Marisol Donis, farmacèutica: "El 90% de les dones en psiquiàtrics no tenien cap patiment, se les treia del mig"

-El llibre planteja que la psiquiatria va funcionar com una eina de control social sobre les dones. En quin moment passa de la intuïció a la certesa que això era un patró sistemàtic?

-No he passat de la intuïció a la certesa, perquè el que trobo és una altra cosa: una normalització de l'abús. S'internaven dones que no tenien cap patologia mental i això es feia sense qüestionar-ho. N'hi havia prou amb una signatura del pare, del marit o del germà, i un diagnòstic que moltes vegades era completament arbitrari.

-Parla de diagnòstics com la “insània moral”. Fins a quin punt eren categories mèdiques i fins a quin punt eren categories morals per disciplinar conductes?

-Crec que eren totes dues coses. Es parlava de bogeria moral o d'insània moral per descriure dones que sabien distingir el bé del mal, però que es consideraven perilloses per la seva manera de ser. En realitat, eren maneres d'etiquetar comportaments que no encaixaven en allò que s'esperava d'elles.

-Llegint l'assaig, fa la sensació que moltes d'aquestes dones no estaven malaltes, sinó que eren incòmodes.

-Totalment. Aproximadament el 90% no tenien cap patiment que justifiqués un internament. Se les treia del mig perquè eren rebels, perquè volien pensar per si mateixes o simplement perquè no encaixaven en el paper que se'ls assignava dins de la família.

-Els psiquiàtrics apareixen més com a espais de confinament que no pas de cura. Quins mecanismes feien possible aquest ús de la institució psiquiàtrica?

-Jo en dic “aparcaments”. No sabien què fer-ne. Moltes vegades ni tan sols hi havia metges especialitzats, sinó gestors. S'aplicaven pràctiques com dutxes fredes per “treure idees d'independència”, se les lligava al llit o se les mantenia sedades amb bromurs. Era un sistema que funcionava perquè hi havia diners al darrere i perquè ningú no qüestionava aquests ingressos.

-En el llibre descriu tractaments molt durs. Som conscients avui de la violència que hi havia darrere d'aquestes pràctiques?

-Sí, però quan els analitzes amb detall veus que eren directament sàdics. Per exemple, s'aplicaven cataplasmes que provocaven ferides obertes a la pell perquè “sortís el dolent”. O s'administraven tractaments sense cap sentit mèdic. Eren pràctiques que no buscaven curar, sinó sotmetre.

-Hi ha molts casos a l'assaig. Si n'hagués d'escollir un que condensés millor aquesta lògica de control, quin seria?

-El de Lucia Joyce, la filla de James Joyce. Era una dona amb talent, ballarina, amb una vida al davant. Però la seva família la interna, comença a ser medicada amb barbitúrics, passa per diferents centres i acaba sotmesa a electroxoc i lobotomia. Acaba completament destruïda. És un exemple molt clar de com es podia desactivar una persona.

Notícies relacionades

Rosa Rabbani, psicòloga: "Hi ha parelles que surten crescudes d'una infidelitat"

Carmen Prieto, activista: "Els llibres em salven"

-El llibre té una clara voluntat de reparació. Què significa reparar aquestes històries avui?

-Per a mi és fonamental que no es torni a normalitzar l'abús. Tot això va passar perquè la societat ho va acceptar. Avui les lleis són diferents i les dones tenen més eines, però l'important és no tornar a mirar cap a una altra banda quan es produeixen situacions de control o de violència.