La difícil reforma de la sanitat

Al meu entendre, la causa es troba en la falta de governança del nostre sistema sanitari i la pretensió que té cada una de les parts de fer valer els seus interessos. Tot això es reflecteix en les pretensions d’uns i altres, que es creuen legitimats per fer prevaler objectius propis per sobre dels col·lectius. La dificultat d’alinear els incentius de cadascú en els objectius compartits fa que l’únic acord que genera consens és el de la falta finançament. Però la governança, més que el finançament, és el problema real del nostre sistema de salut. Al cap i a la fi, la sostenibilitat financera del que es desitja per al sector sanitari és un concepte polític. Més rellevant és la solvència d’un sistema que, a partir de la restricció pressupostària, sigui capaç d’adequar-se a contextos canviants en la seva capacitat de respondre als múltiples reptes (demogràfic, tecnològic, de valors) que incideixen en el sector salut.

En efecte, la dificultat d’alinear incentius per a una bona gestió de la despesa afavoreix que estiguem instal·lats en la no reforma sanitària. El sistema sanitari continua finançant el que arrosseguen les inèrcies del passat, acumulant noves prestacions d’una manera, sovint, poc ordenada. Part d’aquestes inèrcies són generals, bàsicament les tecnològiques, però d’altres són específiques de la realitat dels participants que conflueixen en el sector sanitari. Entre les primeres, l’avanç imparable del més sempre és millor per a les possibilitats de tractament de les velles i noves patologies. Tot això resulta en benefici dels agents corporatius que conflueixen en les expectatives ciutadanes sobre l’abast de les cures de la salut: indústria del medicament i tecnologies de suport, professionals, científics i grups de pacients. Entre les segones, el sentir de professionals que es consideren mal retribuïts, o pressionats per les càrregues assistencials, que cada vegada condicionen més la seva vocació en favor de les especialitats més còmodes i més ben retribuïdes, al poder ser complementàries des de la compatibilitat de l’exercici públic i privat de la medicina i la conciliació laboral i de l’oci.

Notícies relacionades

Quanun gadità dirigeix Ikea

La teva terra és la meva terra

Creix, així, el finançament públic i privat de la despesa sanitària. El primer, sovint de manera tàcita, per la via de les necessitats que s’imposen en cada moment. Lliscaments de despesa ordinària i partides extraordinàries de crèdit són pastura d’impostos generals, unes vegades mantinguts per la bondat del cicle econòmic, i del dèficit i deute públic, en d’altres. El finançament privat creix, al seu torn, com a reacció a les qualitats percebudes dels ciutadans amb relació a les prestacions públiques, i a la capacitat de pagament de les famílies. S’instal·la la idea que el sistema públic, amb cues incloses, preval com a dret en l’esfera de tractaments, i que el privat té el seu rol en l’acceleració els diagnòstics que obrin la porta a aquells. El sector privat segueix el públic en la seva dependència d’aspectes que incideixen en els costos d’oportunitat d’accedir als serveis i se centra en la tecnologia diagnòstica. Aquesta s’ha abaratit en el temps i manté el glamur d’un equipament sofisticat de capacitat resolutòria immediata. Aquesta capacitat resulta decisiva per eliminar incerteses i, en el seu cas, poder entrar a les cues dels tractaments públics, obviant la llista d’espera diagnòstica anterior. Una forma d’inequitat menys percebuda pels analistes del públic i que va més enllà de la preocupació pel copagament farmacèutic o hoteler.

I la nau va. I va perquè entre la ciutadania preval el que em quedi com estic davant la desconfiança que generen els gestors i la mala premsa dels polítics, capaços de tirar-se les propostes de canvi d’uns i altres en favor de les seves picabaralles partidistes. Davant d’això, la incertesa dels ciutadans de perdre amb el canvi alguna cosa de la situació aconseguida, més la tirallonga que tenim a Espanya el millor sistema sanitari del món, atribuint-li els èxits d’una bona esperança de vida, i que resulta barat, des del sentiment de la comentada escassa retribució dels professionals, fa que el virgencita, que me quede como estoy prevalgui.