Rosa Rabbani, psicòloga: "Hi ha parelles que surten crescudes d'una infidelitat"

-En primer lloc, estarem d'acord que aquest és un gran tema, en moltes parelles, però, com definir exactament què és i què no és una infidelitat?

-És la pregunta del milió, clar, perquè aquí hem de consensuar moltes coses i no és tan fàcil. Sense sexe, pot haver-hi infidelitat?

-Hi ha dades que mostren que la majoria considera infidelitat una relació afectiva i sexual fora de la parella, i també una relació sexual ocasional. Però quan parlem de converses pujades de to o d'interaccions amb molta càrrega emocional, aquí ja no hi ha tant consens. I, a més, ara si algú parla amb intel·ligència artificial o amb un xat, això és infidelitat?

-La regla és que aquestes coses no poden ser relatives. Totes les persones necessitem haver reflexionat, i totes les parelles necessitem haver parlat en algun moment per veure si tenim la mateixa idea d'infidelitat o no, perquè si no això pot generar moltíssimes confusions i distorsions.

-Quina seria, doncs, la regla o el criteri?

-Que la parella hagi parlat abans dels límits, del que es considera acceptable i del que no. Hi ha molts matisos: una conversa explícitament eròtica, una implicació emocional forta, una intimitat compartida amb algú de fora... tot això pot ser rellevant.

-Tu sovint esmentes una metàfora d'una pensadora, basada en la idea del castell i les finestres...

-Sí. És una idea de Shirley Glass, una de les investigadores que més ha treballat aquest tema. Ella explica que construir una relació de parella és com viure dins d'una fortalesa, amb murs alts, forts i sòlids, que ens protegeixen del que passa a fora. A dins hi ha finestres a través de les quals ens comuniquem entre nosaltres dos. El problema apareix quan comencem a obrir una finestra que dona cap a fora del mur: estem compartint alguna cosa pròpia de dins de la fortalesa amb algú extern.

-Seguint la metàfora de la finestra, un membre de la parella pot pensar que només ha tingut una conversa més o menys íntima amb una amiga o amb un amic.

-Sí, clar. La qüestió és si aquestes converses són o no són pujades de to, si hi ha implicació emocional, si hi ha una intimitat que s'està desviant fora de la parella. Ara, tal com està el pati, les estadístiques d'infidelitats influeixen directament en com funcionen les parelles, perquè són tan altes que fan que tothom, conscientment o inconscientment, tingui por que pugui viure una infidelitat. Llavors s'estableixen límits excessius: no parlis amb ningú, contacte zero amb l'ex, vigilar-ho tot, fer-ho tot junts... i això tampoc és bo per a la parella.

-Això no és asfixiant?

-Exacte. Portes al camp no se'n poden posar. Cadascú ha de saber posar-se els límits a si mateix i ser capaç de distingir què és apropiat i què no a l'hora d'interactuar amb una altra persona.

-També hi ha gent que diu que li resulta més deslleial la falta de confiança o que la seva parella tingui més intimitat amb un altre que no pas que practiqui sexe amb una altra persona.

-Sí. Moltes vegades hi ha parelles a qui els fa molt més mal aquest vincle emocional que la seva parella ha establert amb una tercera persona que no pas si hi ha hagut sexe o no.

-Aquesta metàfora del castell, què ens ajuda a entendre exactament?

-Que en el moment en què tu obres una finestra allà on hi hauria d'haver un mur, immediatament tanques finestres dins de la fortalesa. És a dir, bloqueges la comunicació amb qui sí que és la teva parella i amb qui sí que hauria de fluir aquesta comunicació. Recordo una dona que em va explicar que havia sortit un parell de vegades amb un amic a prendre una copa i parlar, sense cap conversa pujada de to ni res més. D'alguna manera volia saber si això estava bé o no.

-I què li vas dir?

-Que tothom té dret a parlar amb qui li doni la gana, només faltaria. Però si realment aquesta conversa i el que sigui que hagi fet és correcte, que ho parli amb el seu marit: si és correcte, no li importarà. Però si té reticències, si no ho voldria explicar o sap que si ho expliqués faria mal o generaria confusió, llavors pensa-t'ho perquè potser no és tan normal.

-Anem a la qüestió central. Imaginem-nos que la infidelitat s'ha comès. Posem el cas més clàssic: sexual, puntual, sense enamorament. Una de les dues parts de la parella t'ho consulta. S'acaba la parella? Què s'ha de fer?

-Aquesta és una qüestió molt important. En els manuals de psicologia no s'indica si una infidelitat trenca una relació o no. Hi ha casos en què una infidelitat genera una sèrie de coses que potser no hi eren a la relació, la parella, amb molts esforços, reconstrueix el pilar de la confiança i continua junta. I fins i tot, i no vull fer apologia de la infidelitat, he conegut parelles que surten crescudes d'una infidelitat. Però també n'hi ha moltíssimes que s'esforcen, ho intenten i no se'n surten, i acaben en una ruptura.

