Donants de vida

Els italians dirien «se non è vero, è ben trovato». Si no és exactament així, no té gaire importància ja que es podria assemblar molt a la realitat. Podria fins i tot haver estat així. En realitat va ser així, sí.

Expliquen que, al segle XV, quan Diego de Almagro, el segon de Francisco Pizarro, va tornar a Espanya després de la conquista de l’imperi Inca, el rei Carles I li va preguntar com havia anat tot, i Almagro li va respondre: «La dominació m’ha costat un ull de la cara». Hi ha qui relata que el que realment va dir Almagro, la seva expressió per descriure com va ser de costosa aquella conquista, va ser «m’ha costat un ronyó». D’aquí van derivar, segur: «M’està costant un ronyó pagar el pis». O «aquest Nadal m’ha sortit per un ronyó». O «aquest cotxe no me’l podré comprar perquè costa un ronyó».

Baixa el nombre de cadàvers

En el diminut despatx de la Fundació Puigvert del doctor Lluís Guirado (taula, butaca, dues cadires, ordinador i cafetera per resistir les màximes hores possibles), els ronyons estan a l’ordre del dia. I tots són gratuïts. Encara que, sí, tenen un valor enorme, únic. Tant, que salven vides. El problema, la inquietud, el caos, el temor, és que, a la felicitat del fet que ha baixat el nombre de morts en accidents de trànsit, especialment joves, augmenta la sensació, el dolor, el desencant i la preocupació que, des de fa uns quants anys, costa moltíssim més salvar aquelles vides.

L’equip del doctor José Ballarín, director del Servei de Nefrologia de la Puigvert, integrat pels doctors Guirado, Alberto Breda i les doctores Carme Facundo, Cristina Canal i Núria Serra, gestionen la més gran i millor informació del món al voltant dels trasplantaments de ronyó. I, evidentment, sobre el tractament necessari en el moment que detecten algun problema en els seus pacients. No hi ha ningú, ningú, en cap altre racó d’Espanya, ni del món, que ofereixi tanta i tan bona informació per afrontar una malaltia mortal. Els pacients i els seus familiars són assessorats sobre totes les vies que tenen al seu abast per afrontar la curació, com poden ser sotmetre’s a diàlisi, posar-se en llista d’espera de donant de cadàver o buscar, entre familiars i amics, un donant viu.

Més donació en vida

Aquest últim punt, reconeixen els doctors, no acostuma a ser tingut en compte en gairebé cap altre punt de la geografia espanyola. ¿Per què? Perquè el procés per poder realitzar-se la donació i el trasplantament requereix una supervisió legal llarga, laboriosa, minuciosa i detallada, que finalitza amb el vistiplau d’un jutge. Però aquesta és, curiosament, la via que els experts consultats per Més Periódico consideren «vital, necessària, imprescindible i urgent» per poder superar l’embut que ha provocat l’alarmant descens de la disponibilitat d’òrgans procedents d’accidents mortals, que ha fet que les donacions que s’obtenen per aquella via hagin passat del 50% a només el 5%.

«Tots, per descomptat, ¡és clar!, ¡només faltaria!», explica Guirado mentre remena el seu cafè amb una cullereta de plàstic, «estem summament contents que, l’any passat, l’índex de mortalitat a les carreteres baixés a nivells del 1960, i que es produís el descens més accentuat en els grups d’edat entre els 35 i 44 anys (un 25% menys) i els de 15 a 24 (un 20%). Però aquestes dades són les que ens han empès a buscar un altre tipus de donants». L’ús obligat del casc en els motoristes, el cinturó de seguretat i l’airbag en tots els cotxes, un nombre més elevat de controls d’alcoholèmia, el rejoveniment del parc mòbil, han obligat els doctors a aguditzar el seu enginy per resoldre una equació complicadíssima: hi ha menys òrgans i hi ha més gent que necessita un trasplantament perquè abans tots ens conformàvem de viure el que tocava; ara, coneixedors dels avenços mèdics, tothom es vol trasplantar. «Abans», recorda Guirado, «més enllà dels 60 anys no es trasplantava; ara estem fent trasplantaments a persones de més de 80 anys».

