Un cosmopolita entre rústics

Daniel Mantovani és un cèlebre novel·lista, guardonat amb el premi Nobel, que viu a Barcelona. No ha tornat a Salas, la seva ciutat natal a l’Argentina, en 40 anys tot i haver-hi ambientat tots els seus llibres. Però un dia rep una invitació per visitar la ciutat i ser distingit amb el títol de ciutadà il·lustre, i sorprenentment decideix acceptar-la.

En una comèdia a l’ús, aquesta premissa serveix perquè el protagonista redescobreixi els plaers de la vida senzilla i provinciana. 'Sweet Home Alabama' o fins i tot 'Cars'  són bons exemples d’aquest relat arquetípic. Però la nova pel·lícula dels argentins Gastón Duprat i Mariano Cohn opta per un camí molt diferent. Mantovani comença a lamentar la seva decisió a penes ha baixat de l’avió, quan l’incompetent xòfer que el recull a l’aeroport agafa una drecera i el cotxe els deixa tirats enmig del no-res. Poc s’imagina llavors l’escriptor fins a quin punt anirà tot a pitjor.

No és clar si Mantovani va decidir tornar a Salas per complaure una nostàlgia genuïna o més aviat per nodrir el menyspreu que sent pel lloc. Al cap i a la fi, sembla que a tots els seus llibres ha fet escarni del provincialisme dels seus paisans.

I, tot i això, l’home està tan pagat de si mateix, tan ocupat donant-se importància, que no sembla endevinar que alguns veïns no estan precisament contents amb la idea de tenir-lo a la ciutat. Inicialment els directors s’ho passen bomba sotmetent el seu protagonista a situacions cada vegada més compromeses, carregades d’humor àcid, però a poc a poc la pel·lícula es converteix en un fosc conte moral sobre els perills d’idealitzar el passat i una astuta sàtira sobre els mecanismes socials i institucionals que legitimen la mediocritat en l’art i en la vida mateixa.

LA MALA BAVA DE DUPRAT I COHN

Notícies relacionades

Personal, desitjable i a bon preu

Nits de molt art a l’Eixample

Duprat i Cohn ja han fet diverses pel·lícules on exhibeixen mala bava: a 'El artista' (2008) es van carregar l’esnobisme cultural; a 'El hombre de al lado' (2009) s’acarnissaven amb la petulància del món acadèmic, i 'Querida, voy a comprar cigarrillos y vuelvo' (2011) era un atac a la hipocresia i el conformisme de la classe mitjana. Dit això, la ferocitat que exhibeixen a 'El ciudadano ilustre' no té precedents.

Partint del conflicte entre el cosmopolitisme i vida provinciana, llancen el seu verí contra els artistes que vampiritzen els seus objectes d’estudi, els estúpids que valoren més la fama que el mèrit, i els mediocres que envegen els èxits dels altres, i en el procés carreguen contra l’Estat, l’Església, la família i, en general, contra tot. Tanta misantropia resultaria agressiva si no fos perquè, per sobre de tot, és mortalment divertida.