Catalunya tanca la campanya del 23J amb l’independentisme dividit pel preu a Sánchez

La convocatòria de les eleccions per part de Sánchez, després dels resultats del PSOE en les eleccions municipals, va agafar a contrapeu i fins i tot commocionats per la seva pròpia patacada, els republicans, últims vencedors dels comicis generals a Catalunya. Tant va ser així que en aquestes set setmanes s’ha sentit, fins i tot, a l’enemic número u de Junts, Gabriel Rufián, advocar per mancomunar alguna proposta amb els postconvergents. El pas dels dies, i del duel pel declivi electoral, ha tornat ERC a la via que solia, que no és cap altra que la de les dues potes: esquerra i independència, via referèndum. Però la gran por republicana és que la polarització de les eleccions entre el PSOE i la dreta i l’extrema dreta condueixi a una acumulació del vot útil anti PP i, sobretot, anti Vox, cap al PSC, minvant el nombre de diputats d’ERC (13). Una qüestió que preocupa, i molt, sobretot a l’escenari d’una eventual victòria socialista, ja que Esquerra perdria influència davant Sánchez. L’altre temor és tornar a quedar avançats en vots a Junts, com en les municipals, per això s’han desacomplexat i han defensat obertament la negociació dels indults i la reforma penal com a fruits de la taula de diàleg.

El PSC tanca la campanya amb l’ai al cor. No té dubtes que guanyarà a Catalunya, però és conscient que corre el risc que el seu resultat no sigui suficient perquè Pedro Sánchez continuï a la Moncloa. Seria aquesta una victòria amarga per a un PSC que creu haver fet tot el que era al seu abast per exercir de motor d’un PSOE al ralentí en altres antics feus que, com Andalusia, van ser clau en victòries d’anys enrere. Convençut que és Catalunya, més que mai, qui té el poder per decantar la balança, el líder del partit, Salvador Illa, i la candidata i presidenta del Congrés, Meritxell Batet, han assumit com a propi el cos a cos contra Feijóo, a qui han assenyalat com a «ostatge» de Vox.

Bloquejar la dreta, han insistit, passa per una mobilització «massiva» del votant socialista català perquè entenen que un diferencial d’almenys 10 diputats aquí és clau, i per això aspiren a ser més a prop dels 20 representants que dels 12 que van obtenir el 2019. El PSC no en té prou amb demostrar de nou una supremacia que el situa a la ‘pole position’ de cara a les pròximes catalanes, perquè és amb el PSOE al capdavant del Govern quan també Illa pot exhibir més múscul.  

La principal por de Junts és que una part dels seus votants, descontents amb el rumb del procés, es quedin a casa (o a la platja) diumenge vinent. Una por sustentada pels ‘trackings’ interns. La formació ho ha intentat contrarestar en tots els actes aquesta última setmana de campanya, jugant totes les cartes possibles: des de les videoconferències de Carles Puigdemont, als actes amb Xavier Trias i fins i tot amb Artur Mas. 

La postconvergència també tem una tornada al vot dual. Això és si finalment aquest sac d’abstencionistes es convenç que cal anar a votar, però ho faci a favor del ‘vot útil’ per evitar un Govern del PP, o del PP i Vox, i optin per la papereta dels socialistes. Per aquesta raó, Junts ha disparat amb duresa contra Sánchez i ha repetit fins a l’extenuació que PSOE i PP tenen «el mateix pla» per a Catalunya. 

Tampoc han faltat els dards contra el seu exsoci al Govern –però sempre rival–, Esquerra, acusant-lo d’haver acceptat apaivagar el procés «a canvi de res» i de fer peticions que són «pantalla passada». El principal objectiu dels postconvergents és repetir la jugada de les municipals, quan van aconseguir superar en vots els republicans. Creuen que això podria reorientar l’estratègia independentista. Segons la candidata Míriam Nogueras, el preu de la investidura ha de ser que es traspassin a la Generalitat les competències per celebrar un referèndum.

Recuperant lemes de l’antiga Convergència com el ‘peix al cove’ i la ‘puta i la Ramoneta’, Roger Montañola –amb el seu passat a Unió Democràtica– mira de reconquerir els nostàlgics de CiU. El candidat del PDECat s’ha presentat com l’únic partit amb seu a Catalunya que pot establir-se i arribar a acords tant amb el PP com amb el PSOE. Amb un discurs molt crític contra Junts, a qui acusa d’haver-se ‘cuperitzat’, intenta pescar possibles votants de dretes que, pel seu nacionalisme català, no vulguin votar els populars. Després de la ruptura amb Junts, el partit es va quedar amb quatre diputats al Congrés, que van recolzar el Govern de Sánchez en diverses ocasions. Montañola assegura que la seva aspiració és mantenir, com a mínim, aquesta representació, tot i que les enquestes no li atorguen representació.

