Pilar Vallugera, la diputada que va parar el desnonament de la Martina

Un dia de febrer del 2023, al barri de la Teixonera, a Barcelona, Pilar Vallugera Balañà va parar el desnonament de la Martina. 

Sortia de casa per anar a la residència on viu la seva mare, en delicat estat de salut, però es va trobar una multitud al portal i va preguntar què estava passant. «Faran fora de casa la Martina», li van dir. I la filla de la Martina. I la mare de la Martina. 

Pilar Vallugera es va quedar per esperar els Mossos i la comitiva judicial, als quals va explicar que en virtut d’un decret recentment aprovat no podien executar el desnonament. Avui, la Martina, la seva filla petita i la seva mare dependent continuen a casa.

Pilar Vallugera no va dir en cap moment que és diputada d’ERC al Congrés. Que és una de les persones que amb més afany ha negociat la llei de garantia integral de la llibertat sexual, la llei del ‘només sí és sí’. I que és una de les persones que ha propiciat que la llei de vivenda estigui a uns quants centímetres de convertir-se en realitat. Les dues normes simbòliques de la legislatura porten el seu nom.

Implicació, dedicació i vehemència

«És el meu dia a dia», afirma durant la xerrada que manté amb EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, del grup Prensa Ibérica. «Visc en un barri de migrants, ningú parla català allà. És un barri que s’ha començat a gentrificar. Hi està arribant molta gent que vivia a Gràcia i que ja no pot pagar el lloguer».

Continua: «Veig gent tirada cada dia; veig la falta de feina; veig la gent que arriba a casa amb les criatures, esgotades. A casa meva viuen moltes famílies de migrants. Del Marroc i d’Iberoamèrica, sobretot. Hi ha conflictes veïnals. Això és veritat, això és el que passa... El PIB és una veritat per als empresaris i per a una determinada casta, però per a la gent en general no és veritat. I desconnecten quan veuen els polítics. Quan ens veuen. Hi ha risc de dretanització d’aquestes persones just per aquesta desconnexió».

El de Vallugera no és un perfil habitual. S’expressa sense inhibició, gesticula sense parar, les seves ganyotes de grat o desgrat no paren. És així a la tribuna de l’hemicicle del Congrés, a la sala de premsa i a la cafeteria d’un dels edificis de la Cambra, on va citar aquest periodista per parlar sobre la seva vida i la seva manera de veure la política. 

Els seus orígens són humils, molt humils. No s’ha mogut d’aquest lloc. La Teixonera és un barri de rendes baixes, de supervivents. Ella, quan parla de vivenda, no parla de nom. Ni quan parla de la violència masclista ni de l’abandonament o el maltractament a menors. Com després es veurà, ha viscut junt amb el costat amarg de la realitat. 

«La gent creu que parlem de nom. Jo, no. Per això, em poso així (gesticula com enfadada). A mi no m’expliquen les coses. La Martina té una filla petita, viu amb la seva mare... Vaig pensar: ‘Aquests tios faran fora de casa una senyora amb una nena i una mare que amb prou feines pot caminar per un fons, per un banc’».

Es va implicar per aturar el desnonament de la Martina perquè, en veritat, s’implica en tot el que fa, potser en excés. «No em preguntis per la salut, que això està molt malament. El cor, la tensió...», etziba. ¿I la salut emocional? «Ho somatitzo tot. Un dia em van haver de portar a l’Hospital Ramón y Cajal. Això desgasta. I jo soc una persona que arreglo la casa, que cuino (com els déus, per cert)... Tot ho faig jo. I tot m’ho llegeixo. Tots els dictàmens», explica. «Suposo que diran que soc una persona desequilibrada», rasa entre rialles.

Negocia amb una tenacitat que pot desesperar els seus interlocutors. Exemple: 10 d’abril del 2023, Dilluns de Pasqua, dia festiu a Catalunya. Vallugera té el dia lliure. Rep una trucada del secretari d’Estat David Lucas per desbloquejar la llei de vivenda. Van intercanviar papers i trucades matí, tarda i nit. Començava el dimarts quan tots dos van desfer els nusos més enrevessats de la norma. Vallugera va caure «desplomada». 

No va remetre la intensitat ni el dimarts ni el dimecres següents. Lucas i ella van haver de polir alguns serrells pendents de la llei. Els van polir. De camí a Madrid per fer la roda de premsa en la qual anunciaria l’acord junt amb Oskar Matute, d’EH Bildu, a l’AVE, es va quedar adormida. De tornada, també es va quedar adormida. El cap de setmana del 15 i 16 va dormir i va dormir.

