Scaramouche: el poder de la màscara

Dos espadatxins executen una mil·limetrada coreografia per l’escenari. Les espases s’acaricien, els peus ballen, els braços desafien la gravetat. El públic no es perd detall, assegut a la punta de la cadira, en un silenci palpitant. Si algun dels dos fes serpentejar el seu floret per la quarta paret, podria tallar la tensió que es respira en aquest moment. 

Qualsevol que hagi vist de petit una pel·lícula de capa i espasa sap el festival d’emocions que suscita aquest gènere. El pianista i compositor Albert Guinovart n’havia vist moltes, de nen i no tan nen, i la seva il·lusió era ficar-se un dia en una. Així que va convèncer Anna Rosa Cisquella i Joan Lluís Bozzo, ànimes de Dagoll Dagom, perquè el següent projecte de la companyia, després de l’èxit de 'Mar i Cel', de la qual havia compost la música, fos la història de Scaramouche «en format gran musical, molt Hollywood anys 50», explica Bozzo. 

El sí no va ser immediat. Calia transcendir l’espadatxí per dibuixar un personatge que unís la capacitat d’entretenir i la de fer reflexionar, per trobar la història que permetés els diversos nivells de lectura que demana un muntatge que, com els que porten la firma de Dagoll Dagom, necessita arribar al públic familiar, l’únic capaç de proporcionar les xifres registrades per 'Mar i Cel' (un milió i mig d’espectadors en les quatre temporades que ha estat en cartell, entre l’estrena, el 1988, i el desembre de l’any passat), imprescindibles perquè els números surtin en muntatges tan ambiciosos com aquest.  

IMMERSIÓ REVOLUCIONÀRIA

L’equació es va resoldre amb una suma d’elements: la novel·la homònima que Rafael Sabatini va publicar el 1921, com a inspiració per a l’ambientació i el rigor històric; l’adaptació que va dirigir George Sidney i va protagonitzar Stewart Granger (1952), com a referent visual, i la 'commedia dell’arte' i la 'Comèdia dels errors' de Shakespeare per potenciar, mitjançant la figura dels bessons, el poder de la màscara.  

Amb tots ells i alguns més (Goldoni, Molière, Jean Renoir) i després d’un any i mig impregnant-se de la Revolució Francesa i els seus protagonistes, Joan Lluís Bozzo va escriure un llibret carregat de referències culturals i literàries que proporcionen aquesta segona lectura als que busquen alguna cosa més que espectacularitat sobre l’escenari, i que l’autor espera que despertin la curiositat del públic, sobretot del més jove, per saber més d’aquest període històric del qual tots som fills.  

CONNEXIONS AMB L'ACTUALITAT 

Quatre pinzellades sobre l’argument: un poble fart dels abusos de l’aristocràcia que clama pel canvi. Un emmascarat que humilia els que els humilien. Dos germans, Louis –estudiós, conservador, apocat– i René –inconformista, provocador, bon vivant–, separats al néixer. I la commedia dell’arte com a mirall del millor i el pitjor de l’ésser humà. 

«Les connexions amb l’actualitat són clares: tota revolució es fa perquè qui té el poder no vol cedir ni una engruna davant el poble. Va passar el 1789 i està passant avui», apunta Bozzo. Un poder que, a més, «vol minimitzar la força popular dient que darrere seu hi ha una sola persona, que manipula la resta». A Scaramouche, l’emmascarat troba refugi en una companyia teatral, homenatge al paper dels comediants, que durant segles van ser enterrats fora dels cementiris, amb els suïcides, perquè l’Església els considerava, explica Bozzo, «gent de mal viure».

DUALITAT DAVANT LA VIDA

Més enllà del tribut, el paper que juga la 'commedia dell’arte' en la trama permet emfatitzar el poder de la màscara. «És transformadora. Personatges heroics com Scaramouche, però també com Superman o com Spiderman, són éssers anodins quan se la treuen. És un reflex de la dualitat amb què tots convivim a l’enfrontar-nos a la vida», apunta Cisquella. 

Notícies relacionades

Els polítics van a l'estrena de 'Scaramouche'

El monestir de Poblet, convertit en un gran plató

Tot i que en aquest Scaramouche també hi ha herois sense màscara, amb un correlat real. És el cas d’Olympia, l’enamorada de Louis, que agafa el nom d’Olympe de Gouges, que va veure en l’aixecament dels desheretats l’ocasió de fer una revolució feminista i va escriure la Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana per evidenciar que, una vegada més, els seus companys de revolta s’havien oblidat d’elles.

L’estocada final arribarà en escena. Per deixar el públic sense alè. I amb ganes de revolució.