Marina Garcés: "La gran derrota és haver acceptat que ens maltractin"

A Marina Garcés no li agradarà el símil. Però té un aire de la 'Llibertat guiant el poble de Delacroix'. En l'avançar, decidida, sobre les brases d'un foc col·lectiu que es va encendre el 2011 i s'ha anat sufocant a cops de la manguera de la por. Contenint la nàusea, amb el cap lleugerament girat per reconèixer els que segueixen dempeus, la filòsofa no atura la marxa cap a l'emancipació. El seu últim llibre, 'Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla' (Arcàdia), recull el seu esperit de revolta en articles breus, nets i fondos.

-Es mou entre les ganes de vomitar sobre el món i d'abraçar-lo, diu.

-El vòmit és la ràbia que provoca cada dia la realitat. I no solament em refereixo a les guerres i als refugiats, sinó a l'haver acceptat la violència física, econòmica, psíquica, laboral, ambiental. La normalització del maltractament és la gran derrota del nostre temps. Les coses es trenquen i consentim que es trenquin. Però, precisament perquè hi ha tanta destrucció, em vénen ganes d'abraçar aquesta realitat fràgil feta de desig de viure, de compartir, de ser. En aquesta tensió irresoluble entre l'una i l'altra és on crec que podem trobar espais per a la crítica.

-¿Què ha produït l'última arcada?

-La incorporació a la quotidianitat de l'agressió sexual i l'entreteniment que proporciona. És un símptoma de totes les violències. Si hi ha una joventut que es relaciona amb la possibilitat de maltractar a través del sexe, vol dir que estem en unes cotes d'agressivitat molt altes.

-Final del "sí que es pot".-El 15-M va ser un moment en què es va alterar el mapa dels possibles. Es van obrir uns límits que passaven per perdre la por, la crítica a la representació i el rebuig a una democràcia segrestada per un sistema de partits. Més que una esperança defraudada -em sembla impotent veure-ho així-, és l'evidència que aquells possibles que es van obrir van deixar un gran buit, i que les forces a què es va enfrontar -el poder econòmic, institucional, de partits- són molt fortes.

-¿Encara més fortes ara?

-El sistema no s'ha relegitimat -ja ningú creu que del capitalisme en pugui sortir una vida millor per a tothom-, però el gran buit obert per la mobilització s'ha omplert amb por. La gent segueix patint, la crisi és on és i el vot va a parar al que s'entén que pugui ser menys desestabilitzador.

-¿Què en diu la ciutadania?

-Diu una cosa que potser s'ha de mirar de cara: el poder no es deixa pertorbar tan fàcilment. Qui té uns privilegis, els defensa amb més agressivitat que mai. Només cal veure aquesta Europa mostrant-se defensiva, ofensiva, indiferent i a la vegada avergonyida de si mateixa. És una cara més del domini de la por i també del poder dels que tenen ­privilegis.

-«Necessito parar i callar», anuncia.

-Això no significa abdicar, sinó si­tuar-me a la rereguarda.

-I en aquesta posició, ¿sobre què enfocarà el pensament?

-El meu focus d'inquietud és la relació entre els sabers i els seus ­efectes.

-¿En quin sentit?

-La pregunta és: ¿per què si sabem tant podem tan poc sobre les nostres condicions de vida? Aquesta evidència posa en qüestió la gran premissa del pensament crític modern, que deia que educar és emancipar, que saber és poder, que el coneixement ens fa lliures. Tenim més educació i més cultura que mai, però els seus efectes no són emancipadors.

-¿Tot això li dol?

-Sento dolor i desorientació. No perquè sabés cap on havíem d'anar, ­sinó perquè s'havien obert possibilitats.

-Avui, fins i tot molts cartells de protesta del 15-M estan guardats a la biblioteca de Princeton.

-Però no ens hem de deixar tancar en narracions lineals de happy end o d'apocalipsi. Quan semblava que ja no necessitàvem la linealitat per entendre el sentit del que ens comprometia, ha tornat una altra linea­litat, la de la derrota i, a nivell planetari, la de l'apocalipsi. Ens diuen que, fem el que fem, estem abocats al desastre. Però lluny de tota frustració, crec que hem de ser més crítics, no deixar-nos intimidar.

