Pino Creanza :«Feia fotos i prenia apunts perquè ho necessitava»

Pino Creanza arriba a Barcelona per presentar el seu primer llibre, Cairo Blues, un còmic que té el seu origen en la curiositat de l'ésser humà, en la necessitat de comprendre la realitat. L'han traduït a l'àrab, al francès, al castellà i a l'anglès. Sempre editorials petites i independents que aposten per mirades fresques i diferents.

-És italià, enginyer de formació i al seu libre Cairo Blues explica el context de la revolució egípcia.

-Vaig anar a Egipte per treballar-hi com a enginyer. Visitava fàbriques a la perifèria, però en el temps lliure visitava el Caire. Durant aquell viatge vaig acumular material sobre l'urbanisme i sobre la vida de la gent dels barris. No era a Egipte quan va començar el moviment a la plaça de Tahir. Ho vaig viure com a testimoni indirecte.

-No obstant, a la segona part del llibre dibuixa l'anhel dels activistes.

-Vaig demanar permís a periodistes, a bloguers egipcis i fotoreporters per utilitzar el seu material. M'interessava mostrar el context, una vida que és semblant a la nostra, i també retratar les dones i els homes que, entre el gener i el febrer del 2011, van ocupar els carrers per canviar les coses.

-¿I durant el seu viatge ja s'intuïa el que passaria després?

-No. Els egipcis parlaven de la corrupció i, és clar, aquest és el substrat del que va passar després. La gent es queixava que es començaven projectes faraònics i que no s'invertien diners a millorar les condicions de vida de la ciutadania. Es notava el descontentament. Li poso un exemple: deien que estaven refent el paviment i que això ho feien cada dos o tres anys perquè la fàbrica de material pertanyia a la família de Mubàrak. Fins i tot els emprenedors es lamentaven que el sistema econòmic estigués controlat.

-Això ho explica al llibre. ¿Com se li ocorre visitar la Ciutat dels Morts, on s'amunteguen els drapaires?

-Sí. Quan vaig anar a Egipte, vaig conèixer italians que hi treballaven i que no en sabien res, no convivien amb els egipcis i cap parlava àrab. Si jo hagués viscut sis mesos al Caire, hauria après una mica d'àrab.

-Això és el que el mou per sortir del circuit del que està establert.

-No ho sé. Em va tocar i em va fascinar la realitat. No puc explicar-li un motiu concret. Potser perquè de petit vaig llegir Les mil i una nits. [Riu] Suposo que sóc curiós i que  tinc un interès polític pel món. Quan era jove volia canviar-lo; ara, com a mínim, vull comprendre'l. La curiositat et pot portar a descobrir coses que ni les persones locals coneixen.

-El Nilòmetre de Roda, que també apareix a Cairo Blues. ¿Imaginava que la seva vivència seria un llibre?

-No. Feia fotos i prenia apunts perquè ho necessitava. Tot era tan nou i tan intens que necessitava allargar l'experiència. Volia documentar-me i entendre una mica millor la realitat del que estava veient. Egipte és un país tan llunyà i, al mateix temps, tan pròxim...

-Ja l'han traduït a quatre idiomes.

-Vaig començar a publicar les històries de Cairo Blues en una revista que després va tancar. Una associació cultural em va proposar que fes una exposició en un festival del Mediterrani, a Ancona. Després, una editorial a Itàlia em va proposar que escrivís un llibre. Per sorpresa, Ricardo Zanini, d'Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, em va contactar i el vam publicar a Espanya. El mateix em va passar amb una una petita editorial a França i amb un editor libanès…

Notícies relacionades

¿Qui és Ramón Flecha, el catedràtic de la UB acusat d’abús sexual per 14 universitàries?

Una fallada informàtica i l’operació sortida desborden la T4 a Madrid

-¿Sortirà en àrab? 

-Ja l'han editat, però falta distribuir-lo. Estem preparant un e-book en anglès. Al final  ha sortit bé.