De tornada a l’advocacia laboralista

La seva última setmana al Parlament, Vidal Aragonés (Cornellà de Llobregat, 1978) va portar el seu fill Nin a visitar la institució. Volia que conegués les persones amb qui havia compartit els seus últims tres anys, i en especial aquelles amb qui s’havia avingut. No eren polítics, sinó treballadores del bar i de la neteja i també algun uixer. Va ser durant aquella visita quan el Nin li va fer una pregunta que el va deixar en xoc: "Papa, ¿i ara què faràs?". El nen, que en aquell moment tenia cinc anys, no coneixia el seu pare fora de la seva etapa com a diputat. Era el març del 2021 i no havia volgut repetir com a candidat de la CUP després de tres anys frenètics, marcats pel procés judicial derivat del referèndum de l’1-O del 2017.

Quan va deixar l’acta, s’acabava de separar de la seva parella, després de 25 anys de relació. Però en l’àmbit professional va recuperar la seva vida anterior de manera "immediata". Tenia una excedència de la feina com a advocat laboralista del Col·lectiu Ronda i de la Universitat Autònoma de Barcelona, on feia classes. No obstant, aquesta última feina la va deixar a l’estiu per poder passar més temps amb el seu fill. "Quan vaig entrar al Parlament, el Nin tenia dos anys i mig. El vaig veure aprendre a caminar i a parlar, però després em vaig perdre els següents tres anys", reconeix a EL PERIÓDICO des del seu despatx d’advocat, on continua treballant.

Malgrat que el seu pas per la política va durar poc més de tres anys, el va marcar: "Pots tornar a ser la mateixa persona, tenir els mateixos amics i viure al mateix pis, però per a la resta de la societat ja no ets igual". Ho diu mentre recorda diverses anècdotes amb magistrats i lletrats de quan va tornar als tribunals. Fins i tot explica que una vegada es va trobar un expedient amb un pòstit que posava: "Judici d’Aragonés, el de la CUP". Té clar que el moment en què va guanyar més notorietat va ser quan el Polònia de TV3 va treure el seu personatge: "Això et canvia la vida". El primer dia que va aparèixer va rebre 80 missatges. Ara celebra haver tornat a un cert "anonimat".

Com a persona d’esquerres, però també com a pare, parla del creixement de l’extrema dreta entre els electors més joves: "Som davant una generació que no és que visqui pitjor que els seus pares, és que viu pitjor que ells mateixos. Tenen un bon record de la seva infància, però la seva perspectiva de futur és inexistent". Al seu parer, això se suma a un independentisme que ha "defraudat" i a un progressisme que governa a totes les institucions –Estat, Generalitat i molts ajuntaments– i que no els ha donat "cap solució". També és crític amb les formes de l’esquerra a l’hora d’afrontar els discursos que criminalitzen les persones immigrants.

Discurs sobre els immigrants

"És absolutament fals que els immigrants aportin menys del que reben de l’Estat, és just al revés", afirma l’exdiputat, que recorda que la població estrangera arriba "ja nascuda" i "ha fet l’educació bàsica". També defensa que l’origen dels problemes de convivència en algunes zones és la "pobresa", però adverteix que la resposta que es dona als veïns no pot ser dir-los "que són uns racistes".

Durant el seu pas per la Cambra catalana no va compartir escó amb representants de Vox ni d’Aliança Catalana, ja que llavors encara no havien obtingut representació, però no el sorprèn el creixement de l’extrema dreta en aquests cinc anys: "Per a algunes coses també som un país normal". No obstant, té clar que mentre existeixi la formació liderada per Sílvia Orriols, serà molt difícil reprendre el procés, i està convençut que el partit "està finançat per la patronal". "Si no és així, que em presentin una querella criminal", els desafia.

Però l’exdiputat de la CUP no és dels que només busca culpables fora. Va arribar al Parlament en un moment molt convuls. Va haver de lidiar amb moments de tensió, com quan la CUP es va abstenir en la primera votació de Jordi Turull com a candidat a la investidura com a president malgrat saber que l’endemà probablement seria entre reixes. També va viure el judici del procés com a parlamentari, el temor per les detencions de companys de partit i de membres dels CDR, la publicació de la sentència i les posteriors protestes als carrers. Per tot això, lamenta que ara no es posi "en valor", i fins i tot es desprestigiï des d’alguns àmbits, fites com el referèndum de l’1-O i especialment la manifestació del dia 3 d’octubre del 2017. Amb tot, això no li impedeix ser crític amb alguns passatges d’aquesta època. Qüestiona els discursos que al·legaven que el procés seria "indolor" i que es passaria "de la llei a la llei": "No és factible, és un engany. Es necessiten 4.000 o 5.000 persones que estiguin disposades a assumir personalment la repressió".

Sobre que Junts i ERC segueixin amb els mateixos lideratges d’alshores, el cupaire remarca que canviar-los tampoc seria "la solució": "Si algú es pensa que [Carles] Puigdemont i [Oriol] Junqueras eren homes donats per Déu per obrir el mar Mediterrani i que Catalunya fos independent, crec que no ha entès res", opina, i creu que si al seu lloc haguessin estat altres persones "les coses no haurien sigut gaire diferents" el 2017.

Independentista i anticapitalista

També és clar quant al futur de la CUP: "Si no és percebuda com a profundament independentista i anticapitalista, perd la seva essència i serà un projecte en dissolució", assegura. No obstant, considera que també ha "de donar resposta als problemes del dia a dia de les classes populars" i defensa que voti a favor de totes aquelles propostes "positives" per a les persones treballadores, per petita que sigui la millora. Això sí, veu imprescindible treballar bé el discurs amb què s’acompanya aquest posicionament. Tot i que no ho diu obertament, les seves paraules denoten certa discrepància sobre com es va gestionar la negociació de la CUP sobre la regulació dels lloguers de temporada pactada amb el PSC, ERC i els Comuns; un acord al qual finalment es van sumar els anticapitalistes malgrat que els seus vots no eren imprescindibles perquè la reforma tirés endavant.

Notícies relacionades

La jutge de l’espionatge amb Pegasus i Candiru anul·la la imputació d’Azón

Els Comuns reclamen al Govern que unifiqui les dues zones tensionades

Aragonés no és partidari de presentar-se a les pròximes eleccions generals. Sí que creu que es podria valorar la seva candidatura a les europees, però adverteix: "El problema no és on vas, sinó què faràs". "Ens sobren discursos per a la nostra parròquia d’alta formació i coneixement polític, i ens falta construir en pobles i ciutats en relació amb les seves lluites veïnals, conflictes i necessitats", defensa. També reconeix haver passat "vergonya" en algunes ocasions per l’actuació de la CUP a la Cambra catalana.

El que té clar és que, decideixi el que decideixi el partit, no serà candidat: "M’he fixat com a prioritat el meu fill". A curt termini no és una opció; a llarg termini, el temps ho dirà. De moment, continuarà militant com fa des que tenia 14 anys: "Militar per la justícia social és la manera més digna de passar per la vida", acaba.