Roma.

Notícies relacionades

El principal acusat també va pagar a un nen per tenir sexe

Els pederastes de la xarxa del Raval sabien que la víctima tenia 13 anys

-¿I això no podrien fer-ho aquí?

-Aquí seguim vivint enxovats i només ens ofereixen reformes de pisos. Però una arquitectura diferent és possible.