-En què consisteix la feina per intentar-ho? Cal un professional?

-La feina és la mateixa que hem de fer en el dia a dia de qualsevol relació de parella, però que en aquests casos moltes vegades no s'ha fet: mirar-nos, parlar-nos, veure què està bé i què està malament, reforçar el que ens fa sentir satisfets de la relació i trobar solucions per a allò que no està bé i donar-li la volta. I anar creixent com a persones tots dos.

-Què costa més recuperar: la confiança íntima, o la confiança del dia a dia, de la gelosia que es poden despertar?

-La confiança de la convivència diària i la que té a veure amb les relacions amb totes les persones de fora de la fortalesa és la que més costa. Molt més que el tema íntim. Al final al tema íntim no és que hi hagués cap problema, és que tingut sexe amb una altra persona.

-Però una infidelitat vol dir que el sexe dins la parella no era satisfactori?

-No. Això és un estereotip. He conegut moltes parelles a les que els hi va la mar de bé i hi ha hagut una infidelitat.

-Per què hi ha tanta infidelitat?

-No sé per què hi ha tanta infidelitat, però sí que és veritat que, al marge de la infidelitat, els pilars que sostenen una parella s'estan liquant, parlem de Zygmund Bauman, que parla de la societat líquida, de l'amor líquid. Liqüem i fem que el sentit de compromís no sigui tan sòlid. A veure, infidelitats n'hi ha hagut en tota la història de la humanitat, però les estadístiques han pujat.

-Tornem a la part pràctica. Hi ha molta gent que diu: si això passa, millor no ens ho diem. Què en penses? És un error?

-La qüestió és que mentre una infidelitat existeix, però no surt a la llum, és com si no existís, perquè no ho sap ningú més que aquelles dues persones. Tota la història comença quan això surt a la llum. A vegades sí que hi ha persones que volen ser honestes o arriben a un punt en què ja no poden sostenir més viure amagats o aquest engany, que no deixa de ser una forma de traïció i se sinceren. Altres cops surt a la llum de forma surrealista.

-I què passa quan surt a la llum?

-Es generen una sèrie de dinàmiques terribles: molt dolor, molta confusió, molta ràbia. Però és curiós que moltes parelles que travessen el temps en què s'ha fet explícita una infidelitat diuen que comencen a parlar i que parlen més que mai, i que parlen del que no havien parlat durant anys. És curiós. És com si fos un tap que ve a desembussar.

-O sigui que no és una cosa volguda, però pot generar una feina de parellla.

-Hauria de generar-la, perquè és una situació desafiant. Ens hauría de moure per recuperar la relació, si la volem recuperar, i per aprendre coses. A la panxa d'un repte hi ha moltes lliçons per aprendre, per a un i per l'altre, i per fer créixer la relació.

-I suposo que hi ha parelles que se'n surten i altres que no...

-I que ho han intentat. Perquè una altra cosa és: m'acabo d'assabentar que aquest m'ha sigut infidel, o aquesta, i s'acaba la història i no hi ha res més a treballar. Hi ha molta gent així.

-I què et sembla la gent que, en saber-ho, decideix tallar la relació immediatament?

-És legítim. És com si em preguntes què en penso que la gent pateixi o se senti traïda. Cada persona ho viu a la seva manera. Algunes senten amb molta intensitat, altres que tenen una idiosincràsia de vida de blancs i negres. Jo sempre soc partidària que allà on hi ha hagut una relació bona, maca, que ens ha beneficiat i que hem gaudit en molts moments malgrat les dificultats, allà on hi ha una família, ben val la pena fer l'esforç de voler-ho recuperar. Però a vegades no hi ha voluntat de recuperar res.

-Per què?

-Perquè una infidelitat no necessàriament és una cosa puntual. És quan jo ja m'he desconnectat d'aquesta relació i estic en una altra. El que passa és que, al final, la pena més gran és la manera en què fem les coses, perquè cap pacte humà és irreversible. Tots els pactes humans són reversibles, però fer-ho a través d'una infidelitat genera tantes tones de dolor i patiment... no només a les dues persones ni al seu nucli sinó a moltíssimes altres que estan en aquest context i a les que es genera dolor i patiment fent-ho.

-Quina seria l'alternativa?

-Doncs que si no estàs bé en una relació, planteja-ho, treballa per arreglar-ho, i si realment no s'arregla, desfés el pacte i fes el que vulguis. I fes-ho feliç, fes-ho tranquil, fes-ho gaudint.

Notícies relacionades

Carmen Prieto, activista: "Els llibres em salven"

Llegir SanaMent per Sant Jordi: comunitat, espiritualitat, salut mental i gestió de l'estrès

-Jo em quedaria per acabar amb aquesta idea que els pactes estan per complir-se i si no...

-Es desfan.