El desert és una jungla

A primera vista, 'Comanchería' pot semblar només una bona pel·lícula de policies i lladres, dotada d’escenes d’atracaments plenes de fúria i tensió, i de persecucions i fugides frenètiques. No obstant, és molt més que això. D’entrada, és la història de dues parelles de socis.

La primera la componen dos germans de sang que roben bancs. Tanner (Ben Foster), per un costat, és un gos rabiós; Toby (Chris Pine),­ per un altre, intenta ser un bon home encara que sàpiga que, per als que estan en les seves circumstàncies, això és impossible. La segona parella està formada per dos agents de la llei. Marcus (Jeff Bridges) és un rànger a punt de retirar-se per a qui resoldre aquest últim cas significa poder ficar-se una estona més amb el seu pacient company Alberto (Gil Birmingham).

Mentre els policies segueixen els passos dels bandits, el director David Mackenzie va posant el focus alternadament en els uns i els altres. Que les seves històries paral·leles s’acabaran creuant és un fet inevitable, però Mackenzie fa tan bona feina desenvolupant i humanitzant els dos parells de personatges que un gairebé prefereix que això no passi, perquè al fer-ho ens haurem de posar de part d’uns i contra els altres. 

I les nostres simpaties estan dividides. Sentim que, en altres circumstàncies, aquests quatre homes es podrien asseure junts a menjar un bon filet. Cap d’ells és el dolent. El dolent aquí és un altre.

A 'Comanchería' hi ha atracadors de bancs i bancs que roben i, una vegada els seus motius són revelats, comprenem que Tenner i Toby són els descendents lògics de Bonny i Clyde i altres nobles bandits que lluiten contra un sistema corrupte que aixafa l’home comú.  

Mackenzie ens passeja per una versió moderna del salvatge Oest, feta de paisatges desolats, terres estèrils i ciutats desertes; d’oportunitats perdudes i desesperació, i homes empesos al precipici de la ruïna financera i obligats a prendre’s la justícia de la frontera pel seu compte.

TO FATALISTA

Mentre ho fa, Mackenzie mostra un agudíssim olfacte per localitzar les ironies de la vida; l’humor gairebé sempre negre envolta els personatges, tant quan maten el temps com quan es maten entre si. I malgrat això, el to fatalista i elegíac es manté.

Notícies relacionades

Puig-reig reviu el seu passat templer

Girona, territori gravel

l destí inevitable plana sobre el vast i imponent horitzó, i sobre uns personatges que saben que estan a punt de convertir-se en fantasmes o, pitjor encara, en morts vivents.

Els que sobrevisquin ho faran aixafats pel pes del passat, condemnats a anar-se marcint fins a desaparèixer en una terra que sens dubte correrà la mateixa sort...