-¿I això com es fa?

-No flaquejant. La generació dels que ens vam polititzar en els anys 90 ens vam enfocar cap a l'emancipació col·lectiva. I això que hi havia una esquerra que feia mig ­d'esquerra...

-Aquesta esquerra acaba d'implosionar. ¿Què li sembla?

-Més enllà de la vergonya i la tristesa que això provoca, si un partit com el PSOE ha estat disposat a fer política amb la gent i les trampes que ha fet, no em sorprèn que la conseqüència sigui aquesta.

-I a Podem, Iglesias i Errejón es barallen. I la CUP dialoga els pressupostos de Puigdemont.

-¿És el que està passant a Podem? ¿És el que passa a la CUP? Jo no ho sé.

-Es pot seguir gairebé en 'streaming'.

-A mi m'interessa saber què se n'ha fet dels cercles, què està passant als ajuntaments on governa la CUP. Prefereixo mirar on no estigui fixada la mirada dels mitjans de comunicació.

-El seu discurs polític ja no existeix.

-S'haurà d'evitar la temptació del centre, de pensar que només des del palau o la plaça es poden canviar les coses. En aquests moments és al centre on es concentra l'embat destructiu del poder. N'hi ha prou de veure el de Barcelona. Als centres s'hi ha entrar i sortir-ne, sense ser capturats ni depredats.

-¿Qui hi 'entrarà' i en 'sortirà'?

-Les intel·ligències marginals, guerrilleres, de rereguarda, que fan de guardaboscos per buidar de poder el poder.

-No es veuen els guardaboscos.

-Contínuament ens gestionen els temps de treball i els focus d'atenció. No hem de deixar-nos atrapar en el ritme de la productivitat comunicativa, emocional, acadèmica i vital que ens marquen. Els problemes de la vida a què volem donar resposta no són en aquesta agenda. ¿Què passa si no juguem al joc del poder? ¿Què passa si l'envoltem d'altres formes de vida que es puguin sostenir i, des d'aquí, combatre el que ens fa mal? És en els marges on podem cultivar idees i resistències, i desenvolupar processos d'autonomia social.

-Mentrestant, caldria oblidar les paraules per tornar a parlar. ¿Quina paraula rescata?

-'Dignitat'. No per ser pura, sinó perquè és la paraula que va orientar l'espai de tots els possibles en aquests últims anys. És difícilment segrestable. Acull i mobilitza paraules com 'llibertat', 'igualtat' i 'fraternitat'. Proporciona un lloc des d'on pensar. Es viu o no es viu. La precarització que hem anat acceptant és indigna i ens fa indignes. El combat entre dignitats i indignitats ens permet dibuixar un mapa de la política del nostre temps.

-Això en el terreny col·lectiu. ¿I en l'estrictament personal?

-Trio una paraula absent.

-¡Ai!

-Hi ha la paraula 'maltractament'. I jo anhelo el 'bontractament'.

-¿El 'bontractament' és amor?

-El 'bontractament' és amor en les seves diferents expressions. No sé per què l'amor, fora de l'amor de parella, ens ha quedat una mica abstracte. Jo l'estenc a aquells que no són ben estimats, als que no són abraçats per la seva condició física, psíquica, social. És a les nostres mans abordar-ho seriosament sense esperar cap revolució.

-¿Ha sigut més estimada o ha estimat més?

-He estimat molt i m'han estimat molt (no sempre de manera ben conjugada). Estimar depèn d'haver sigut estimat. La relació amb el món i amb un mateix depèn d'haver rebut un amor incondicional a través de les mans que et reben, les de la mare. I jo el vaig rebre.

-Va perdre aviat la seva mare.

-Va morir als 50 i pocs d'un càncer. Jo en tenia una mica més de 20.

-¿I la por, aquella que s'estén? ¿Sap què és?

-Sóc poc temorosa del que he fet amb mi i amb la meva vida. He apostat fort per les idees que em mouen i per les persones que estimo. En canvi, tinc moltes pors íntimes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Pors íntimes, vostè?

-Jo era una nena amb moltes pors nocturnes, i en segueixo tenint. Però com que les conec íntimament no he deixat que em dominin.