La primera idea, catalogada d’«autèntica bogeria» en els congressos als quals anava l’equip del doctor Ballarín, va ser agafar donants de més de 60 anys. «La raó era senzilla: si ens anaven bé els donants de 58 anys, per què no ens havien d’anar bé els de 61, 62 o 63, si hi ha persones molt més senceres a aquella edat que alguns de 45». Els metges catalans també van guanyar aquella batalla. I no només la dels 60, també la dels 70 i fins i tot la dels 80. «Hem aconseguit donants vells per a vells (i quan Guirado pronuncia la paraula vell ho fa amb enorme cura, respecte i carinyo) i reservem els pocs donants joves que teníem per a joves». Explica Guirado que als avis sempre els posa el mateix exemple: «Vostè faci’s a la idea que es desplaça en un sis-cents i només pot anar a 80 per hora, però ¿oi que es desplaça? ¿oi que hi arriba?, doncs sàpiga que no li puc posar un Mercedes perquè no li seria útil, no el necessita, no en trauria tot el profit».

Els experts expliquen que, a principis del nou segle, la donació de cadàver ocupava a Espanya el 99%, i quedava només un 1% per a les donacions de vius quan, als països nòrdics era del 50%, i als Estats Units, del 40%. «S’ha de reconèixer que, durant els últims anys, ens hem estat mirant el melic perquè érem els primers, no només en la tècnica del trasplantament, sinó també en donació de cadàver, però, pels problemes assenyalats anteriorment, la nostra resposta per fer front a la gran demanda que tenim ha sigut molt dolenta», assenyala aquest expert que lluita, juntament amb els seus companys, per millorar aquestes dades.

I és aquí on es decideix accelerar la donació en vida, gràcies als enormes avanços, especialment farmacològics, que fan que l’única compatibilitat important, vital, sigui tenir el mateix grup sanguini, ja que tota la resta es pot superar amb medicació. I és quan la Puigvert fa el primer trasplantament entre amics «també molt criticat», recorda Guirado, «perquè molts van dir que era molt perillós a l’obrir la porta al tràfic d’òrgans, acusació que, com s’ha demostrat, era una barbaritat».

No tot és generositat

Sembla evident que ningú, ningú, qüestionaria la donació entre familiars i, no obstant, sí que hi ha qui critica la donació entre amics. «En aquest despatx», relata Guirado, «jo he vist de tot. El suggeriment que el donant surti de la família és el primer que se li comenta al pacient, a qui, immediatament, se li planteja la possibilitat de trobar un amic que l’ajudi o es presti a cedir-li un ronyó». A Guirado no li importa reconèixer que quan diu que ha vist de tot, significa que «he vist molt més afecte i amor entre amics que en alguns familiars i, per tant, puc certificar que hi ha tants amics com familiars disposats a ­donar».

Guirado, igual que altres components del seu equip, no oblidarà mai, per exemple, aquella mare que, després de rebre tota la informació dels doctors en presència de la seva filla malalta i abandonar el despatx, va tornar immediatament, ja sense la seva filla, per dir-li al metge: «Doctor, estic molt enfadada amb la meva filla perquè fixi’s si és egoista que, per no sotmetre’s a diàlisi, prefereix que jo li doni un dels meus ronyons». O aquell pare que, mentre el doctor li donava tota mena d’explicacions davant del seu fill malalt, es va aixecar de la seva cadira i, col·locat a l’esquena del noi i sense que el xaval el pogués veure, li anava fent gestos i indicacions al doctor que no comptés amb ell per donar-li un ronyó.

Guirano aprofita l’ocasió, amb les estadístiques a la mà, per explicar que les mares donen el doble que els pares. Aquestes mateixes dades parlen d’un terç de donacions entre matrimonis («no oblidaré mai aquella dona que li va donar el ronyó al seu marit i, un any després, em va reconèixer que ho havia fet perquè, per culpa de la diàlisi, estava farta de quedar-se sense vacances i llavors podria tornar a anar de viatge»), un terç de pares a fills i un terç entre germans i amics.

I arribats a aquest punt, el de les amistats que es presten a ajudar, és quan, una vegada seleccionat el donant, la maquinària medicojudicial es posa en marxa. Entrevistes, metge extern controlant el procés, vistiplau del psicòleg i psiquiatre, comitè d’ètica multidisciplinària que intervé en la selecció i, finalment, el vistiplau, o no (fins ara sempre ha donat el seu consentiment), d’un jutge, en aquest cas, una jutge, Nuria Alonso.

