«La meitat dels metges de família pateixen la síndrome del treballador cremat»

Enrique Gavilán (Màlaga, 1972) sap què és el ‘burnout’ o la síndrome del treballador cremat. Metge de família a Mirabel, un poble extremeny de poc més de 600 habitants, Gavilán es defineix a si mateix com un «inconformista de professió». Possiblement per això ha publicat ‘Cuando ya no puedes más: viaje interior de un médico (Anaconda Editions), en què narra el seu periple, durant els últims anys, en una atenció primària tan descuidada com necessària per al bon funcionament del conjunt de la sanitat pública.

-¿Per què ha escrit aquest llibre

? -Decideixo escriure’l com a forma personal de teràpia, de catarsi. Necessitava treure de dins moltes pors i posar en ordre les meves emocions. Va ser la meva manera de sortir d’una situació de cinc o sis anys de molta angoixa en l’àmbit professional.

-¿Com va començar?

-Primer comences a experimentar molt desgast fruit de l’excés de feina. Les jornades són extenuants, molts pacients i poc temps, sense gairebé poder parar. Així un mes rere l’altre, fins que acabes frustrat i t’ensorres anímicament. Al final, acabes amb la sensació que t’estàs convertint en una màquina que no para d’atendre un pacient rere l’altre. I llavors és quan el teu cos se’n ressent i fins i tot arribes a emmalaltir. Et sents, literalment, cremat.

-En això consisteix el ‘burnout’. 

-Sí. El ‘burnout’ és propi de professionals que treballen de cara al públic i es caracteritza per una sensació de fatiga important, molta desmotivació per aguantar el dia a dia i una estranya sensació de despersonalització, que la feina t’ha anul·lat com a persona. A nivell pràctic, qui el pateix sent molta angoixa a conseqüència de l’estrès ocasionat per la seva feina.

-¿Coneixia aquesta síndrome abans de patir-la?

-Sí, és una cosa ben coneguda per tothom, però penses que això a tu mai et passarà.

-¿A quants metges afecta?

-Hi ha estadístiques que parlen que afecta la meitat dels professionals que treballem en l’atenció primària a Espanya. En dos de cada deu que el pateixen, el mal moral és irreparable. En el meu cas, em va suggerir el diagnòstic la meva psicoterapeuta, a qui feia un any que acudia per l’intens patiment acumulat.

-¿Com li ha afectat a vostè

?-De moltes maneres. Tenia els nervis crispats cada matí pel sol fet de pensar que havia d’anar a treballar. Durant la jornada patia molts bloquejos i el meu rendiment professional se’n ressentia. Quan arribava a casa, no era capaç de desconnectar i disfrutar del temps lliure. Tot i que el problema s’ocasionava a la feina i per la feina, va acabar afectant totes les facetes de la meva vida. Em va portar a fer dubtar si era capaç de continuar exercint com a metge.

-¿I què va passar a partir d’allà?

-Al principi penses que és una cosa circumstancial, que s’aniria passant, que la nostra feina implica assumir un nivell d’estrès molt alt. Arribes a pensar que ets tu el que falla, i llavors comences a buscar la causa i una sortida. Però quan no dona resultat, comences a desesperar-te i sentir que no pots més.

-¿Quins són les principals dificultats en la seva professió?

-La nostra feina com a metges de família ja per si sola és complexa, però en general estem preparats per a això i assumim el que és inherent a la nostra professió. El problema és que les nostres condicions de treball s’han deteriorat de manera important en l’última dècada. La pressió de l’Administració, treballar cada vegada amb menys recursos, la precarietat laboral, la falta de reconeixement del valor de l’atenció primària, atendre cada vegada més pacients en menys temps...

-¿I com l’ha afectat això en la seva relació amb els pacients?

-És una qüestió de números. Si tens 40 o 50 pacients en una jornada i disposes de mitjana de cinc o set minuts per a cadascun, has d’atendre la gent ràpidament. Has de fer una bona entrevista, atendre amb cordialitat, mirar a la cara al pacient, escoltar-lo, explorar-lo, tocar-lo, demanar-li les proves oportunes, escriure i consultar l’ordinador, fer les receptes... ¿Com es pot fer tot això sense errors i de manera amigable en tan poc temps? En aquestes condicions és impossible. I ens provoca molta frustració.

