Sanament

Sanament

Teràpia comunitària

Dones grans contra la soledat i l’edatisme: “Hem après a gaudir de la vida”

“Les persones grans no som un moble; sembla que ja no servim, i no és així. Aquí he après a ser jo mateixa”

“És el millor que m’ha passat a la vida”

“Hem de viure la vida, i si et castigues amb tot el que t’ha passat i les penes que has tingut, no arribes enlloc”

Dones grans contra la soledat i l’edatisme: “Hem après a gaudir de la vida”

Pau Gracià / EPC

4
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

Especialista en política i salut mental

ver +

Estan juntes des de l’octubre, compartint cada setmana les seves vivències, la seva experiència amb la soledat no desitjada, l’edatisme o les dificultats físiques o psicològiques de la tercera edat. De la mà de la psiquiatra Mónica Santagata, del centre de salut mental de Nou Barris, han donat nous significats a la seva vida. Han reinterpretat la seva narrativa, com diu la professional que les ha reunit a la biblioteca del barri per dialogar sobre tot allò que les afecta i allò que les il·lusiona. Totes dones, tret d’un home que hi va ser unes setmanes, però no va continuar.

“El taller ens ha fet pensar a gaudir del temps i de la vida, sense pensar que tenim molts anys; som persones, no vells”, explica l’Asunción, de 81 anys. La Leonor ha après “a pensar, reflexionar, a veure les coses com són i no com jo crec que són, perquè et muntes un món i no és així; és el millor que m’ha passat a la vida”.

La Mercedes, de 72 anys, afegeix: “Aquí he pogut donar el nom adequat a les coses. Jo tenia una mala imatge de la psiquiatria perquè la meva mare va estar al frenopàtic de les Corts i li van fer electroxocs; en parlar amb la Mónica, les coses han canviat”.

A la Loli, de 73 anys, el taller li ha servit per alleujar la seva tendència depressiva i la forta depressió que va patir recentment. “Aquí m’he sentit realitzada, m’ha servit per pensar que no soc, que no som un moble, les persones grans; després de criar els fills, d’ajudar els nets, sembla que et deixin de banda, que ja no servim; i aquí ens han ensenyat que no és així, m’han ensenyat a ser jo mateixa, a sentir-me més realitzada. Jo no m’estimava, i m’han ajudat a estimar-me”. Són testimonis que mostren autoestima i il·lusió. Només una d’elles roman en silenci i demana no aparèixer a les fotografies; va entrar al grup més endavant i mostra una certa dificultat per integrar-s’hi.

El grup ofereix una gran vitalitat, i la Virgínia, de 78 anys, recorda que ha estat ingressada per problemes de salut mental, que ha patit un càncer i que se li va morir una filla. “Aquí m’han fet veure que no tot és tan complicat, que hem de viure la vida i que, si et castigues amb tot el que t’ha passat i les penes que has tingut, no arribes enlloc; aquest espai és molt important per a mi”. La Carme és la més veterana i, als seus 89 anys, fa de voluntària ensenyant nocions d’informàtica. “Visc sola, faig de voluntària perquè crec que no hem de perdre mai l’ànim de créixer com a persones”.

La Isolina, de 81 anys, era pacient de la doctora Santagata. “Pateixo depressió, però el dia que venia al taller em sentia millor; he après a minimitzar els problemes”.

Diferenciar emoció i pensament

Santagata destaca que aquest tipus d’experiències grupals, fora de l’àmbit de la consulta mèdica, serveixen per “obrir un espai narratiu, parlar de soledat, d’aïllament, de les dificultats de la vida en aquesta edat, també per identificar emocions i diferenciar-les dels pensaments, perquè es gestionen de manera diferent; també hem abordat l’edatisme i l’autoedatisme, per sortir d’aquesta trampa”. “Hem posat paraules a la vulnerabilitat, a la percepció de vulnerabilitat i al poder de la vulnerabilitat”.

Edatisme

Elles transmeten com encara la mirada sobre les persones grans està tenyida d’edatisme. Per exemple, a l’hora de parlar-los de manera molt simple a la consulta mèdica, o d’esperar que arribi un familiar més jove per parlar-hi en lloc d’atendre-les a elles. Li va passar a la Isolina en un banc quan no va voler adquirir una polsera i li van dir que tornés amb el seu germà.

“Aquesta teràpia m’ha tornat a la vida”, insisteix l’Asunción. La Virginia explica els seus problemes de mobilitat i sent que l’han anat deixant de banda “persones que creia que tenia molt a prop”. La Mercedes també nota les limitacions físiques, però ha capgirat la situació: “No és cap problema estar sola a casa”.

La Carme no té fills i viu sola, i sap que viu moments d’alegria i tristesa, però té una vida molt activa. “Visc molt en el present, no gaire en el passat ni en el futur, i encara he d’aprendre de la vida, de les coses”.

Parlant de sexualitat

Juntes han vist pel·lícules, han parlat de tot, incloses les maneres de viure la sexualitat en aquesta edat: “També hi pot haver sexe; però quan ets gran, es tracta de la companyia i que t’agafin la mà i et diguin que estàs guapa”, descriu la Mercedes; “la tendresa és el millor”, afegeix la Virgínia.

Notícies relacionades

I comparteixen, és clar, un grup de WhatsApp. I llancen reflexions com la de la Isolina: “Sé que la ‘medalla’ [amb la qual poden avisar en cas d’emergència] és per a la vellesa, la soledat i dona seguretat, però em fa tristesa”.

A partir d’ara, el grup s’acabarà, però el WhatsApp no desapareixerà. “La idea és que això sigui un trampolí per sortir al món, no que es quedin petitones en un món petitó”, conclou Santagata. Això no impedeix que la Isolina confessi que li fa molta pena que el taller s’acabi i demani —amb ironia— si no podrien decidir que no han assolit els objectius i han de repetir curs.