Plorar

Així és Vallugera, que va començar a treballar als 18 anys com a recepcionista a la Generalitat de Catalunya. Va veure l’anunci en el Butlletí Oficial i es va presentar a les proves. Necessitava la feina mentre estudiava la carrera de Filosofia. Ella, llavors, volia especialitzar-se en Lingüística i Neurolingüística. Però no va poder.

La seva militància política, inamovible des dels 15, absorbia la seva vida a finals dels anys 80 i principis dels 90. Era molt activa en les Joventuts d’Esquerra. La seva energia i vigor eren el seu motor. No va tardar a ocupar un càrrec, el de consellera de districte a Ciutat Vella, a Barcelona, en el qual ha estat vuit anys. 

Va néixer la seva filla, es va convertir en regidora de Drets Civils i Feminismes en representació d’ERC i els dies i les nits se li van tornar complexos. Durant aquells anys (2003-2007) «va passar de tot», que si va caure el Carmel per les obres de l’AVE, que si va canviar l’alcalde (Jordi Hereu va reemplaçar Joan Clos)... Vallugera va recórrer aquell temps junt amb dones maltractades, prostitutes que defensen els seus drets, famílies que no poden mantenir els seus menors... El costat amarg de la realitat en la qual ella es va capbussar completament, tant que, després dels durs matins i les dures tardes, al tornar a casa, anava a veure els seus fills adormits i plorava.

Va haver de parar. Portava molt malament no tenir llicenciatura universitària. Com que no va poder cursar Lògica, es va ficar de ple en la carrera de Dret, una altra gran passió. Durant l’època de les Joventuts d’Esquerra, el va descobrir gràcies a qui seria després la seva parella, més tard la seva exparella i avui el seu «millor amic». Vallugera, a més d’estar molt més temps amb la seva filla i el seu fill, va treure unes notes impressionants i es va llicenciar. 

Va tornar a la política per ajudar Alfred Bosch a ser alcalde de Barcelona, però després d’això va haver d’enfrontar-se a una nova crisi personal. Es va separar. Junt amb els seus fills, també junt amb el seu ex, ho va superar. El 2019, va sorgir l’opció de viatjar al Congrés dels Diputats. Va dir que sí.

La muntanya

«La política m’apassiona», assegura Vallugera, rotunda. «Això és vocacional, no és una feina, és una altra cosa», afegeix. Al Congrés, però com si és a l’Ajuntament de Barcelona, la dedicació ha de ser del 100%. Si no, no serveix. «Som aquí per facilitar la vida dels nostres veïns», remata.

Els començaments van costar, però a mitjans del 2021, cap al juliol, les coses van canviar. Vallugera es va encarregar de negociar en nom d’ERC el decret dels interins que el Govern, via decret, va portar al Parlament. Va ser un procés abrupte i ardu, perquè, durant els primers dies de converses, l’Executiu no va cedir gens. La diputada d’ERC, cada dia, rebia correus electrònics de personal interí de l’Administració. Va llegir desenes de realitats adverses. Com era d’esperar, va decidir implicar-s’hi al màxim.

Però el Govern no acceptava el que demanava. No podia ajudar. Es desesperava i s’angoixava. Vallugera recorda que en les reunions amb els seus companys i companyes del grup es desfogava. Intentaven consolar-la, moltes vegades debades.

Fidel al seu estil, es va plantar en la negociació. No es va moure més. Com que al Govern no li sortien els comptes per convalidar el decret, va assumir les seves peticions. Estabilitzada l’ocupació en l’Administració: objectiu complert. L’angoixa va canviar a esperança. Avui, Vallugera és un remolí.

Notícies relacionades

L’arquebisbe de Tarragona adverteix Vox: «Un xenòfob no pot ser un veritable cristià»

La policia investiga la trama russa de blanqueig de la Costa Brava per la compra de dues naus industrials a Quart

Queden pocs mesos de legislatura. No sap què farà quan les Corts es dissolguin. El partit decidirà. 

El que sí que sap és que plantarà un hort a la casa que ha llogat a la seva exsogra, en un poble molt a prop de la muntanya. Llegirà totes les novel·les negres que pugui. «I si són de mala qualitat, millor», conclou.