Les ferides segueixen obertes als diferents escenaris de l’11-M

Una vall inundada de silencis

Per arribar a Mina Conchita, d’on es va sostreure la dinamita que va causar l’atemptat, cal baixar una petita rampa que surt de l’AS-15 a l’altura del quilòmetre 22 i travessar el pont que utilitzen diàriament els treballadors de l’embassament de Soto de la Barca, a la vall del Narcea (Astúries). Enormes pedres enceguen la cova, de la qual només s’intueix l’entrada en forma de pic si a un no li importa embrutar-se de fang fins a les orelles i s’endinsa molt en la frondosa vegetació que ha crescut en aquests anys, que fa molt difícil trobar-la.

Fins allà, a finals de febrer del 2004, es va desplaçar l’exminer Emilio Suárez Trashorras, que es coneixia bé el camí (hi havia treballat). El 28 de febrer va tornar amb el terrorista Jamal Ahmidan, àlies el Chino o Mowgly, cervell dels atemptats, i altres gihadistes, a carregar els explosius Goma-2-Eco que havien sigut sostrets i que van ser utilitzats per fabricar les bombes que dies després, l’11 de març, van segar la vida de 192 persones i van causar més de 2.000 ferits. Trashorras va ser condemnat a 34.175 anys de presó com a col·laborador necessari.

"Hi havia molta distracció llavors amb la dinamita, molta gent treballava a les mines", explica l’Antonio, en una de les pedanies de la vall, mentre poda els arbustos del seu jardí. "Records hi ha, però la gent ja no vol parlar d’allò, conec gent que treballava allà, alguns se’n van anar a altres mines", diu un altre paisà que prefereix "no donar" el seu nom, però sí que explica que el responsable del control de Mina Conchita, Emilio Llano, de Grado, que va passar dos anys en presó preventiva, però va ser després exonerat, "va quedar molt tocat d’allò". Va morir el 2010 d’un càncer. Tenia 49 anys. "Diuen que de tot allò va agafar la malaltia".

"Viu a San Roque, sí", confirma un policia municipal, que recorda que va estar a la presó pels atemptats. Era, és, Raúl González Peláez, el Rulo, miner artiller, que hauria facilitat explosius a canvi de cocaïna al seu excompany Trashorras, sense conèixer per a què serien destinats. Ell mateix va reconèixer en el judici el descontrol que hi havia amb els explosius a Mina Conchita i que la clau dels minipolvorins es deixava a sobre d’una pedra o un arbre. L’Audiència el va condemnar a cinc anys com a autor d’un delicte de subministrament d’explosius, però el Tribunal Suprem el va alliberar uns mesos després davant la "debilitat" de la prova de càrrec contra ell.

Algú ens indica la casa on el podríem trobar. Surt una senyora gran a rebre’ns. "No és aquí, però tampoc parlaria amb vostès d’allò". Un altre dels silencis més que inunda la vall del Narcea.

La casa amagada de les bombes

"Miri, és allà, veu el pi aquest gran, doncs a sota". Un veí del disseminat del Polígon 44 de Chinchón apunta a una àmplia finca a 300 metres de casa seva. Està en una zona de camp, on es reparteixen petites cases als dos costats de la M-313, al sud-est de Madrid. Un lloc anònim, allunyat del soroll, que va ser triat per Jamal Ahmidan per llogar la casa on es van manipular les bombes que es van utilitzar.

Hi ha posat un candau, però rere la porta es veuen plaques solars i una construcció relativament recent, res a veure amb les fotos que es van distribuir després de l’atemptat. Com va quedar demostrat en el judici, els terroristes van excavar un forat al cobert annex a la casa per guardar els explosius. Els policies també van trobar detonadors i restes de dinamita Goma2-Eco. Les pertinences dels terroristes es van mantenir a l’habitatge fins mesos després dels atemptats.

Malgrat que van llogar la finca pocs mesos abans de l’11-M, els habitants eren coneguts a la zona. "Els coneixia de vista, ell, el de les ulleres [amb referència a Ahmidan], tenia una cabra i se li escapava i baixava a buscar-la per allà", explica el Manolo. "Anaven amb una motoreta la dona i ell, portaven al noi al mig, sí", assegura el jubilat, que com molts habitants de Chinchón s’ha fet a la verda horta del Tajuña la seva caseta de camp. El Manolo recorda fins i tot que "quatre dies" abans de l’atemptat, quan segurament ja estaven preparades les bombes amb la dinamita, el Chino els va ajudar a pagar l’obra a la pista de sorra. Entre diversos veïns havien posat diners per arreglar el camí de cabres i allisar-lo, i el terrorista "va pagar la seva part", diu el Manolo, que esbufega al ser preguntat què va pensar quan es va assabentar que eren els gihadistes.