També En Comú Podem exerceix de paladí de la representació que aconsegueixi Sumar. Contribuir amb el màxim nombre de diputats perquè Yolanda Díaz consolidi la tercera posició, per davant de Vox, és per als Comuns una condició indispensable perquè es pugui reeditar el Govern de coalició amb el PSOE. De fet, després d’haver perdut l’alcaldia de Barcelona, és la Moncloa la principal cota de poder amb què compta el partit d’Ada Colau. L’aspiració d’En Comú Podem és, almenys, retenir els set diputats que van obtenir fa quatre anys, una disputa que s’han concentrat molt especialment a no perdre els seus representants a Girona i Tarragona.

Més difícil, segons els pronòstics, és quedar segons a Catalunya, un dels objectius que també es van marcar a l’inici de la campanya. La contesa l’han centrat a trencar amb la concentració del vot útil en els socialistes sota l’argument que això suposa curtcircuitar la suma i, per tant, fer inviable la coalició d’esquerres. Per als Comuns no es tracta només d’una qüestió d’influència dins de Sumar, on exerceixen de principal puntal, i al Govern, sinó també del futur de l’espai, que passi el que passi surt a l’abisme que suposarà afrontar l’etapa post Colau. 

L’objectiu de Feijóo és aconseguir el màxim nombre d’escons per evitar quedar lligat a Vox i, per a això, els 48 escons de Catalunya són clau. Això explica que el líder dels populars triés aquesta comunitat per celebrar el míting central de la campanya. En les generals passades, quan el partit estava en hores baixes, només va aconseguir dos escons, però quatre anys després s’entreveu una remuntada, tot i que encara lluny dels seus millors resultats: els 12 diputats de l’any 2000 o els 11 del 2011, que van contribuir a les majories absolutes de José María Aznar i Mariano Rajoy.

Durant la campanya, el candidat per Barcelona, l’exdirigent de CsNacho Martín Blanco, ha fet equilibris entre les propostes defensades per Feijóo, com el bilingüisme a les escoles o la recuperació de la sedició, i el temor estès que tot això reactivi l’independentisme. Martín Blanco ha defensat un PP dialogant –dins del marc estatutari– i lluny de la confrontació, per evitar la pressió d’un possible govern amb Vox i de propostes com l’aplicació d’un nou 155 a Catalunya.

La CUP va ser la formació independentista que més aviat va ensenyar les cartes i va explicar quin era el seu preu a la investidura de Sánchez, data i pregunta d’un referèndum, malgrat reconèixer que és molt difícil aconseguir-ho només negociant una investidura i sense mobilització ciutadana. Els cupaires van començar la campanya amb l’aspiració de treure tres diputats: mantenir els dos per Barcelona i aconseguir el tercer per Girona, que el 2019 se’ls va resistir per 2.000 vots i va anar a parar als Comuns. No obstant això, la majoria de les enquestes assenyalen que obtindran entre 0 i 2 escons.

El duo liderat per Albert Botran i Mireia Vehí ha hagut de lluitar per retenir el seu electorat durant la campanya contra el discurs del vot útil contra l’extrema dreta, que podria triar la papereta de Sumar o fins i tot del PSC, i l’abstenció independentista. La desídia provocada per la falta d’avenços en el procés, ja va llastar els seus resultats en les municipals, deixant-los fora de consistoris importants com Barcelona i, sense anar més lluny, un 40% de la seva militància va votar en contra de presentar-se a aquestes eleccions.

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

Malgrat aparèixer amb molta freqüència en els seus discursos, el candidat a la presidència de Vox, Santiago Abascal, no ha fet ni una parada a Catalunya durant els 15 dies de campanya. La seva última visita va ser el cap de setmana anterior al tret de sortida. El candidat per Barcelona, Juan José Aizcorbe, que va ser advocat de la família Franco i té passat com a militant de Fuerza Nueva, ha tingut diversos estirabots durant la cursa electoral. Des d’afirmar que el matrimoni es caracteritza per l’«heterosexualitat», fins a assegurar que Europa s’està convertint en «Euràbia», per l’arribada d’immigrants àrabs, i que els espanyols hauran de triar entre «autonomies o pensions».

No obstant, el moment més tens de la campanya va ser el cap de setmana passat a Badalona, quan el líder del partit a Catalunya, Ignacio Garriga, es va encarar amb un grup de persones que protestava per la seva presència a la ciutat. El partit d’extrema dreta va treure dos diputats en les passades eleccions generals.