Aprofitar les disrupcions trumpistes

Aquests dies observem sorpresos l’atac de Trump contra les universitats, els fons de recerca i els estudiants i investigadors forans, que sembla pot forçar l’inici d’una diàspora del talent. Allò que havien assolit els Estats Units en el passat, a poc a poc i amb un brain drain espectacular, incentivat per condicions laborals, regulatòries i fiscals favorables, sembla ara llençat per la finestra. I alguns països europeus, i el nostre en particular, a Catalunya, voldrien obrir els braços a la recuperació d’aquell talent migrat, i acollir-lo. És obvi que, per fer atractiva aquesta estratègia, un sistema fiscal de forta discriminació positiva per a aquests expats ho afavoriria. Els qui ho proposen argumenten peces de legislació d’aquí i d’allà que, posades totes juntes, arribarien a la subvenció i a l’exempció total d’impostos. Es justificaria, addueixen, per la gran capacitat que donarien els efectes multiplicadors d’aquesta acció en rendes futures, amb creació de llocs de treball qualificats, noves emprenedories i altres efectes d’arrossegament comercials, generant alguns clústers, per allò que "polls fan més polls". L’acceptació d’aquesta fiscalitat és, però, de moment, difícil, en una economia com la nostra –de forta dicotomia entre treballadors ben i mal pagats, amb una dualització creixent d’accés als serveis d’alta i de baixa productivitat, i afectada per l’elevat cost de l’habitatge. Es tractaria de fer entendre que els guanys a llarg termini compensaran la desigualtat que la bretxa fiscal imposi a curt termini. Tenim, a més, instal·lada la disrupció de la competència fiscal a dintre de l’Estat, que permet practicar territorialment el contrari a allò que predica externament a la Unió Europea: competència, versus l’harmonització predicada; conflicte, versus la cooperació desitjada. I ho fa no per l’atracció de talent, sinó per la crida de bases de riquesa i patrimonis, per bruts que siguin els seus orígens, en un joc de suma zero en què uns guanyen allò que perden d’altres. Posem que parlo de Madrid. Els anticossos d’aquelles rebaixes fiscals, ara argumentades per recuperar talent, recauen així en terra cremada pels ideòlegs de la desigualtat entre espanyols; tot i participar d’una idea nacional única, a més, cohesionada.

Notícies relacionades

Ferraz, la Moncloa i l’UCO

Una opa amb més transparència

Què pot fer Catalunya, en aquesta disjuntiva? Primer, mostrar la potència que ja té, en universitats i centres de recerca, amb una important presència a les xarxes internacionals del coneixement. No ha d’improvisar res, simplement ancorar-ho millor. Segon, oferir des de les nostres administracions educatives, professionals i de la ciència, per aquest sector, un marc estable amb un cert consens acceptable pels partits nacionalistes espanyols. Aquest és, possiblement, l’àmbit en què menys poden competir els partits entre si; sense els hooligans dels mitjans de comunicació, que desconeixen en gran mesura les beceroles de la ciència i no entreveuen res més enllà del curt termini. En tercer lloc, cal posar en valor els serveis personals logístics de suport: una assistència pública i privada que funcioni; seguretat i ordre als carrers; mobilitat acceptable i un cert capital social. Catalunya pot presumir un poc de cadascuna d’aquestes coses; no les ha d’inventar, sinó simplement afavorir-les. Per palanquejar i millorar-les, és hora de superar el finançament territorial actual, acabant definitivament amb el drenatge fiscal i, així, no exigint, per aquell benestar, una major despesa ni nous impostos. L’envit de la tradicional disjuntiva o canons, o mantega és, avui, sobre la taula de l’Estat, i la decisió la marca des de fora el propi Trump, amb allò que la seguretat i la defensa van primer. Busquem, doncs, ser país de mantega, que ja s’ha munyit prou la vaca.

Potser amb aquesta estratègia la gent esforçada del país pugui veure en la cara del científic recuperat i de l’emprenedor retornat una cara més amable que la de l’espanyol que, per motius fiscals, es localitza a Madrid, a Múrcia o al País Basc, per engreixar la seva butxaca sense fer la ciutadania partícip de cap guany col·lateral.