El Geypercruise

Ben pensat, és patentment ridícul que un senyor de 54 anys es guanyi la vida corrent d’una banda a l’altra a pit descobert i rebent mastegots i rebolcant-se per terra, però Tom Cruise ho fa amb tanta convicció en cada un dels seus papers que resulta inevitable admirar-lo. I des d’avui tenim una nova ocasió per fer-ho: arriba a les nostres pantalles 'Jack Reacher: nunca vuelvas atrás', en què l’actor es posa per segona vegada en la pell del violent justicier ­creat per l’escriptor Lee Child. Veient-lo a la pantalla suant la samarreta resulta fàcil oblidar que hi va haver un temps en què Cruise no s’acontentava de ser un ninot d’acció. Treballava a les ordres de Stanley Kubrick, de Martin Scorsese, d’Oliver Stone, de Michael Mann i de Paul Thomas Anderson. Volia ser un intèrpret de prestigi i guanyar l’Oscar –el van nominar tres vegades: per 'Nacido el cuatro de julio' (1989), 'Jerry Maguire' (1996) i 'Magnòlia' (1999)–. Volia ser un bon actor. Però, en els últims 15 anys, la seva carrera és una mera successió d’acrobàcies, i la seva eficàcia actoral es basa en el funcionament de la seva anatomia. 

LA CARA. Cruise té ara 15 anys més dels que tenia Danny Glover a 'Arma letal' (1987) quan repetia exasperat allò de «sóc massa vell per a aquesta merda». A ell no li sentireu dir mai això. Sigui en virtut d’un pacte amb el diable o d’un amb un bon cirurgià, Cruise és el Dorian Gray de Hollywood. La seva cara fa 20 anys que no s’envelleix com ho hauria de fer. I tant és que el vegem ser arrossegat per l’asfalt, volar o rebre cops de puny, perquè sabem que, al final de l’escena, la seva cara seguirà perfectament hidratada.

ELS BRAÇOS. Spider-Man és poderós gràcies a les seves teranyines, i per ser un heroi Thor necessita el seu martell. A Tom Cruise, en canvi, només li fan falta les extremitats superiors. Al llarg de les cinc entregues de la saga 'Missió impossible', per exemple, les ha usat per fer escalada lliure al Gran Canyó o a la façana de l’edifici més alt del món; a 'Noche y día' (2010), 'Oblivion' (2013) i 'Al filo del mañana' (2014) les ha fet servir per empunyar armes de foc de mida i sofisticació variables, i en les dues pel·lícules de Jack Reacher li serveixen per, entre altres coses, trencar cares com si fossin nous.  

L’ENTRECUIX. Cruise va estar a punt d’acabar decapitat en el rodatge de 'L’últim samurai' (2003), de quedar aixafat dins d’un cotxe en el d’'Al filo del mañana' i de morir ofegat en el de la cinquena entrega de 'Missió impossible'. Es juga el tipus en cada pel·lícula, perquè totes aquestes escenes en què el veiem suspès a l’aire o saltant pels aires o xocant van ser rodades per ell mateix i no per un especialista amb una tallada de cabells similar. Tom Cruise passeja el parell de bemolls més gran de tot Hollywood, i això fa que resulti tan convincent en la pell de Jack Reacher, un llop solitari que resol una bronca rere l’altra a base de força bruta. Al seu dia, molts fans dels llibres de Lee Child van protestar perquè, comparat amb el Reacher literari, Cruise és molt baixet. No van tenir en compte que els seus ous són de mida familiar.

LES CAMES. La major part del temps que Cruise ha passat a la pantalla en els últims anys ho ha fet corrent; davant d’allaus d’aigua i de tempestes de sorra; per fugir de foc alienígena i de bombes a punt d’explotar; a través de ponts que s’ensorren i esta­cions de metro i planetes hostils. Les seves cames bomben com els pistons d’un motor de 16 cilindres, les venes li surten del coll, la mandíbula tan serrada que li podria fer esclatar les dents. Quan Cruise corre, corre.

Notícies relacionades

Personal, desitjable i a bon preu

Nits de molt art a l’Eixample

EL PIT. A dins d’aquesta rocosa àrea pectoral no només s’hi allotgen uns pulmons de capacitat sobrehumana, sinó també un cor que en l’última dècada ha patit molts cops. El 2005, Cruise va aparèixer al programa d’Oprah Winfrey fent salts sobre un sofà, i també en aquella època va començar a ser més actiu en la promoció de l’Església de la cienciologia. El seu erràtic comportament es va convertir en el que avui anomenem mem, i des d’aleshores l’opinió pública dóna per fet que està boig. ¿És casual que ell hagi respost centrant-se en el cine d’acció? ¿La disfressa de Geyperman no deu ser un escut o fins i tot una arma contra les crítiques? 

A 'Al filo del mañana', cada vegada que Cage (Cruise) mor en combat, el temps fa un reset i tot seguit l’heroi es torna a despertar el dia abans de la batalla, viu i disposat a intentar-ho una altra vegada fins a resultar vencedor. Aquesta intrèpida premissa funciona com una hàbil metàfora de l’actor mateix: l’últim gran heroi d’acció que es nega a deixar de ser-ho. És una feina bruta però algú l’ha de fer. I Tom ­Cruise hi té una facilitat increïble.