Evitar el mercat negre

«Tot aquest procés», explica Alonso, titular del Jutjat de Primera Instància núm. 28 de Barcelona, «no es fa perquè no ens fiem de la gent, ¡ni parlar-ne! Es fa, precisament, per oferir plenes garanties al donant i al receptor. Es fa perquè ho diu la llei; es fa perquè volem evitar el mercadeig i, el que és pitjor, el tràfic d’òrgans». Alonso recorda que en altres països sí que s’ha entrat a debatre sobre la compravenda d’òrgans. «Aquí no, aquí hem optat per la versió altruista de la donació, sense que intervinguin diners. El problema, insisteixo, és que aparegui un mercat negre d’òrgans. I, davant d’això, és la llei qui ens protegeix a tots, especialment el donant, que ha de ser degudament informat, amb tota mena de detalls del procés, perquè ho diu la llei i perquè és un tema molt, molt, delicat».

Alonso, que té l’última paraula sobre els trasplantaments de donació de vius de la Puigvert, el Clínic, la Vall d’Hebron i l’Hospital del Mar (un jutjat de Badalona s’encarrega de Can Ruti i un altre d’Esplugues, de Sant Joan de Déu), recorda que la llei és molt clara en aquest sentit: les explicacions que se li han d’oferir al donant (el receptor no assisteix a la reunió amb la jutge) han de ser prou clares «com si ho hagués d’entendre un incapaç». Això diu la llei. «Jo els explico fins i tot el destí del seu òrgan en cas que, per la circumstància que sigui, que pot passar, poden ser múltiples, no pogués implantar-se en qui l’ha de rebre. El donant té dret a saber-ho tot i així ho diu la llei».

No cal dir que Alonso reconeix estar «encantada» de fer aquesta feina «perquè és el més bonic que fem als jutjats, un lloc on la gent acostuma a venir més aviat a barallar-se, a discutir. Jo, en aquest cas, no resolc els enfrontaments entre persones, sinó que represento l’Administració, com a garantia del procés. Sóc gairebé com un notari, perquè la feina més difícil la fan els equips dels centres mèdics».

Alonso reconeix que «la donació en vida és un acte de generositat brutal». I, encara que tampoc vol exterioritzar-ho, sempre té la sensació que està davant de persones que volen ajudar a viure. Però la llei és la llei. «A mi em sembla bé que hi hagi un control», explica Enric Cumi, donant de Besalú. «Tots sabem que, en molts països, es mata per un ronyó». El de Cumi va fer ressuscitar el seu amic Enric Xargay, que, quan li parlen de si Cumi va cobrar, deixa anar: «¿Cobrar?, però si té més diners que jo, que la restauració no ha patit la crisi de la construcció». Sor Rosa Maria, el ronyó de la qual llueix esplèndid en el cos de Sor Irene, també està d’acord amb la llei «entre altres coses perquè jo podria deixar la congregació, cosa, evidentment, que no he pensat en cap moment, i reclamar el meu ronyó o el pagament corresponent».

Estimar-se com germans

Si en alguna cosa coincideixen el doctor Guirano i la jutge Alonso és que la gratitud es pot expressar de mil maneres i ningú pot qüestionar-la. «Home, aquí un dia van arribar, un any després de ser operats, dos germans i el receptor, a l’absentar-se el donant, em va dir ‘bé, la veritat doctor és que vaig pactar amb el meu germà que, si em donava un ronyó, es quedaria amb el millor dels pisos que heretarem’. ¿Això és compra? ¿és venda?». És.

Notícies relacionades

"La família et ve donada; als amics els tries tu"

"¿Si tenim dos ronyons, per què no donar-ne un?"

Tothom entén que dos amics o amigues arribin a estimar-se com si fossin germans o germanes. «El més important en aquesta relació», explica Belén Bermúdez, a qui la seva amiga «de l’ànima» Ester García li va donar un ronyó, «és que ella sap que no em passaré tot el dia donant-li les gràcies, encara que no hi ha dia que no pensi en ella i en la generositat que va tenir; i ella tampoc m’ho estarà recordant tota la vida. En això es basa l’amistat ¿no?»

Doncs sí, en això i estimar-se com germans. O més, o més.