«Vaig escriure la carta sobre els estudiants afectats pel macrobrot de Mallorca decebuda amb els xavals»

Marta Marco Alario (Guadalajara, 1979), és llicenciada en Filologia Hispànica, professora de Llengua i Literatura en un institut de l’est de Madrid i escriptora. També és l’autora de la carta viral que han llegit milers de ciutadans de tot Espanya, compartida i recomanada sense saber-ne la procedència. Un text sobre els estudiants confinats en un hotel de Mallorca a conseqüència del macrobrot, que ella va publicar en el seu compte de Facebook decebuda amb l’actitud dels joves. El Diario de Mallorca, del Grup Prensa Ibérica, l’ha entrevistat.

-¿Què la va motivar a escriure la carta?

-Em vaig sentir decebuda amb els xavals i aquesta decepció em va portar a escriure. Perquè els estudiants decideixen anar-se’n pel seu compte i sense cap participació del centre. I fer-ho sense haver acabat el curs. De fet, a l’institut hi ha un moment de tensió perquè les dates del viatge coincideixen amb la convocatòria extraordinària i a alguns alumnes això els frustra els plans, perquè ja han pagat el viatge a Mallorca i necessiten un certificat oficial de l’institut perquè l’agència que han contractat pel seu compte els torni els diners. La decepció és amb els que se’n van, que són els bons alumnes que ho han aprovat tot. I decideixen fer-ho malgrat tot, malgrat les normes de convivència i disciplina que hem après i aplicat durant el curs per fer front a la pandèmia.

-Llibertat i responsabilitat són els dos conceptes que recorren el seu text de principi a final. Avui dia tots volen actuar amb llibertat, joves i adults, professionals liberals i polítics, però cada vegada són menys que estan disposats a assumir plenament les conseqüències de tots els seus actes, ¿no li sembla?

-Els alumnes que han viatjat a Mallorca són grans per a moltes coses, per a d’altres són menors amb 18 anys i un dia. Les seves famílies han dipositat la seva confiança en ells, però ells els han fallat. El que passa és que avui dia molts pares senten els fracassos dels fills com a propis. Com a coordinadora Covid del centre, aquest any he après que la majoria dels contagis es produeixen per reunions en el mateix àmbit familiar i durant el curs he tingut més de 500 alumnes confinats. Així que tots estaven advertits per endavant. La responsabilitat del que ha passat a Mallorca és compartida: dels mateixos estudiants, de les famílies i per descomptat de l’agència que ha promogut els viatges. Però jo també sento aquesta frustració, perquè he intentat transmetre’ls aquesta responsabilitat durant tot el curs. I els que van viatjar a Mallorca eren bons alumnes, no eren els díscols ni els esbojarrats. Puc entendre els pares, però també sé molt bé el que jo hagués fet si em trobés al lloc de les famílies.

-En un moment de la carta els recrimina que pot entendre que no hagin assimilat el ‘carpe diem’ de Garcilaso, però no les normes sanitàries de la Covid tant temps practicades durant el curs.

-Sí, aquest respecte amb el proïsme, aquest saber estar en harmonia i responsabilitat amb tot el que ens envolta.

-¿Què ha sentit al veure la seva carta, el text que va escriure, publicat en mitjans de comunicació o corrent per les xarxes socials sense citar la seva autoria en cap moment?

-La meva primera reacció ha sigut d’enuig. Però també soc molt racional i analítica. Com a escriptora entenc la importància de la propietat intel·lectual, que no es pot robar un text aliè sense més ni més. Suposa una actitud deshonesta. Tampoc m’ha agradat que s’utilitzés un text personal per recolzar argumentacions determinades en contra de la irresponsabilitat dels alumnes. Però alhora reconec que tot s’ha desbocat. El meu mateix marit m’ha enviat la carta per WhatsApp amb el comentari: «Mira quina carta més bona, podries haver-la escrit tu». No és la primera vegada que em passa una cosa així quan publico a Facebook. De vegades no són textos complets el que copien, són metàfores, frases o idees que algú replica com si fossin seves. És el risc de publicar a les xarxes socials, tot i que alhora tinc una comunitat de persones que em segueix i m’aporta coses molt boniques i positives.

-¿Li arriba abans la vocació per la literatura o per la docència ?

-En el meu cas van arribar les dues la vegada, als quinze anys. Vaig descobrir que tenia molta facilitat per escriure i també per explicar les coses. I als 17 vaig guanyar el meu primer premi literari. Escric narrativa, especialment conte curt, i també poesia. La literatura per a mi és un espai d’alleujament. Les satisfaccions t’arriben per les persones que s’identifiquen amb el que escrius. Al cap i a la fi, els escriptors també publiquem perquè ens estimin. Tot i que moltes vegades les interpretacions del lector, sobretot en poesia, puguin allunyar-se moltíssim del significat original que vas voler imprimir al text. (Marta Marco Alario ha publicat obres com El libro de los estorninos, Heredarás esparto y otros relatos o Las flores y el yelmo, entre altres obres)

-Ensenyar llengua i literatura a generacions marcades per la cultura audiovisual i no per l’escrita no ha de ser una tasca fàcil, ¿oi?

-Llengua espanyola i literatura ja no són dues assignatures troncals, són una mateixa assignatura amb només cinc hores lectives a la setmana a primer i segon d’ESO, a la resta de cursos només quatre hores. Les humanitats se n’han anat a pastar fang, parlant clar. Hem perdut presència i els joves estudiants d’avui dia també van perdent habilitats per llegir i escriure. A classe llegim junts, acompanyo en la lectura els alumnes, perquè si els encarregués llegir a casa sols La Celestina ningú ho faria. La majoria de joves no llegeix i els seus pares tampoc ho fan. Viuen en cases sense llibres. M’haig d’inventar exercicis que els motivin, proposar-los que busquin cada personatge del text de Fernando de Rojas un parangó actual, al barri on viuen, en el seu entorn. I proposar-los que adaptin el llenguatge original al castellà més actual.

Notícies relacionades

L’huracà dels cossos forçats

Fàrmacs i alcohol per suportar el dia a dia

-Diuen que aquest curs que ha acabat ha sigut el més dur per als professors i els alumnes a conseqüència de la pandèmia. ¿S’ha ressentit el rendiment acadèmic dels estudiants?

-Sí, fins i tot el dels alumnes més brillants. Ha sigut un any dur per a tothom. He hagut d’aprendre a utilitzar mesuradors d’oxigen, mobilitzar el 112 per atacs d’ansietat d’estudiants i aprendre a enfrontar-me a aquest tipus de crisis. Ho he pogut fer gràcies als sanitaris del centre de La Garena, sobretot a l’Álex i a la resta dels seus companys, inclosos els infermers. A més, tots els professors ens hem hagut de multiplicar per fer front a les hores lectives i alhora a les classes per videoconferència per als que eren a casa.