Jaume Balagueró torna a fer-ne de les seves amb 'Musa'

Sobre el paper, que una pel·lícula que es titula 'Musa' estigui dirigida per Jaume Balagueró pot semblar una incon­gruència. Al capdavall, segons la mitologia grega, les muses eren divinitats que proporcionaven als artistes coneixement, inspiració, eloqüència i capacitat per a la bellesa.

Així doncs, 'Musa' és sinònim de la llum, la gràcia i la virtut, i al llarg de poc més de ­dues dècades Balagueró s'ha confirmat com un dels grans retratistes que hi ha en el nostre cine de precisament el contrari: la foscor, la desgràcia i la monstruositat.

Sigui com sigui, aquest és el títol de la pel·lícula amb què el director de Lleida torna avui als cines. Inspirant-se en la novel·la 'La dama número 13', de José Carlos Somoza, acompanya un professor universitari que es veu immers en misteriosos fets sobrenaturals relacionats amb la història de la literatura.

I, en efecte, amb la idea de meditar sobre les dificultats del procés creatiu, desmitifica les angelicals criatures a què al·ludeix el seu títol i les converteix en bruixes assedegades de sang.

En el procés, 'Musa' posa en pantalla sinistres mansions d'estil victorià, manicomis abandonats, estranys rituals, malsons que resulten profètics i molts altres elements dels quals Balagueró s'ha servit al llarg de tota la seva carrera per retratar un món sumit en la podridura. Repassem algunes de les constants de la seva obra.

---

LA VIOLÈNCIA

Ha sigut font essencial d'inspiració del cineasta des dels temps de '­Zineshock', el fanzín que va publicar a principis dels 90. El seus sis números, elaborats a partir de fotocòpies grapades, van funcionar a manera de mostrari d'una cultura extrema composta per perversions sexuals, anomalies anatòmiques i culte als 'serial killers'.

Els seus dos primers curtmetratges, tots dos convertits avui en obres de culte, mostraven una obsessió per la deformitat i la malaltia -'Alicia' (1994) era una macabra meditació sobre la menstruació i el parasitisme que implica donar el pit, i 'Días sin luz' (1995) recreava la terrible experiència d'un nen abandonat- que han seguit presents al llarg dels nou llargmetratges que ha dirigit posteriorment.

Asixí mateix, el personal univers que s'estén des d''Els sense nom' (1999) fins a 'Musa' inclou pseudocientífics bojos, fantasmes venjatius, assassinats rituals, parasitàries presències diabòliques, zombis rabiosos i altres monstres molt més quotidians i que, per tant, resulten encara més aterridors.

---

EL MAL

Ja en la seva 'opera prima', 'Els sense nom', Balagueró va parlar d’una societat secreta ocultista, anomenada precisament Els sense nom, que tenia com a finalitat localitzar la maldat pura i utilitzar-la com a vehicle per arribar a un estat superior de consciència. A través del seu líder, el malaltís Santini (Carlos Lasarte), la pel·lícula introduïa la idea d’una paraciència al voltant del mal que posteriorment ha format part també, convenientment reconfigurada, en títols com 'Darkness' (2002) i '[REC]' (2007): el mal entès com a tangible i que per tant pot ser estudiat com qualsevol altre classe de malaltia contagiosa.

En tot cas, potser la més pertorbadora de les representacions del mal que componen l’obra de Balagueró és la que ofereix el 'thriller' hitchcockià 'Mentre dorms' (2011), en bona mesura perquè no té a veure amb conspiracions ni fantasmes o altres criatures sobrenaturals sinó amb un element tan mundà com el porter d’una finca. No un porter qualsevol, és clar: César (Luis Tosar) és un psicòpata clínicament incapaç de ser feliç i que com a venjança fa tot el que pot per esborrar dels que l’envolten tot indici de somriure a la cara: és un assassí de l’amabilitat, un exterminador de l’optimisme, un castigador del pensament positiu.

---

LA INFÀNCIA

En les pel·lícules, els llibres i l’art en general la infància és sovint utilitzada com a representació de la bellesa, la puresa i la innocència com a arma contra l’adultesa. Al llarg de tota l’obra de Balagueró, però, els nens es relacionen de forma activa o passiva –o de les dues maneres alhora– amb la monstruositat i la perversió.

El protagonista de '­Días sin luz', per exemple, és un nen que narra fets aterridors de la seva vida i episodis d’abús sexual. Per la seva banda, 'Els sense nom' en bona mesura parlava sobre la capacitat d’una nena tant per patir horrors inimaginables com per fer-los patir a la seva progenitora.

També a 'Darkness' els més petits funcionaven com a víctimes –la seva premissa argumental incloïa el sacrifici ritual d’un grup de nens durant en un eclipsi solar– i al mateix temps com a botxins; i el mateix tipus de dualitat es repetia per últim a 'Fràgils' (2005), en què un grup de nens malalts aïllats en un hospital eren terroritzats per una cosa intangible i invisible coneguda com la nena mecànica.

Però sens dubte la nena més il·lustre de tota la filmografia de Balagueró és Tristana Medeiros, dolenta primigènia de la saga '[REC]': el mateix dimoni, ni més ni menys.

---

ELS ESPAIS

Els terrors orquestrats per Jaume Balagueró estan íntimament relacionats amb una reconfiguració conceptual de les localitzacions físiques on transcorren les seves històries. En el seu cine els hospitals no són llocs de guariment i rehabilitació, sinó espais de dolor i patiment.

Així apareixen a 'Els sense nom' i 'Fràgils', però també a 'Mentre dorms', que en tot cas transcorre majoritàriament en una altra classe d’escenari troncal en tota la filmografia del director: la comunitat veïnal, l’espai perfecte perquè psicologies malmeses s’alimentin i es desfermin –com la de l’agent immobiliària del telefilm 'Para entrar a vivir' (2006), part del compendi 'Películas para no dormir'– o perquè els comportaments més aberrants –com l’epidèmia zombi de la saga '[REC]'– es propaguin.

---

LA FOSCOR

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

Des de petit, la gran por de Jaume Balagueró va ser la foscor. Ho confessava ell mateix a EL PERIÓDICO el 2014, abans d’estrenar '[REC] 4: Apocalipsi': «M’imaginava coses que només existien quan me n’anava a dormir i apagava el llum. Fins i tot quan encenia el llumet, sentia com la foscor s’amagava sota el llit o darrere de l’armari, i em contemplava invisible i esperava el moment de venir-me a buscar».

Això explica que la falta de llum sigui un altre dels grans eixos sobre els quals es vertebra el seu cine, amenaçadora a la mansió de 'Darkness', l’hospital de 'Fràgils' i els edificis de '[REC]' i 'Mentre dorms'; oculta darrere de portes i al llarg de passadissos, i carregada de confusió i desordre i al·lusions a la por atàvica al desconegut i la mort.