El model sanitari, ¿superat?

La LGS va ser totalment rupturista respecte al que havíem tingut fins a aquell moment. Sortíem d’un model sanitari de seguretat social, amb finançament mitjançant cotitzacions fetes per les empreses i els treballadors, i la cobertura tan sols arribava als cotitzants i als seus beneficiaris. Era un sistema no integrat i basat en l’assistència. La LGS s’inspira en un model dels anomenats serveis nacionals de salut o Beveridge. Aquest model planteja la cobertura universal i solidària finançada a partir d’impostos, i amb prestació pública. A més, la LGS integra la prevenció i hi dona un paper predominant, i no tan sols l’assistència. Com a característica clau s’estableix la descentralització, basada en les CA i no en una organització centralitzada com l’existent anteriorment. És per això que es parla de sistema nacional de salut, i no de servei nacional de salut, per assolir una estructura quasi federal: les CA esdevenen titulars competents de l’organització i prestació de serveis sanitaris i l’Estat es reserva les competències de sanitat exterior, de representació internacional i de coordinació i alta inspecció.

Han passat 40 anys i han canviat moltes coses. La qüestió clau és: aquest model de provisió pública, cobertura universal, equitatiu i desconcentrat, és encara vàlid?

Espanya, en aquests 40 anys, ha crescut en un 28%, especialment per la immigració. L’esperança de vida en néixer és de les més altes del món, 84,5 anys, amb una natalitat molt baixa: tenim una població envellida, amb necessitats diferents, amb un clar predomini de les malalties cròniques i degeneratives.

Financerament el sistema presenta un dèficit estructural al voltant d’uns 20.000 - 30.000 milions d’euros anuals, tot i que les xifres són molt variables i discutibles, com a conseqüència dels augments de costos tecnològics i farmacèutics, a més dels canvis demogràfics esmentats. Conseqüència: altes llistes d’espera, saturació dels serveis d’urgències i de l’atenció primària, i condicions laborals poc competitives, amb grans dificultats per a la conciliació, per la qual cosa el dèficit de professionals sanitaris augmenta constantment. Per acabar, la coordinació entre els diversos serveis sanitaris autonòmics per part de la Comissió Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, especialment enfront de situacions de crisi, és clarament ineficaç i es veu agreujada per les diferències ideològiques entre els diversos governs de les CA.

La LGS ha envellit, i no del tot bé. El replantejament de com financem el sistema enceta un meló en el qual la privatització és un risc, i els exemples de la Comunitat de Madrid o el País Valencià són ben presents. Cal explorar noves formes de col·laboració publicoprivada que no impliquin el perill de perdre universalitat, accessibilitats ni qualitat. Cal abordar un model d’atenció primària que integri prevenció, assistència i recolzament social. Cal introduir la intel·ligència artificial sense perdre el contacte personal entre el sanitari i la població. Cal reformular vies de governança amb més participació comunitària real. I cal repensar un sistema en el qual el subjecte sigui la ciutadania i no tan sols els pacients, i l’objecte sigui la salut de la població i no tan sols la malaltia.

Notícies relacionades

Impossible sense Catalunya

Patti Smith, un pont cap a Rosalía

La situació exigiria una nova llei general de sanitat basada en el consens i un gran pacte estatal. Però l’entorn polític no hi acompanya. Donada l’actual correlació de forces polítiques i les perspectives electorals, correríem un gran risc d’involució. Ens la podem jugar encetant aquest meló?

Possiblement la posició més pragmàtica ens aconsella, en aquest moment, actuar amb una visió incrementalista i abordar alguns temes concrets de manera puntual, en els quals no correm el perill de perdre posicions.