Carme, activista: "Viure una situació de violència de gènere em predisposava a evitar altres vincles"

A la vida real no ens fixem en aquestes coses. Ens surt sense pensar. No diem una mateixa cosa de la mateixa manera segons la persona a qui ens adrecem. Ni la mirem de la mateixa manera, ni la toquem, ni gesticulem, ni ens asseiem ni, simplement, estem amb ella. I aquest vincle no depèn només de quant fa que la coneixem, del grau de consanguinitat o de quant temps passem amb aquestes persones.

De vegades el vincle s’estableix des del primer moment sense, ni tan sols, saber per què. La seva mera presència ens produeix benestar. Ens tranquil·litza estar, parlar, compartir, amb aquesta o aquestes persones. Com un ansiolític o un antidepressiu. Quan em trobo malament intento buscar alguna d’aquestes persones.

He cregut que jo n’era la “culpable”

Durant una gran part de la meva vida m’ha costat establir vincles amb moltes de les persones que hi han passat. I durant molt temps he cregut que era jo la “culpable” de ser tan poc sociable. No fa gaire m’he adonat que, probablement, viure una situació de maltractament i violència de gènere em predisposava a evitar altres vincles que no fossin amb el mateix maltractador. Ja que qualsevol indici de relació amb altres persones era l’inici d’una gran esbroncada que m’induiria a rebutjar qualsevol intent de trencar el meu aïllament.

Vincles tan clars com la família, els companys de feina, els amics, van deixar d’existir gairebé sense adonar-me’n. I fins i tot jo mateixa vaig arribar a pensar que no els necessitava. Però va ser, precisament, aquest aïllament el que m’impedia detectar que patia violència de gènere i que també formava part del maltractament. I que, a poc a poc, m’anava enfonsant en la depressió i no tenia a qui agafar-me.

Fugia de la gent

Fins que no vaig trencar aquella relació no vaig ser capaç d’intentar connectar amb altra gent. Aleshores em vaig adonar de com n’estava, de sola, i que havia de posar de la meva part per sortir d’aquella closca que havia fabricat al meu voltant. Si jo no feia un pas, era infranquejable. Era una persona solitària, desconfiada. Fugia de la gent. I mai no sortiria d’aquell estat de tristesa i desesperança sense ajuda. Necessitava tornar a viure com a ésser social, persones en qui confiar. Restablir vincles que havia perdut. Em vaig tancar tant, que fins gairebé vaig perdre la meva família. I no tenia amics. Vaig comprendre que així no podria viure sanament. Però em feia por.

Por de trobar algú que em tornés a fer mal. Cal córrer aquest risc i aprendre a detectar-ho. Vaig trigar força a aprendre tot això. Anys de teràpia, d’autoconvèncer-me de la necessitat de trencar la cuirassa que em “protegia” dels altres. De fer coses que en un principi no em venia de gust i, fins i tot, m’aterria fer.

Explico la meva història de vida

Va ser aleshores quan vaig contactar amb associacions que lluiten contra l’estigma de la salut mental (Obertament, Amb Experiència Proòpia), també amb Salut Mental Catalunya, i vaig començar a col·laborar com a primera persona en salut mental, explicant la meva història de vida a universitats, en investigacions per a la salut mental i altres projectes.

Teatre per “entrenar” aptituds

També em vaig apuntar a l’aula de teatre de la població on visc. A cursos d’interpretació, doblatge, locució, narració d’audiollibres... Activitats que m’obligaven a parlar i a mostrar-me davant la gent. Curiosament, m’atrau allò que més em costa fer. Però ho feia... i ho continuo fent. Em serveix per “entrenar” les aptituds socials i, sobretot, per establir vincles sans amb gent fantàstica.

Notícies relacionades

Dones grans contra la soledat i l’edatisme: “Hem après a gaudir de la vida”

Ariadna Vilalta, ciberpsicòloga: “Si a un adolescent li treus el mòbil, més ganes tindrà de tenir-lo”

He tingut la gran sort de conèixer persones meravelloses que m’han il·luminat i il·lusionat. Han allargat la mà perquè jo m’hi agafés. I he sentit aquest vincle guaridor, reparador i tranquil·litzador de saber que no estic sola i que puc viure sense por. M’han escoltat i m’han mostrat que s’hi sentien còmodes. Han estat amb mi, encara que jo em sentís malament... fins a fer-me sentir bé. O han permès que em sentís malament. M’han fet saber que no soc esquerpa ni antipàtica per parlar poc.

Sento que la meva salut mental es va guarint, recuperant. Torno a gaudir, a ser feliç, a sortir, a compartir. A viure. Dono les gràcies a totes aquestes persones per regalar-me aquests trossets impagables de vida.