Ras i curt
Patti Smith, un pont cap a Rosalía
Patti Smith ocupa un lloc central en la cultura contemporània. La concessió del premi Princesa d’Astúries ho confirma al reconèixer una artista que es va obrir pas en un territori històricament dominat per homes, el punk. Però també una creadora que ha transitat amb naturalitat entre la música, la literatura i la fotografia sense diluir-se en cap i que ha sabut bastir ponts entre generacions. L’admiració mútua entre Smith i Rosalía, separades per dècades, contextos i llenguatges, ho il·lustra bé.
Més enllà de l’evident, el guardó arriba en un moment significatiu. Smith és a punt de complir 80 anys. Reconèixer-la ara, quan continua en actiu i amb una vigència poc comuna, és també un acte de lucidesa. En una època marcada per la velocitat, la fragmentació i l’efímer, la seva trajectòria encarna el contrari: coherència i una idea de l’art com a forma de vida.
Hi ha, a més, un motiu menys visible. Smith mai ha separat del tot la música de la paraula. Les seves cançons i els seus llibres responen a la mateixa lògica, la d’algú que, abans que res, escriu. En un context en el qual bona part de la música popular ha simplificat el seu llenguatge, aquesta fidelitat a la paraula continua sent una raresa molt valuosa. Smith ha alternat discos, llibres i projectes personals sense sotmetre’s del tot a les regles de l’encaix comercial. La manera de moure’s, sovint a contracorrent, explica per què la seva obra ha resistit millor el pas del temps que la de molts dels seus contemporanis
Notícies relacionadesL’autora de Horses i Just Kids també ha funcionat com una transmissora cultural. A través dels seus vincles i referències, noves generacions han arribat a la fotografia de Robert Mapplethorpe, la poesia de Rimbaud o l’escena novaiorquesa dels setanta. Smith és una artista influent i és un pont.
Per tot això, el premi arriba tard per als qui ja la consideraven imprescindible. Però, tot i així, diu molt de qui el concedeix, que ha encertat al voler reconèixer-la públicament.
