Ezequiel Pérez, psiquiatre: “No existeix una relació directa entre trastorn mental i violència”

En el dret penal, la clau no és el diagnòstic —tal com subratllen els experts—, sinó la capacitat en el moment dels fets. “No hi ha equivalències entre diagnòstic i funcionalitat”, resumeix Esperanza Gómez, psiquiatra forense i membre del Grup de Treball de Psiquiatria Legal de la Societat Catalana de Psiquiatria —Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya— i professora de la Universitat Internacional de Catalunya.

Tenir un trastorn no implica automàticament perdre la capacitat d’entendre o decidir. La justícia distingeix entre eximents completes —que anul·len la responsabilitat— i atenuants, però aquesta diferència no es basa en etiquetes clíniques, sinó a reconstruir què entenia la persona, quin control tenia sobre la seva conducta i en quines condicions es va produir el delicte.

“La prova pericial avalua un fet concret, no la persona en el seu conjunt”, explica el psiquiatre Ezequiel Pérez, coordinador clínic del servei de salut mental de Brians II —Parc Sanitari Sant Joan de Déu— i membre del mateix grup de treball. L’objectiu no és determinar què li passa a algú, sinó com aquest estat va influir en una conducta específica. Aquesta avaluació, a més, és retrospectiva i es mou en un terreny d’incertesa.

El pes dels informes: entre guia i decisió

Bona part d’aquestes decisions es recolza en informes pericials. “Responen a una pregunta concreta del tribunal”, explica Txus Carilla, psicòleg pericial especialitzat en addiccions comportamentals a CTAC Barcelona. Aquest caràcter acotat és la seva fortalesa, però també el seu límit. Els informes no són veritats absolutes, sinó elements que el jutge ha de valorar. Tanmateix, el seu pes pot ser decisiu. “Hi ha procediments en què la pericial ho és tot”, apunta l’advocada penalista Laura Mercader. Entre aquesta influència i la necessitat de decidir, el sistema condensa realitats complexes en categories jurídiques.

El dilema: entendre o jutjar

La decisió final correspon als jutges. “No volem explicacions de la conducta, hem de resoldre”, resumeix Gabriela Boldó, jutgessa i consultora en estratègia jurídica. Mentre que la psiquiatria busca comprendre, el dret penal ha de traduir aquesta complexitat en una resposta concreta. Aquest pas de la comprensió a la resolució implica simplificar una realitat que poques vegades ho és.

Després de la sentència: presó o tractament?

Notícies relacionades

Maria José Valiente: "Això de 'si tu vols, pots' és una crueltat. No n’hi ha prou amb la voluntat"

El psiquiatre Luis Rojas Marcos, sobre la jubilació: "Quan vaig deixar la feina em vaig adonar que no tenia amics"

La sentència obre un nou recorregut: presó o mesures de seguretat en dispositius psiquiàtrics. “El que ve després és clau”, assenyala Pérez. “No només on ingressa una persona, sinó quin seguiment té”. A la pràctica, els recursos són limitats i la continuïtat del tractament no sempre està garantida.

Trastorn mental i delicte: desmuntar una associació simplista

Confondre trastorn mental amb causa directa del delicte és un error freqüent, segons els implicats en el sistema judicial. “No existeix una relació directa entre trastorn mental i violència”, subratlla Pérez. En la conducta delictiva influeixen múltiples factors —context social, consum de substàncies o trajectòria vital— que no es poden reduir a un diagnòstic.