Editorial
Impossible sense Catalunya
Els temes relacionats amb la defensa generen, històricament, un cert rebuig en l’opinió pública catalana, des dels partits polítics fins a les empreses passant pels mitjans de comunicació i l’acadèmia. Vivim instal·lats en un pacifisme naïf ancorat en el paradigma intel·lectual de la Guerra Freda dels anys 60 del segle passat. Hi han contribuït moltes coses, des del desinterès de la burgesia catalana amb l’Estat fins a l’auge dels moviments llibertaris barrejats en moltes ocasions amb el cristianisme de base. Així que de la defensa millor no parlar-ne i menys convertir-la en una activitat econòmica rellevant. Però avui el moment és un altre i s’ha de començar per atendre el nou paradigma, tant europeu com internacional. La UE, des de la guerra d’Ucraïna, avança a passos de gegant per convertir la seguretat en un nou pilar de la construcció europea. I el concepte bàsic al qual vincula aquesta política és el de l’"autonomia estratègica". D’altra banda, les tensions existents al si de l’Aliança Atlàntica, com a conseqüència de les polítiques desplegades per l’Administració Trump, han obligat la UE a replantejar-se la necessitat de disposar d’una autonomia estratègica i militar més gran. Així doncs, Europa ha decidit, empesa també per Trump, que no pot continuar tenint subcontractada la defensa del seu territori als EUA perquè això té conseqüències no només militars, sinó especialment tecnològiques. Catalunya, bressol de l’europeisme a Espanya, s’ha de vincular a aquest moment entre altres coses perquè la seva aportació pot ser decisiva. I la nostàlgia ideològica no pot ser el que impedeixi aquesta possibilitat.
El president del Consell Europeu, António Costa, va plantejar recentment la urgència de disposar d’una Europa més forta i autònoma, mentre la Comissió Europea aprovava el pla ReArm Europe amb un pressupost de 800.000 milions d’euros per reduir la dependència dels EUA en aquest àmbit i estar en millors condicions per afrontar qualsevol amenaça. La quantitat és equivalent als fons Next Generation posats en marxa després de la pandèmia i vertebrarà la inversió pública en la pròxima dècada, com ja estem veient a Alemanya i a França. Aquesta nova realitat, tecnològica i geopolítica, constitueix una oportunitat que Catalunya no pot perdre. Aquest dilluns, la Cambra de Comerç presenta un estudi sobre les capacitats de les empreses catalanes d’optar a part dels fons, concretament als 35.000 milions anuals que el Govern espanyol pensa mobilitzar en aquest sector. La consolidació que s’ha produït, en els últims anys, d’un teixit industrial i científic altament qualificat a Catalunya permet pensar que hi ha un nombre significatiu d’empreses, petites i mitjanes, d’alt valor afegit, preparades per contribuir a aquest procés. I arribarien a generar fins a 10.000 llocs de treball. Per fer-ho possible necessiten el recolzament de les administracions, que ja comencen a tenir, i trobar una opinió pública madura per entendre del que estem parlant. Perquè no es tracta d’exigir quotes d’inversió sinó d’evidenciar que ni Espanya ni Europa poden arribar a aquests objectius sense les capacitats industrials de les empreses erradicades a Catalunya.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
