Elías Campo: "La ciència no és un esprint, sinó una marató dura i llarga"

El doctor Elías Campo (Boltanya, Osca, 1955) ha sigut guardonat amb el VII Premio Nacional de Oncología que, cada quatre anys, concedeix la Fundació Echevarne. També recentment ha sigut elegit nou membre de l’Acadèmia Nacional de Medicina (NAM) dels EUA. Campo és un referent mundial en els estudis que han aconseguit desxifrar el genoma de la leucèmia limfàtica crònica. Així mateix, és catedràtic d’Anatomia Patològica a la Universitat de Barcelona (UB), director de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps) i director d’Investigació a l’Hospital Clínic de Barcelona.

¿Què és la leucèmia limfàtica crònica?

És la leucèmia més freqüent a Occident. És una malaltia dels limfòcits, que són les cèl·lules de la sang encarregades de defensar el nostre organisme d’atacs exteriors, fonamentalment infecciosos. Els limfòcits poden donar origen a diferents tipus de càncers, i un d’ells és la leucèmia limfàtica crònica, que es caracteritza per afectar persones d’edat avançada [majors de 60 anys]. En aquest tipus de leucèmia, les cèl·lules creixen a la medul·la òssia, a l’interior dels ossos, i s’estenen cap a la sang perifèrica. En fases avançades de la malaltia, els limfòcits es poden anar introduint en altres òrgans com els ganglis limfàtics o la melsa.

¿Quin és la seva taxa de supervivència?

En línies generals, la supervivència és alta. Passa que és una malaltia molt heterogènia. Alguns pacients, malgrat tenir aquesta malaltia, no veuen disminuir la seva esperança de vida. De fet, hi ha un grup de pacients que no tractem, perquè la malaltia els creix molt lentament i no compromet la seva vida –sí que els mantenim en observació–. En canvi d’altres sí que pateixen una evolució molt ràpida de la malaltia i necessiten un tractament adequat, perquè, si no, el seu estat general empitjora i se’ls escurça la perspectiva de vida.

Vostè ha liderat, juntament amb Carlos López Otín, els estudis de seqüenciació completa del genoma i l’epigenoma de la leucèmia limfàtica crònica. ¿De què va servir aquest descobriment?

El càncer es genera perquè hi ha alteracions en el genoma –o ADN– de les cèl·lules. Aquest ADN és el disc dur on tenim els programes –les instruccions– perquè les nostres cèl·lules funcionin d’una manera adequada. Aquesta informació està regulada per l’epigenoma. És a dir, la informació que és al disc dur de les cèl·lules és el genoma i els programes que les posen en marxa, l’epigenoma. Si volem saber com i per què es desenvolupa el càncer, necessitem conèixer quines són les instruccions que segueixen aquestes cèl·lules alterades, quines són els programes del disc dur que s’han alterat. La seqüenciació del genoma i de l’epigenoma de la leucèmia limfàtica crònica ens proporciona la manera de llegir les instruccions alterades en l’ADN de les cèl·lules.

¿I com funciona el genoma de la leucèmia?

En aquests estudis hem trobat, de moment, uns 60 gens que estan alterats en la leucèmia limfàtica crònica. El més sorprenent en aquesta malaltia és que hi ha uns gens que estan presents en un 10% i 15% dels pacients, però la gran majoria estan presents en pocs pacients –en un 5% o fins i tot menys–, cosa que ens indica la tremenda heterogeneïtat, des del punt de vista genòmic, d’aquesta malaltia. Això explica el que veiem clínicament: que hi ha pacients en què la seva supervivència és excel·lent, mentre que en d’altres la malaltia és molt més agressiva. En la pràctica clínica, els pacients als quals detectem una mutació en alguns gens determinats els tractem d’una manera diferent, per exemple amb inhibidors de l’enzim kinasa.

¿Què va suposar la creació del Consorci Internacional del Genoma de Càncer (ICGC)?

És la gran iniciativa internacional –després del Proyecto Genoma Humano– promoguda per grups científics el 2008 per desentranyar el genoma del càncer. A l’ICGC hi hem participat més de 30 països i el compromís era que cada país seqüenciés almenys un càncer i que la informació fos pública. Espanya ha seqüenciat la leucèmia limfàtica crònica.

¿Com valora la polèmica entorn de Josep Baselga, que va ometre el cobrament de comissions milionàries de farmacèutiques?

Són situacions molt complexes i, per tant, crec que és important valorar-les en el seu conjunt. Òbviament, tots els professionals declarem en els nostres treballs els possibles conflictes d’interès que puguem tenir. També és cert que aquestes situacions de declaració de vegades són molt complexes: algunes revistes et demanen conflictes d’interessos dels últims dos anys, altres de l’últim any, altres dels cinc últims. Però s’ha de fer. Amb tot, crec que les aportacions de Baselga en nous tractaments han canviat l’evolució del càncer i considero que tampoc seria just qüestionar unes coses per d’altres.

El seu company Carlos López Otín també ha estat embolicat en la controvèrsia fa poc, a l’haver de retirar vuit de les seves investigacions per presumptes irregularitats.

Crec que és un despropòsit. És possible que hi hagi hagut alguns errors en algunes publicacions, però són aspectes que tots els científics considerem menors i que no han qüestionat les troballes fonamentals dels seus treballs. Són treballs que han servit per a altres estudis. Són treballs que descobrien gens. El treball es pot retirar, però els gens continuen sent allà. I qui els va descobrir va ser el grup del doctor Carlos López Otín, per tant resulta paradoxal retractar un treball el descobriment del qual continua sent exactament igual. A més, em consta que el grup va voler corregir –i de fet va corregir– aquests errors, però la revista es va negar a publicar les correccions.

¿Com ho ha fet Pedro Duque al capdavant del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats?

En aquest temps s’han impulsat algunes iniciatives i es van prendre algunes mesures que agilitzen la brutal burocràcia en la qual estem immersos els investigadors, una cosa que no fa més que entorpir la gestió de la ciència. Sí que s’han fet alguns passos que anaven en la direcció correcta, sembla fins i tot que tindríem un increment en la inversió. En els últims anys, la inversió ha retrocedit d’una forma molt important.

¿I què demana per a la nova legislatura?

Un compromís seriós, intens i continuat amb la ciència a Espanya. És difícil fer ciència amb vaivens que no permeten establir planificacions a mitjà i llarg termini. La ciència no és una carrera d’esprint, sinó una marató extraordinàriament dura i llarga per a la qual un necessita preparar-se i d’una forma contínua, seriosa i compromesa.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

¿Quant ens queda per conèixer del món del càncer?

Quan Colom es va embarcar en una nou a navegar per l’Atlàntic desconeixia el que hi havia més enllà del que veia. Aquest és el gran desafiament del càncer: és un problema biològic d’extraordinària complexitat. Anem desentranyant molts dels seus mecanismes. En les últimes dues dècades, de fet, el coneixement ha sigut exponencial perquè estem sent capaços d’entrar en els mecanismes que generen canvis en les cèl·lules. Aquests mecanismes són moleculars, genètics, epigenètics, d’interacció entre les cèl·lules i el seu entorn. Són troballes extraordinàries, però no m’atreviria a dir quant ens queda per conèixer.