Dos milions de dones pateixen violència econòmica

De fet, la violència econòmica és un fenomen encara bastant desconegut fins i tot entre els professionals i operadors jurídics, perquè durant anys ha estat invisibilitzada, normalitzada i adopta moltes formes que no deixen empremtes tan visibles com els cops.

Pot aparèixer perquè l’agressor exerceix un control econòmic sobre la víctima revisant-li totes les despeses, impedint-li accedir als recursos financers o ocultant-li els diners en comú. Una altra forma és el sabotatge laboral, que es produeix quan l’home li impedeix treballar o estudiar, normalment amb l’excusa que s’ha de cuidar de la casa o dels nens.

També existeix l’explotació econòmica, que apareix quan l’agressor s’apropia o destrueix intencionadament els recursos econòmics de la víctima.

Amb prou feines hi ha estudis sobre violència econòmica. Tot i així, la macroenquesta del Ministeri d’Igualtat, publicada el 2019, va revelar que afecta l’11,5% de les dones a Espanya (2,3 milions d’espanyoles de més de 16 anys), és la tercera més freqüent i existeix una estreta relació entre aquesta modalitat i la resta de formes de maltractament. El 91,2% de les víctimes ha experimentat violència de control; el 57,9%, violència física, i el 48,2%, violència sexual.

L’estudi indica, a més, que la forma més habitual d’exercir-la és prohibir a la víctima prendre decisions sobre l’economia familiar ni realitzar compres de manera autònoma (afecta el 7,5%), negar-se a donar-li diners per a les despeses de la llar (6,3%) i posar-li obstacles perquè ella estudiï o treballi (5%).

Després de la ruptura

Es tracta també d’una violència que pot continuar després del divorci o ruptura sentimental per un doble motiu: quan l’agressor es nega a pagar-li la pensió i deixa que la víctima assumeixi sola càrrecs importants com una hipoteca, o quan el sabotatge i l’explotació econòmica poden haver provocat una situació d’empobriment en la dona i haver impedit el seu desenvolupament professional, de manera que és més difícil que pugui valer-se per si sola. En tot cas, és la serp que es mossega la cua, perquè la dependència econòmica de l’agressor provoca, al seu torn, que les afectades triguin més a trencar la relació o a denunciar-lo.

"La violència econòmica fa que la víctima se senti insegura, dependent i molt petita davant l’agressor. Des d’un punt de vista psicològic, genera una situació d’incapacitat, inseguretat i vulnerabilitat. És un fenomen que ara comencem a veure i a identificar, però que s’ha utilitzat històricament perquè ells han tingut el poder econòmic i sempre ha sigut un element que ha marcat una desigualtat claríssima i ha fet que moltes dones no s’hagin pogut divorciar", explica Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència masclista.

També és una forma de violència vicària, ja que els fills poden patir l’empobriment al qual els sotmet el pare, i la mare sol ser amenaçada amb perdre la custòdia si denuncia la situació.

En aquest escenari, la titular del Jutjat Penal número 2 de Mataró, Lucía Avilés, va dur a terme una iniciativa legislativa judicial, el novembre del 2021, perquè el Codi Penal reculli la violència econòmica, especialment l’impagament de pensions, com una modalitat de violència de gènere. La proposta la va motivar una sentència d’impagament de la pensió alimentària en un procés de divorci de mutu acord, una condició que considera que "va maquillar" el fet que l’home havia sigut condemnat anteriorment per violència de gènere.

En el procés "es va veure que ell volia ocultar el seu patrimoni, una cosa habitual" i que, tot i que tenia capacitat econòmica, "no va arribar a pagar ni un euro ni per la via civil ni penal". "La submissió i el control va seguir a través de la privació a la víctima i als fills de recursos econòmics, una situació força habitual", explica la jutge.

Davant d’això, Avilés va realitzar una exposició raonada al Govern perquè tipifiqui la violència econòmica, d’acord amb el mandat del Conveni d’Istanbul subscrit per Espanya, i que s’inclogui una clàusula de reparació del mal en l’impagament de pensions. "De vegades, a la justícia se’ns titlla de patriarcals, però vaig fer la proposta per activar el canvi i ajustar la llei a la realitat social", assenyala Avilés.

El problema és que l’Executiu va acceptar la iniciativa i que tres ministeris –Justícia, Igualtat i Interior, i fins i tot el president, Pedro Sánchez- van indicar que la seria estudiada, però de moment no s’ha iniciat la reforma.

Avilés desconeix per què s’ha deixat al calaix; si es tracta que l’Executiu hi està en "desacord" o per "deixadesa". Però, segons la seva opinió, el motiu és "indiferent". El resultat final és que "no s’ha fet". Davant d’això, la jutge està estudiant fer un "recordatori" al Ministeri de Justícia, perquè posi en marxa, una vegada per totes, el canvi legislatiu.

Incrementar la conscienciació

Mentrestant, Avilés considera que la seva proposta ha servit almenys per "posar un altaveu sobre una realitat històrica" i que les víctimes i els professionals "prenguin consciència" sobre aquesta forma de masclisme controlador. "Moltes víctimes ja parlen de violència econòmica i està augmentant la conscienciació", assegura.

Notícies relacionades

Arrels rastreja les targetes censals pel canvi de padró

Magda Casamitjana: "Els nens, de petits a grans, han de saber què significa fracassar"

Precisament per incrementar la sensibilització, la Fundació Nantik Lum, que treballa per reduir l’exclusió social, ha posat en marxa el programa Vivències Econòmiques, finançat pel Govern, que té un doble objectiu. En primer lloc, capacitar professionals que treballen en entorns vulnerables o amb víctimes perquè puguin reconèixer situacions de violència econòmica. I, en segon lloc, dotar les dones que participen en el programa d’eines d’empoderament i autonomia financera.

Segons Isabel Nistal, coordinadora de projectes de Natik Lum, en el programa participen diversos perfils de dones. D’una banda, víctimes que han denunciat el maltractament. De l’altra, persones en risc d’exclusió que detecten que "si el seu marit les deixa, ho perden tot". No obstant, també hi ha dones que "mai han tingut una targeta en propietat perquè la seva parella no els ho ha permès i mai s’han plantejat que això fos violència". Queda, per tant, molta feina per davant perquè víctimes i societat reconeguin i sancionin la violència econòmica.