La barretina per montera

Si un aficionat de la plaça de toros de la Barceloneta del segle XIX ressuscités a l'arena de la Monumental dels nostres dies quedaria sorprès de la intensa història que ha viscut la tauromàquia catalana. Tota ella ben documentada i molt notable, en què toreros, arenes, intel·lectuals i empresaris van fer molt per avalar la catalanitat de la festa i realçar el protagonisme de Barcelona.

Des del primer brindis taurí en una llengua que no fos castellana –pronunciat en català el 1862 pel torero de Torredembarra Pere Ayxelà,Peroy, i documentat per Néstor Luján al seu llibreTauromàquia– fins a la barretina per montera que va lluir el maig passat el torero de Montcada i Reixac Serafín Marín, han transcorregut dos segles d'història de la festa dels toros a Catalunya. Temps de consolidada tradició taurina, mamada en centúries anteriors amb les primeres notícies de la celebració de corrides organitzades per Joan I el 1387 i d'una festa el 1601 per homenatjar el natalici d'una de les filles de Felip III.

També hi ha constància d'espectacles amb toros en temps de Felip IV, Carles IV i Ferran VII. Festes en arenes ocasionals de la Barceloneta, les Drassanes i el Born, fins que el 1827 la monarquia va donar permís a la Casa de la Caritat per edificar una plaça estable. La trajectòria d'aquesta plaça de la Barceloneta, a la qual es va dir El Torín, va ser polèmica. Una corrida del 1835 va culminar en una revolta popular que va acabar amb la crema de convents. Un càntic va popularitzar la protesta:«El dia de Sant Jaume/ de l'any trenta-cinc/ va haver-hi bullanga/ dintre del Torín./ Van sortir sis toros/ que van ésser dolents./ Això fou la causa/ de cremar els convents».

Víctor Balaguer, cronista

A finals del segle XIX va ser tan intensa l'activitat taurina a Barcelona que a la capital van arribar a publicar-se més revistes especialitzades que en cap altre lloc d'Espanya, al marge de Madrid. Una mica abans, Víctor Balaguer, eminent catalanista, poeta, literat, polític i crític d'art, es va ocupar de publicar les ressenyes de les corrides alDiario de Barcelona.

Al llarg de tants anys, les anècdotes van ser innombrables amb la quantitat de corrides que es van celebrar. Barcelona va tenir l'honor de fer sonar per primera vegada la música durant una faena i va poder presumir de tenir alhora tres bonics coliseus per complaure el gust de molts catalans: El Torín, les Arenes i la Monumental.

La plaça de les Arenes, d'inspiració mudèjar, es va inaugurar el 26 de juny del 1900, segons el projecte de l'arquitecte August Font Carreras. Tenia capacitat per a 14.900 espectadors i va ser testimoni de fets transcendentals de la història de Catalunya, com el míting de Salvador Seguí,el Noi del Sucre, en ocasió de la vaga de La Maquinista.

El 14 d'abril de 1914 va obrir portes la plaça Sport, amb un aforament de 8.000 persones i obra de l'arquitecte modernista Joaquim Raspall Mayol. La plaça va ser després ampliada per Ignasi Mas Morell i es va rebatejar com a Monumental, amb capacitat per a 19.000 espectadors.

Barcelona va alternar les tres places fins al 1946, quan va ser ensorrat El Torín. I fins a una dècada abans del tancament de les Arenes, el 1977, la ciutat es va situar al capdamunt de l'escalafó taurí espanyol. Perquè mai hi van faltar públic ni espases de primera fila. Ni una de les grans icones de les edats daurades del món dels toros: la rivalitat entre dues figures. Així, ja a finals del XIX, els aficionats catalans van prendre com a seu a les seves arenes el duel entre Lagartijo i Frascuelo; després, entre Gallito i Belmonte; acabada la guerra civil, entre Manolete i Arruza, i els últims anys d'èxtasi taurí barceloní, entre Chamaco i Bernadó. Per les places catalanes també hi van desfilar altres figures del toreig, entre elles matadors de la terra com Gil Tovar, Mario Cabré, Luis Barceló i, últimament, Serafín Marín.

Auge als anys 40

Barcelona es va convertir a mitjans del segle XX en la primera capital taurina del món: tant en nombre de corrides –als anys 40 ni Madrid va aconseguir superar-la– com en la qualitat de cartells i toreros. L'artífex va ser Pedro Balañá Espinós. El seu cognom segueix present en l'actualitat perquè la tercera generació de la família és propietària de la Monumental. Aquest empresari va fer de la ciutat l'epicentre de l'orbe taurí durant 30 anys. Va atraure a les arenes tanta gent com la que avui visita la Sagrada Família un diumenge d'agost. I va aconseguir que als carrers barcelonins es parlés de toros durant tota la setmana del gener al desembre.

D'aquesta vida taurina catalana se'n saben coses pels intel·lectuals. Perquè des de les primeres tertúlies sobre Manolete al restaurant Can Solé, fins a les actuals xerrades sobre José Tomás a Casa Leopoldo, il·lustres arquitectes, polítics, metges, empresaris i artistes catalans han deixat testimoni del gust del poble pels toros. Ells no només han parlat de la Barcelona taurina. També de la Tarragona torera i de la festa a Girona, on hi va haver corrides des del 1715, i de la plaça d'Olot, construïda el 1859 i de les més antigues d'Espanya.

Notícies relacionades

Els toros, davant l'estocada

Serafín Marín, torero: «Estic cada dia més nerviós al veure més a prop la prohibició»

A Girona va passar el mateix que a Barcelona: la pel·lículaPandora y el holandés errante (1951), interpretada per Ava Gardner i el torero català Mario Cabré, va fer que a finals del franquisme molts turistes sense vocació tauròfila anessin a les places atrets per l'imaginari col·lectiu deltypical spanish.

Dècades després, els preus alts, les campanyes antitaurines, les segones residències i les noves alternatives d'oci en van afavorir la decadència. Més tard, ni els Litri, Jesulín, El Juli, Ponce, Espartaco i El Cordobés van reanimar l'esperit taurí català. Només José Tomás ha estat capaç aquests últims anys de treure-li a la tauromàquia de Catalunya els millors olés del seu residual estat. Potser els últims de la seva intensa i llarga història.