L'abocador de Catalunya

Tarragona és l'abocador de Catalunya, segons el lament recurrent de les forces polítiques i socials de la província catalana del sud. És una queixa que ha anat creixent amb el temps, però que es va fonamentar fa més de 30 anys amb l'activitat de les centrals nuclears de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp) i Ascó (Ribera d'Ebre) i es remunta a un segle. És el temps que ha estat contaminant l'Ebre la planta electroquímica, actualment propietat d'Ercros, a l'altura de Flix (Ribera d'Ebre). Aquesta setmana, la queixa s'ha tornat a intensificar després de la informació publicada per EL PERIÓDICO que l'empresa Grecat, de Constantí (Tarragonès), s'ha postulat per eliminar restes de les armes químiques procedents de Síria.

«Aquest territori té un sentiment de greuge que no ha de paralitzar la nostra capacitat de fer coses, però és molt evident que només sumem perquè ens portin tot allò que els altres no volen», afirma l'alcalde de la capital, Josep Fèlix Ballesteros (PSC). «No pot ser que Tarragona continuï sent la claveguera de Catalunya», explica Ángel Juárez, president del Centre d'Iniciatives Ecològiques (CIE), que agrupa més de 70 entitats socials i veïnals. És també l'única entitat de la societat civil amb representació en la comissió d'informació de l'empresa Grecat (Gestió de Residus Especials de Catalunya, SA), que gestiona la moderna planta de Constantí, amb capital mixt i majoria de la Generalitat. La delegació de la Generalitat a Tarragona, que dirigeix Joaquim Nin, no ha volgut pronunciar-s'hi.

Tarragona concentra al nord i al sud de la capital un dels pols petroquímics més importants del sud d'Europa, amb una refineria de petroli inclosa; té tres centrals nuclears i una altra (Vandellòs 1) en fase de desmantellament des que el 1989 va registrar l'accident nuclear més greu d'Espanya. I encara s'hi han de sumar quatre plantes d'electricitat de cicle combinat; els pous petrolífers de Repsol situats al davant del delta de l'Ebre; un dels ports industrials amb més activitat d'Espanya; la incineradora de residus químics de Constantí i el magatzem subterrani de gas Castor al davant de la costa del riu Sénia (la planta terrestre és a Castelló), que va fer tremolar el sud de Tarragona a finals del 2013.

LES DUES CARES DE LA MONEDA / «Més que d'un abocador, estem parlant d'instal·lacions que són productives i a la vegada comporten un impacte ambiental que pot causar conflictivitat. El risc i el benefici són dues cares de la mateixa moneda», afirma Jordi Prades, estudiós de conflicte ambiental a la Universitat Rovira i Virgili (URV).

La producció energètica representa el 90% de tot el sector industrial de la Ribera d'Ebre. De fet, resulta extraordinari que el 57% del PIB d'aquesta comarca procedeixi de la producció d'energia. La central de gas combinat i la nuclear de Vandellòs sumen el 54% de la producció industrial del Baix Camp. Els sectors químic i petroquímic concentrats a la comarca del Tarragonès representen en l'actualitat el 26% del seu PIB total, explica Juan Antonio Duro, catedràtic de l'Economia de la URV. «Aquests sectors tenen un impacte total superior en cada comarca al que evidencien aquestes dades», afegeix.

«Barcelona és el centre del poder polític; Lleida, el graner; Girona, el pol turístic, i Tarragona, el pati del darrere», descriu el professor del departament de Geografia de la URV i portaveu de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, Sergi Saladié.

La capacitat de protesta de la població va començar a canviar, segons Saladié, a partir de l'any 2000 amb el projecte de la multinacional energètica Enron per ubicar-se a Móra la Nova (Ribera d'Ebre). «La població va considerar que ja s'havia arribat al límit del que és assumible». És la reacció NIMBY (Not In My Back Yard, no al meu pati del darrere) de rebuig ciutadà als riscos d'activitats percebudes com a perilloses.

Les mobilitzacions reivindicatives de les últimes dècades vénen a corroborar l'argumentació de Saladié. Els transvasaments d'aigua de l'Ebre, l'oferta per ubicar a Ascó el magatzem temporal centralitzat (ATC) de residus nuclears o la lluita contra el pla de residus de la Generalitat de finals dels anys 80 han protagonitzat alguns dels moviments veïnals més significatius. El pla de residus no es va aplicar com estava previst, Enron no es va implantar i l'ATC es va adjudicar a Ascó.

Per això, alguns protagonistes d'aquests moviments qualifiquen ara de cínics els polítics que critiquen que els residus resultants del tractament dels gasos sarín i mostassa de Síria puguin acabar gestionant-se a Constantí. «Haurien de queixar-se, primer, que existeixi una planta de residus perillosos que funciona des de fa més de 20 anys, i també preguntar-se com han invertit les compensacions econòmiques rebudes», diuen.

«Hem de felicitar-nos de la nostra situació econòmica i industrial, malgrat que pot acabar desapareixent», afirma Rafael Vidal (CiU), alcalde d'Ascó. Aquesta població de 1.650 habitants ha vist transformada la seva activitat agrícola tradicional pels rèdits que li ha reportat el monocultiu de les seves dues centrals nuclears. El pressupost municipal del 2014 puja a 13,9 milions d'euros, dels quals 12,4 milions s'ingressaran amb els impostos i els fons derivats de les nuclears.

L'alcalde de Vandellòs i l'Hospi-talet de l'Infant, Alfons Garcia (PSC), explica que l'ajuntament està invertint els recursos procedents de l'activitat nuclear «en la diversificació econòmica del municipi per afrontar el futur amb garanties». El consistori és conscient, destaca, que «aquests ingressos tenen una durada limitada». Els gairebé nou milions d'euros que rep de les nuclears suposen més del 51% del pressupost municipal.

Notícies relacionades

Una indústria amb risc

«No hi va haver cap conspiració contra les Terres de l'Ebre»

Tot i això, al territori també hi ha queixes que no han rebut les compensacions adequades. Des de les cambres de comerç fins a les forces polítiques i socials, tots reclamen infraestructures que consideren fonamentals per al desenvolupament econòmic i social. Es refereixen, essencialment, a la construcció de carreteres com l'autovia A-27, per connectar la capital i la costa amb l'interior, però també al corredor mediterrani i la millora d'una xarxa ferroviària de rodalies que consideren la pitjor de Catalunya.

«Les inversions que haurien d'arribar i no arriben pugen a uns 1.200 milions d'euros, si hi incloem el traçat definitiu del corredor mediterrani, la façana marítima de la ciutat i l'A-27», resumeix l'alcalde de Tarragona.