"La família et ve donada; als amics els tries tu"

Aquella habitació compartida. Aquell passadís de laments. Aquelles parets de color indiferent (diuen que relaxant, no ho sé, no ho sé). Aquelles malalties, curables, deien els metges, però sense rellotge. Aquells tractaments que necessitaven calma, paciència i esperança. Tot allò els va unir. I molt. Va ser a l'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta, de Girona, on Enric Cumi (donant) i Enric Xargay (receptor) es van fer amics inseparables fa un munt d'anys. Els van unir les malalties, però també que tenien el mateix nom i el mateix signe del zodíac: Àries.

Cumi era allà perquè li havien extirpat la melsa i això li va provocar una trombosi. Xargay havia anat a l'hospital perquè li van detectar un tumor en un ronyó. Es veien, xerraven i ho compartien tot. Va ser Cumi qui de cop i volta es va inventar el repte. «Ho va dir perquè ell és un desprès amb tot a la seva vida». ¿I què va dir? «Doncs va dir: mira, si me'n surto, et dono un ronyó». Però diuen que cap dels dos sabia llavors que Xargay acabaria necessitant un ronyó. I, és clar, quan el va necessitar, va tenir l'ajuda del col·lega de passadís.

«En aquestes històries», relata Xargay, de 50 anys, resident a Sarrià de Ter, aficionat als ral·lis clàssics i paleta per a tot, «només hi ha un heroi i és el donant, que et dóna un dels seus òrgans; es desprèn d'una cosa que perdrà per a tota la vida, perquè un ronyó no es regenera». «Jo el vaig donar, i punt. I no perquè m'hagués compromès, que també, sinó perquè el meu amic el necessitava per viure, no per anar-se'n de festa ¡per seguir vivint! Tu dónes vida i n'ets perfectament conscient», afegeix Cumi.

Sovint les famílies no sempre recolzen aquestes decisions, sobretot perquè la donació és per a un amic. Els Enric ho tenen claríssim. «La família et ve donada; els amics són teus, els tries tu», indica Xargay. «Jo als meus amics els explico el que no li explico a ningú, ¡ni a la meva família!» «¿Demanar permís a qui?», es pregunta Cumi. «És la meva vida, és el meu cos, és el meu amic i no he de demanar permís a ningú». «Sóc solter i els meus germans ho van saber tot quan la decisió ja estava presa i a punt d'entrar tots dos al quiròfan. Em van recolzar, però, sí, algun comentari van fer, sobretot en la línia de '¿i si el necessitéssim algun de nosaltres?'… però ho van entendre».

Pànic al rebuig

Els Enric comparteixen la idea que, en aquests casos, com en tot a la vida, s'ha de ser «decidit i valent». «És evident», ressalta Cumi, «que algun dels meus germans o nebots podria necessitar un ronyó en el futur però això, de moment, no passa i en aquell moment el que el necessitava, i amb urgència, era el meu amic. Així que no hi havia res més a parlar. Si ens passéssim la vida pensant en el que pot passar no ens mouríem de casa, perquè si sortim al carrer potser ens atropellen o ens cau un test d'un balcó i ens mata».

Notícies relacionades

Donants de vida

"¿Si tenim dos ronyons, per què no donar-ne un?"

«A mi», acaba explicant Xargay, «l'únic que em feia pànic, però pànic de veritat, era que l'Enric em donés el seu ronyó i el meu cos el rebutgés. Això no em deixava dormir, perquè pensava 'se'n desprèn i, a sobre, a tu no et serveix'. ¡Terrible!» Però va anar perfecte.

Avui hi ha paella a El Prat, el bar que Cumi, de 51 anys, té a Besalú, a prop de Sarrià de Ter. Conviden els amics. Als amics.