¿Una altra quota no pot ser?

"Una altra quota no pot ser". Aquesta és la nova resposta que alguns utilitzen per desqualificar la viabilitat de la proposta que acaba de posar sobre la taula el Govern català. Permetin-me uns comentaris a aquesta asseveració. Es diu que la impossibilitat d’un pacte fiscal és per una qüestió fàctica. Catalunya és "massa gran" (un 20% del PIB, a diferència del cas basc, poc més del 6%) i que la redistribució que exerceix actualment l’Estat en favor de comunitats subsidiades "no aguantaria". Bé. La negativa no és ja, pel que sembla, per una qüestió de constitucionalitat, ja que si així fos s’avortaria d’entrada, sinó per la seva viabilitat financera. Això és un avenç per als que hem defensat que jurídicament la Constitució no marca un model de finançament determinat i permet diferents possibilitats (inclòs el règim canari).

Certament, la CE acull d’entrada el concert i el conveni forals. Però permet, si es vol, que sigui a través de la LOFCA com es defineixin els continguts del finançament autonòmic; des del reconeixement de l’existència de nacionalitats i regions i de territoris històrics. No ha de generar privilegis en drets i deures personals, però el Tribunal Constitucional ha reiterat que això no afecta les desigualtats de recursos entre institucions, que d’això va la descentralització, que no es justificaria de cap altra manera des de la igualtat completa. Això permet que sigui, doncs, la LOFCA, modificable per majoria absoluta, la que possibiliti aquests encaixos. Per a això no fa falta ni tan sols l’acord de les comunitats autònomes en el si del Consell de Política Fiscal i Financera, ja que l’Administració de l’Estat té en la decisió la majoria absoluta. Tot i que, és clar, que sempre és molt millor una majoria àmplia, pactada pels grans partits nacionalistes espanyols, cosa que evitaria, entre altres coses, futures reversions dels acords de finançament amb unes noves majories.

La reconeguda dificultat fàctica per encaixar una nova quota comporta, per tant, dos arguments fal·laços. Primer. Si més recursos es derivessin per a Catalunya, això no ha de suposar necessàriament menys recursos per a les altres comunitats. L’Estat, que ho recapta pràcticament tot, té un reservoir que no ha deixat de créixer sense haver-lo compartit majorment amb les autonomies. És el conegut com a desequilibri vertical. Les necessitats de despesa resulten de les competències de les comunitats mentre l’Estat és qui fa caixa amb els ingressos més grans. Per tant, amb més recursos centrals, l’actual redistribució, si es vol mantenir, és factible sense que ningú perdi.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Reconduir el privilegi foral

Segon. La factibilitat del pacte fiscal català certament dependrà de la quantia amb què es doti el fons de solidaritat, i, per descomptat, si entre tots s’intenta reconduir el sistema basc cap a posicions igualment solidàries. I és que la manera en què s’ha de calcular la quota no està recollida a la CE ni en cap llei que sigui mínimament transparent. El que sí que se sap és que, com a resultat, les comunitats forals acaben amb un finançament privilegiat de gairebé el 70% més de recursos per càpita respecte de la mitjana del finançament de les comunitats de "règim comú". A veure si acceptarem tots que fer possible l’insolidari del sistema basc sigui la coartada que impedeixi el pacte solidari català. A més, ¿en quin principi normatiu de la teoria del federalisme fiscal es reconeix que una jurisdicció federada és massa gran per tenir el seu foedus (pacte)? I en qualsevol cas, ¿estem segurs que la redistribució territorial actual, sotmesa a la clàusula de l’statu quo (que ningú perdi), és una solució eficient i equitativa com per arriscar amb una nova negativa a la proposta catalana el reencaix de Catalunya en l’Estat espanyol.