-¿Com ha aconseguit sortir de la situació de bloqueig que va viure?

-Ho vaig intentar de moltes maneres: exercici físic, reprendre aficions perdudes, ioga, sol·licitar permisos sense sou per descansar, fins i tot psicofàrmacs. Al final, vaig haver de demanar ajuda i em vaig posar en mans de la meva metge de capçalera i una terapeuta.

-¿Com el van ajudar?

-Bàsicament, a conèixer-me millor, a acceptar les meves limitacions i contradiccions. Assumint que soc vulnerable, vaig aprendre a reconduir les meves expectatives professionals. Per sentir que podia continuar exercint com a metge, havia de construir unes referències més realistes.

-¿Com han afectat les retallades a la sanitat pública espanyola?

-Molta gent es va quedar sense ocupació i, per deixar de pagar el pis, va tornar al poble a viure amb els seus pares o avis. A canvi de cuidar-los, vivien de la seva exigua pensió i del que donaven unes gallines i un tros d’hort. Com és lògic, totes aquestes pèrdues i canvis provoquen molt malestar i el consum de psicofàrmacs es va disparar durant la crisi. En l’àmbit poblacional, les desigualtats s’han eixamplat a passos gegantescos.

-¿Com és ser metge a l’Espanya buidada?

-Al poble on treballo, Mirabel, a la devesa del nord d’Extremadura, d’uns 10 naixements a l’any s’ha passat a només un o dos. La població de gent gran s’ha disparat. Gairebé tots els pobles tenen una residència geriàtrica. La gent jove no té futur i, o bé emigra o ha de subsistir com sigui. Sucursals de caixes d’estalvis i bancs, biblioteques i bars van tancar. A molts pobles, els únics centres de reunions que queden dempeus és la sala d’espera del consultori mèdic i l’ajuntament. 

-¿I quin paper juga un metge en un poble com Mirabel

?-Junt amb la infermera i la farmacèutica, som les persones que la gent consulta per intentar resoldre els seus problemes de salut i per buscar compassió pel seu sofriment. L’accessibilitat és gairebé absoluta. Moltes vegades, més que curar o prevenir, el que fem és acompanyar i consolar, que no és poca cosa.

-Expliqui’m la seva jornada laboral.

-Anteriorment, tenia uns 40 o 50 pacients diaris, repartits en dos pobles. Sense comptar que moltes jornades em veia obligat, com molts dels meus companys, a assumir els pacients dels col·legues absents de les consultes que no eren suplertes, cosa que s’està convertint en la norma. Continus retards, cabrejos de la gent que ha d’esperar, interrupcions, malestar entre companys, la pressió dels nostres caps... Al final, acabes atabalat, esgotat i fora de tu. Ara, treballo en un altre poble on atenc la meitat de gent que abans, cosa que es reflecteix en la meva manera de treballar.

-¿Què fa falta en l’atenció primària?

-Ens quedaríem curts si ens limitéssim només a demanar més recursos, més pressupostos per a personal o augmentar la nostra capacitat de resoldre problemes podent sol·licitar proves que ens tenen vetades des de l’hospital, etcètera. S’ha d’anar més enllà. Fa falta canviar radicalment el model de sanitat pública perquè pivoti de veritat sobre l’atenció primària i no sobre l’hospital. I promoure polítiques de salut que esquitxin altres àmbits, des del disseny dels espais públics fins a la regulació de la indústria alimentària, per posar algun exemple.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

-¿Alguna anècdota que l’hagi marcat especialment?

-En el llibre relato una trobada amb un pacient que va ser determinant en la meva vida professional. Quan arrossegava molt malestar des de feia uns quants mesos, enmig d’un matí de bojos, vaig atendre a la meva consulta un pacient que havia passat feia 20 anys per un infern laboral que l’havia deixat emocionalment molt tocat. Es va adonar perfectament de la meva situació i em va aconsellar que em deixés cuidar per evitar que a mi em passés el mateix que a ell. Aquell dia em vaig adonar que jo sol no podia sortir del pou i va ser quan vaig demanar ajuda.