"Vaig entrar al quiròfan com si anés a parir"

Al Vendrell ja és estiu. A les Rambles, les terrasses estan plenes i, tot i que en algun racó, hi ha grups de nois que exhibeixen gossos de presa, algun pitbull i rottweiler, la pau es palpa en cada grupet familiar que comparteix gelats.

La immensitat de la Montse, tan gran de talla com de cor, contrasta amb la discreta figura del seu fill Izhan Dote (receptor), de 21 anys i futur estudiant de grau superior d'automoció. Ni els explico com crida l'atenció la gràcia, la vivesa, de la petitona Inés Álvarez (donant), de 50 anys, resident a Torredembarra i treballadora en un supermercat. I, curiós, al costat d'aquesta mare coratge hi ha el seu fill Vicente, de 20 anys, enorme, grandiós, que sembla protegir-los a tots de grups de nois i pitbulls.

A l'Izhan se li van paralitzar els ronyons fa set anys. Diàlisi, llistes d'espera, dolor, visites a l'hospital... un desastre. I, a sobre, l'Izhan és del grup sanguini O+. «A casa tots», explica la Montse, «som A o B. I, sí, hi ha familiars 0+, que van dir que anirien a fer-se les proves... però no hi van anar. I jo em vaig negar a anar-los al darrere. Si dius que hi vas, hi vas», afegeix, decebuda amb els seus.

Assabentar-se'n de casualitat

Notícies relacionades

"La família et ve donada; als amics els tries tu"

Donants de vida

Però, de casualitat («i això sempre l'hi retrauré a la meva amiga»), la Inés es va assabentar que l'Izhan necessitava un ronyó. «Va ser el Vicente qui em va dir, 'mama, anem a veure l'Izhan, que l'han tornat a ingressar'. I hi vam anar. I el veig patir. Tant que, sortint d'allà, me'n vaig anar a una farmàcia i no em vaig moure del taulell fins que em van dir que era O+». I la Inés va sortir fent salts de la farmàcia. Gairebé amb un ronyó a la mà.

Dit i fet. L'Izhan és un altre amb el ronyó de la Inés. I tant que sí. «Jo no he fet res més que tornar a aquesta família una ínfima part del que m'han donat. Ells em van acollir quan vaig arribar de Ciudad Real, quan em vaig quedar viuda», explica la Inés. «El Vicente és un fill més de la Montse, un nét més de la seva àvia. Quan jo vaig entrar al quiròfan perquè m'extirpessin el ronyó, era com si anés a tornar a parir». I, sí, va donar a llum. Va parir un nou Izhan.