El canvi i la resistència

Tots els fets tenen les seves conseqüències. Que vulguem oblidar les negatives no evita que arrosseguem el pagament durant la resta de la nostra vida per aquelles decisions que prenem en uns segons. D’aquí ve la persistent tossuderia de la realitat que voldríem esquivar, la freqüent presència mental del que ens agradaria oblidar, el constant penediment, íntim, dissimulat, intransferible, del que ja no podem canviar.
Els resultats electorals del 12 de maig van concloure que el procés havia mort. La pèrdua de la majoria social i parlamentària així ho indiquen. Una altra cosa és l’independentisme, que continua sustentant-se sobre una base popular sòlida que, venint de lluny, es va engrandir en el segon decenni d’aquest segle. No obstant, i tot i que els partits que el van empènyer escenifiquin resistència en públic, és evident que el moviment viu hores baixes. De raons n’hi ha moltes, però en destaca la desunió dels que s’entenen erròniament com a iguals per compartir un ideal. Ni ho són, ni ho volen, ni poden ser-ho, perquè les ideologies existeixen i aquestes marquen distàncies.
Per un altre grapat de vots
En l’altre costat, s’instal·len els que diuen defensar una pretesa essència de la nació espanyola. Tant políticament com jurídicament. I interpreten qualsevol negociació com unes concessions inacceptables. Com si abans mai hagués passat. Com si no s’hagués millorat substancialment el finançament català, transferit competències que es creien intocables, suprimit figures orgàniques històriques, anul·lat obligacions socials de defensa de l’Estat i aixecat la llengua secular al podi del que és admirable. Tot per un altre grapat de vots que van facilitar una investidura que el senyor Aznar recorda, per haver fet també ell de la seva necessitat virtut.
Moguts per semblant orgull, els quatre fiscals del Tribunal Suprem que van participar en el judici al procés han demanat ser substituïts. Després de plantar-li cara al superior jeràrquic, van impulsar una rebel·lió que no han guanyat. Com a conseqüència, la malversació també serà amnistiada, segons el ministeri públic. És l’ordre donada pel fiscal general de l’Estat davant els dubtes jurídics dels que basaven la seva suposada posició tècnica en una interpretació peculiar, suggerida temps enrere per l’alt tribunal: si els diners públics es destinen a una finalitat ideològica, no importa que no vagi a les butxaques particulars dels acusats perquè s’entén que, igualment, n’han fet un mal ús.
Les regles del joc
És humanament comprensible que els que han vist qüestionats tots els seus argumentaris i substituïts delictes esgrimits hagin dit prou, al veure anul·lats penalment fins i tot els fets. Però no es tracta de l’honor personal sinó d’acatar la voluntat democràtica del legislatiu, que determina les regles del joc.
Notícies relacionadesÁlvaro García Ortíz (Lumbrales, Salamanca, 16 de desembre de 1967) ha guanyat la batalla. S’ha de veure si la guerra. L’oposició en demana la dimissió o el cessament. El Govern central el sustenta perquè ja se sap qui nomena per al càrrec. Díaz Ayuso li planta cara en defensa del seu nòvio, per revelació de secrets. Una associació minoritària de col·legues va portar el seu nomenament al mateix Suprem, pendent de sentència. Els fronts oberts continuen sent molts.
Especialitzat en medi ambient, és probable que García Ortiz tingui la sensació d’enfrontar-se a un nucli de negacionistes del canvi. ¿Jurídic o polític.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Pensions Això és el que cal cotitzar per jubilar-se amb 63 anys
- Entrevista Conrado Fernández: «Als carrers de Badalona ja gairebé mai et treuen la navalla»
- Pablo Bustinduy: "Volem generar condicions perquè la gent gran pugui viure a casa"
- Estrena a Montjuïc Tot a punt al Lliure per a ‘L’herència’
- Francesc-Marc Álvaro: "Junts treballa perquè la dreta arribi més d’hora que tard al Govern"
- Ferit crític un noi de 23 anys després de caure d'un mirador
- La Mitja Marató des de dins La festa del running conquereix Barcelona amb la Mitja Marató més divertida: «Montoya, por favor»
- Conferència de Seguretat de Múnic Europa busca una estratègia comuna de Defensa urgent davant el menyspreu dels EUA
- LA POLÈMICA MADRIDISTA Flick opina que Bellingham va faltar al respecte a l’àrbitre
- 56 minuts i 42 segons Kiplimo polvoritza el rècord del món amb una gesta per al record a la Mitja Marató de Barcelona