L’empremta del dolor de Santa Eugenia

No hi ha ningú a Santa Eugenia, l’humil barri de Vallecas a l’estació del qual va explotar una de les bombes, que no torci el gest quan se li pregunti per l’11- M. "Va ser terrible, 20 anys ja, ¿eh?", explica la Lola camí cap a l’estació de Rodalies, mentre perd la mirada i es posa a recordar. "La meva filla va salvar la vida de miracle, anava a agafar aquest tren per anar a l’institut, però va tornar a casa perquè havia perdut el mòbil. Aquí tothom va perdre gent que coneixia, família, amics", relata.

A les 07.38 hores va explosionar a Santa Eugenia la bomba del tren número 21713, que havia sortit d’Alcalá de Henares a les 07.14 hores amb l’explosiu que havia sigut col·locat per Jamal Zougam, segons recull la sentència de l’Audiència Nacional. Catorze persones van morir i hi va haver desenes de ferits. Els veïns del barri que van morir aquell dia van ser molts més, ja que també viatjaven en els altres trens que van explotar en la mateixa línia cap a Madrid: El Pozo, Tellez i Atocha. I és que per a Santa Eugenia, que està encaixonada entre el centre històric de Vallecas i el traçat de l’A-3, Rodalies era el mitjà més efectiu per anar cap al centre de la capital: estudiants, treballadors, universitaris...

"Era en aquest tren, però en un altre vagó i no em va enxampar", relata l’Alfonso, jubilat, mentre passeja per una mena de plaça al voltant de la qual s’aixequen blocs de 10 i 12 altures. "Recordo que van forçar les portes i vam sortir. Vaig atendre un nano que tenia una trenc al cap. Vaig estar una mica amb ell. Fins que va arribar el Samur, va ser un xoc, la veritat. Va morir la dona d’un amic meu... són 20 anys, en fi, ja ha passat això", afegeix com si quatre lustres fossin suficients per girar full. Una cosa que molts no han aconseguit fer.

A la finestra d’un bar un cartell recorda els actes d’homenatge que hi haurà al barri de cara al 20 aniversari de la tragèdia, que va deixar en la gent "una por escènica", relata l’Honorio. "Es continua parlant del tema, clar, sobretot quan arriba el març. Jo tinc un amic que es va quedar sord". "Molts amics van morir", explica l’amo d’una ferreteria pròxima, que quan va arribar al barri "a obrir estava tot tallat". El mateix dia no es va assabentar bé de a qui havia afectat. Va ser l’endemà la galleda d’aigua freda.

El bloc maleït de Leganés

El Miguel, treballador de la construcció, estava a mitja tarda del 3 d’abril arreglant la bicicleta al traster de la seva urbanització de Leganés Nord quan va pensar que potser la repararia millor a casa. Al portal, es va trobar amb un veí que li va dir: "Escolta, mira aquests dos que veus allà, diuen que són policies". "Doncs si ho diuen seran, ¿no?", li va respondre el Miguel, que va començar a tenir la mosca darrere de l’orella quan, una vegada a casa, va veure rondar persones que no eren de la zona pel seu carrer.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

"Una mica abans de les vuit o així va venir la Policia i ens va dir que abandonéssim els pisos. Ja s’havien sentit trets", relata amb precisió a pocs metres del pis on set terroristes de l’11-M es van immolar al veure’s acorralats per la Policia, carregant-se la vida de l’agent Francisco Javier Torronteras. Al sortir de casa, van notar que "una cosa grassa" estava passant. Els carrers estaven tallats i hi havia un perímetre de seguretat a 300 metres al voltant de la finca.

El Miguel se’n va anar amb la seva família a la casa d’un amic. Poc després de les nou es va produir una deflagració quan els GEO anaven a entrar al pis després d’una infructuosa i tensa negociació, va destrossar la primera planta –en un dels pisos del qual hi havia els terroristes– i la segona del número 40 del bloc. "Molta gent d’aquest portal se n’ha anat, no es volien quedar a viure", confirma el Miguel. El bloc sencer dels portals 38 i 40 es va enderrocar i es va reconstruir de nou, però ja queden pocs veïns dels de llavors en aquest immoble de quatre plantes. Els que queden no volen parlar d’allò i responen amb una freda mirada quan se’ls pregunta.