Feijóo guanya però es queda curt i Sánchez té la clau per intentar governar

L’Espanya del 2023, no la que alguns imaginen i anhelen sinó la veritable, la real, no ha volgut aquest diumenge que hi hagi un Govern de dretes amb Santiago Abascal de vicepresident. La veu del carrer s’ha imposat a les enquestes, sobretot de les que pronosticaven que hi hauria suma del PP i Vox de sobres.

Alberto Núñez Feijóo s’ha quedat molt lluny de les seves expectatives amb només 136 escons mentre que Pedro Sánchez protagonitza un altre capítol èpic en la seva trajectòria, al resistir amb 122, dos més que el 2019.  

Però els números no són suficients per reeditar el Govern de coalició perquè necessitaria l’abstenció dels set diputats de Junts, que durant la campanya ja van advertir que no facilitarien la governabilitat. Fa quatre anys ja van votar en contra de Sánchez. I, a més, els socialistes ara li han arrabassat a Xavier Trias, l’alcaldia de Barcelona. Una decisió que ara pot suposar en escull.

Espanya, a l’espera de les converses entre partits que es produeixin a partir d’aquesta nit, resulta ingovernable perquè ni Sánchez ni Feijóo tenen prou suport per aconseguir la investidura i el partit de Carles Puigdemont es converteix en una peça clau. El balanç de les eleccions generals és una situació de bloqueig. Si l’equació no es resol podrien celebrar-se unes segones eleccions en uns mesos. 

Tot i que la nit ofereix alguns primers senyals que hi podria haver Govern. La candidata de Junts, Miriam Nogueras, va comparèixer sense donar un cop de porta a Sánchez. «És una oportunitat, s’obre una nova etapa pel canvi, per recuperar la unitat. Les coses s’han de començar a fer de manera diferent», va afirmar. «Nosaltres no farem president Pedro Sánchez a canvi de res», va manifestar. I el mateix president del Govern, sense contenir l’alegria, en les seves primeres declaracions a Ferraz va ser molt clar: «Som més els que volem que Espanya avanci i així continuarà sent». Una afirmació que assenyala clarament que intentarà l’acord amb Junts.

Malgrat això, el PP reivindica el seu dret a intentar governar, després d’haver sigut el partit més votat (la diferència amb el PSOE no arriba a 300.000 sufragis). Destaquen que han pujat 45 escons respecte al 2019 i avancen que Feijóo demanarà a la resta de partits el seu suport. Al llarg de la campanya ja va avançar que reclamaria l’abstenció del PSOE.

Que això es materialitzi, segons les declaracions prèvies de la direcció socialista, sembla impossible. Sánchez ha dit per activa i per passiva que no s’abstindrà amb l’argument que el PP no ho va fer per ell fa quatre anys i que als populars no se’ls ha acudit pensar-ho ara, abans de firmar l’acord a Extremadura amb Vox, on han sigut segona força.  

En contra dels pronòstics, el bloc progressista ha aguantat amb solvència. Feijóo ha sigut molt lluny de les seves pròpies prediccions (155) i Vox s’ha enfonsat. La ultradreta obté només 33 diputats, 19 menys que fa quatre anys. Sumar, la plataforma de Yolanda Díaz, aconsegueix mantenir a la superfície a l’esquerra del PSOE malgrat l’enfonsament progressiu de Podem, amb 31 parlamentaris davant els 35 del 2019.

El candidat del PP, al qual molts ja han volgut veure president del Govern, no té opcions d’arribar a la Moncloa. La suma amb Vox només ha aconseguit 169 escons, quan la majoria absoluta són 176. I amb prou feines compta amb altres suports, el diputat de Coalició Canària i el d’Unió del Poble Navarrès (UPN). Feijóo només podria ser investit amb el vot de Junts i no sembla probable.

A l’altre costat, el del bloc progressista, el PSOE i Sumar han sobreviscut a l’onada conservadora que va semblar emergir en les autonòmiques i municipals del 28M i compten amb l’avantatge de tenir més socis al Congrés. ERC, tot i que el seu resultat ha sigut dolent, conserva sis diputats (en tenia 13); EH Bildu supera per primera vegada el PNB i aquesta legislatura comptarà amb sis més, un més que el 2019. Just el que perden els nacionalistes bascos, que baixen de cinc a quatre. El BNG es manté a la Cambra amb un parlamentari mentre que perd el seu Terol Existeix. Menys formacions ara que el 2019, un Parlament, per tant, menys atomitzat. 

L’eufòria del PSOE era incontenible. Sánchez va pronosticar remuntada i ha passat. Queda contrastat que va encertar amb l’avanç electoral. Ho va decidir la mateixa nit de la patacada del 28M, de manera totalment inesperada. Sense deixar-se marge per intentar capgurar la tendència en contra de l’esquerra i aprofitar a favor seu la presidència espanyola de la UE. El dirigent socialista va comprendre en aquelles hores que existia una onada de rebuig contra ell i contra el que havia representat el Govern de coalició i que l’única manera de testar el seu veritable abast era cridant a les urnes la ciutadania. I ha parat el suposat canvi de cicle, amb el suport de 7,6 milions de persones davant els vuit del PP.

Notícies relacionades

Polarització en les preferències dels pactes a Extremadura

Sánchez admet errors amb el protocol d’assetjament del PSOE

Tot i que l’onada popular s’ha produït. Temps n’hi haurà per comprovar per què Feijóo no ha aconseguit el seu objectiu però sembla clar que han jugat contra ell els pactes subscrits amb la ultradreta en les autonòmiques i muncipals. Ell que es presentava com un líder moderat no ha tingut empatx a pactar amb Vox i a acceptar el concepte negacionista de violència intrafamiliar, en detriment del de violència de gènere. Va protagonitzar un gran triomf en el cara a cara amb Sánchez però la seva campanya va anar de més a menys. Es va veure president i va ximplejar fins i tot amb la majoria absoluta. Ahir a la nit, a les portes de Génova, es van escoltar crits a favor d’Isabel Díaz Ayuso quan el líder popular estava intervenint.

Per a Feijóo i per a Sánchez el temps queda ara suspès, a l’espera de comprovar si hi ha govern progressista gràcies a Junts o Espanya s’aboca a una repetició electoral. Però, com va passar el 2019, l’Espanya del 2023 no és la que reflecteixen les enquestes afins al món conservador.