Santiago Cruz, cantant XXL amb marques de vida

Fa 1,95 metres (sense el seu inseparable barret) i calça un 47. Santiago Cruz és un cantant d'altura amb els peus a terra. Tan gran com estimat: el colombià farà pujar a l'escenari en els seus tres concerts a Espanya col·legues com Coque Malla, Antonio Carmona, Pedro Guerra, El Niño de la Hipoteca i Dani Martín. Precisament amb l'ex-El Canto del Loco va gravar una gran balada, 'Una historia diferente': «Con la verdad y la mentira / con los vaivenes de esta vida / con lo que les duele / con lo que se pierde / porque así se aprende...».

La seva gira per aquestes latituds inclou les següents cites: a Madrid, el 30 de març, a la Sala Galileo; a Valencia, el 31, a la Sala Matisse, i a Barcelona, l'1 d'abril, al Centre Cívic Casinet d'Hostafrancs (en el marc del Festival Barnasants).   

Santiago Cruz té tants tatuatges (al cos i a la guitarra) com marques li ha deixat la seva trajectòria (vital i professional). Va superar una forta crisi -amb addiccions incloses-, de la qual va sortir enfortit i sabent quin havia de ser el seu paper a... l'univers: el seu últim disc es titula 'Trenes, aviones y viajes interplanetarios'.

I a les seves mans està, explica, «ajudar al desenvolupament sostenible». És, des del 2011, ambaixador de bona voluntat de les Nacions Unides. «Necessitem una societat més equitativa. Recordar que la sostenibilitat va més enllà del medi ambient: és evident que s'han de focalitzar esforços en els assumptes socioeconòmics».

El cantant confia en les «noves generacions», disposades a «trencar caducs esquemes i estructures. El sistema ha de canviar. I serà dolorós. Cap canvi és fàcil», afegeix. Ell ho va viure en la seva pròpia pell quan va estar a punt de tirar la tovallola.

Va sobreviure a la devoció malaltissa de creure tenir un altar i no un simple escenari de catarsis nocturnes quan era un dels empresaris d'El Sitio. En aquell emblemàtic lloc de la parranda bogotana interpretava peces d'altres, perquè era el que l'audièn­cia reclamava. Però va trobar el seu lloc quan es va atrevir a recuperar la seva pròpia veu.

Ara està presentant el seu sisè álbun, després d'haver sigut nominat en tres ocasions als Grammy Llatins. L'últim cop li va arrabassar el guardó Rubén Blades. «¡Imagina't, el meu ídol!», exclama.

Els antecedents artístics de la seva família es remunten a la seva àvia materna. «Era molt especial: llegia el tarot, li encantava la boxa, escrivia poesia, pintava... Des de ben petit em posava a fer tasques artístiques. I la meva mare tocava la guitarra, encara que només per als amics. Vivíem en un ambient bohemi. Amb 15 anyets vaig compondre la meva primera cançó. Em va semblar tot un èxit, encara que era desastrosa [riu]. Potser per això vaig trigar tant a escriure'n una altra».

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

VIATGE INTERIOR

El seu nou àlbum suposa la seva reafirmació com a cantautor. «Segueixo en el procés en el qual s'ha d'estar: assumint responsabilitats. S'ha de deixar de culpar els altres de tot el que et passa: que si el meu pare em va abandonar, que si... Al final, el que passa a fora és un reflex del que passa a dins. Si alguna cosa no t'agrada, mira al teu interior. No és fàcil, potser et desagradarà. Però no hi ha viatge més enriquidor»