'La quietud': així és el 'mètode Trapero'

El títol de la nova pel·lícula de Pablo Trapero és definitivament irònic. Al cap i a la fi, transcorre a la luxosa hisenda, propietat d’una adinerada família, a l’interior dels armaris de la qual s’acumulen draps bruts tant d’índole domèstica –adulteris, paternitats incertes, violacions i coses semblants– com d’abast nacional –les culpes no expiades per la dictadura–; dit d’una altra manera: la vida a ‘La quietud’, que no és només el nom de la pel·lícula sinó també el de la casa, és de tot menys tranquil·la.

Mentre orquestra amb habilitat revelacions i confrontacions, el més exitós dels cineastes argentins passeja fent equilibris sobre la fina línia que separa la tragèdia de la comèdia, i el que ens ofereix en el procés té una mica de cine de gènere –en concret, del més desmesurat melodrama– i algun altre d’exploració realista dels racons més foscos de la història del seu país. És, en altres paraules, el tipus de combinació que al llarg de la seva filmografia ha convertit en segell d’identitat. En aquestes pàgines repassem els títols que la componen.

1. Mundo grúa (1999)

La pel·lícula amb què l’argentí es va donar a conèixer a nivell internacional se serveix del retrat d’un conductor de grua a l’atur per oferir no només un contundent i commovedor relat de supervivència, sinó molt més: una crida a l’esperança  en temps desesperats, una veraç representació del treball i la seva naturalesa canviant i una defensa de l’acció social contra les forces del capital.

---

2. El bonaerense (2002)

Desolador retrat de la força policial de Buenos Aires, segons el qual tots els que patrullen la ciutat amb placa i pistola són uns corruptes i uns racistes que no estan per servir i protegir ningú més que ells mateixos. Mentre acompanya un d’aquests agents, Trapero evita amb mestria emetre judicis, tot i que, ocult darrere d’aquesta distància, hi crema un ferotge sentiment d’indignació.

---

3. Familia rodante (2006)

La pel·lícula més lleugera del director ajunta quatre generacions d’una família de Buenos Aires en una vella caravana en un viatge de 1.000 quilòmetres fins a la frontera amb el Brasil. Al camí surten a la llum tensions domèstiques i conflictes romàntics, i la prole es converteix en metàfora de la societat argentina en el seu conjunt, unida malgrat la sempiterna adversitat.

---

4. Nacido y criado (2006)

Potser la seva obra més àrida però també una de les més profundes: el retrat d’un home de família que, sacsejat per la tragèdia, es veu empès a construir el seu propi purgatori al desolat paisatge de la Patagònia. El veiem experimentar una sèrie d’episodis de ràbia i pànic que revelen el seu dolor i la seva culpa, i que de forma subtil assenyalen el camí de la reparació emocional.

---

5. Leonera (2008)

Al descobrir Trapero com tracta la llei argentina a les mares de nens que són empresonades –quan la criatura compleix quatre anys és entregada a un parent o al Tribunal de Menors–, va sorgir el germen d’aquesta oda a la maternitat: la seva protagonista és una dona que va cometre un error gran i irrevocable, però que ara té un fill, i clavarà les seves grapes a qui pretengui arrabassar-l’hi.

---

6. Carancho (2010)

Pur cine negre, intoxicat de sensualitat decadent i molt fatalisme. El seu protagonista és el tipus d’advocat sense escrúpols que persegueix ambulàncies a la recerca de víctimes d’accidents de trànsit o els seus familiars; els diu que aconseguirà una indemnització, i després es queda amb un abusiu tros del pastís. Un carronyaire. ¿Com aconsegueix Trapero que empatitzem amb ell? Misteri.

---

7. Elefante blanco (2012)

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Si fins aleshores el director s’havia mantingut pròxim al cine de gènere, aquí va apujar l’aposta conceptual i va dur a terme ni més ni menys que una meditació sobre la força de la fe i el sentit de la religió a partir de la història de dos sacerdots i una treballadora social que intenten fer el bé en una barriada marginal de Buenos Aires amb milers de pobres, drogoaddictes i mafiosos.

---

8. El clan (2015)

Entre 1982 i 1985, els membres de la fotogènica família Puccio es van dedicar al segrest d’alguns dels seus conciutadans. Els raptaven i els recloïen; després exigien un rescat a les seves famílies i, després de recollir-lo, mataven les seves víctimes. El seu cas demanava a crits que algú ho convertís en un musculós 'thriller' polític. Trapero li va proporcionar l’èxit comercial més gran de la seva carrera.