El gir de Sánchez amb el Sàhara agita les aigües de les Canàries

És precisament la qüestió de les aigües del Sàhara Occidental la que ha reobert al seu torn la qüestió del mar canari i les aigües canàries. Sobretot després que el Marroc i Espanya, en aquest nou clima de concòrdia propiciat pel gir que el Govern ha fet a la històrica neutralitat del país en el conflicte entre Rabat i el Polisario, hagin decidit reactivar el grup de treball constituït el 2003 per intentar un acord sobre la delimitació de les aigües que separen les illes Canàries del regne alauita. L’acord sembla difícil, però més enllà d’això, qualsevol pacte entre Rabat i Madrid que inclogui les aigües sahrauís no tindrà validesa en el pla internacional.

Els dos estats podran firmar un tractat sobre la delimitació de les aigües entre Espanya i el Marroc, però entre Espanya i el Marroc en sentit estricte, és a dir, sense incloure el mar que banya la costa sahrauí. Això últim, més enllà d’acords bilaterals al marge del Dret internacional, només seria possible si Rabat, com ambiciona, arribés en algun moment a exercir una sobirania reconeguda sobre el Sàhara Occidental, el que al regne alauita anomenen les seves províncies del sud. Fins aleshores, les aigües són sahrauís per més que el control, de fet, el tingui el Marroc. Per això ni Madrid pot entregar les aigües del Sàhara a Rabat ni Rabat té ni tindrà drets sobre el mar sahrauí sense una solució reconeguda internacionalment al conflicte amb el Front Polisario. De manera que al mar passa el mateix que a la terra: una cosa és el control i una altra, el dret a controlar. ¿Què ha canviat llavors per a les aigües canàries amb el gir copernicà d’Espanya, o més aviat de Sánchez, en la qüestió del Sàhara Occidental? «Res», almenys per ara.

La visió d’un expert

La visió d’un expertAixí ho explica el professor de Dret Constitucional de la Universitat de La Laguna Vicente Navarro Marchante, un dels màxims experts en l’assumpte de la delimitació de les aigües canariomarroquines. Navarro Marchante puntualitza que Espanya, pel que fa al repartiment de la sobirania sobre la franja de mar entre les illes i el Sàhara Occidental –que no el Marroc a efectes del dret marítim–, haurà de negociar. Haurà de negociar amb una futura República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb ple reconeixement o amb un Marroc que exerceixi un control de dret i no només de fet sobre les províncies del sud. Però en qualsevol cas haurà de negociar. En aquest últim i hipotètic escenari, amb una comunitat autònoma sahrauí sota bandera marroquina –aquesta solució «seriosa, realista i creïble», segons Pedro Sánchez–, Espanya només hauria de negociar amb el Marroc. «Aquest seria l’únic canvi», assegura el professor de Dret Constitucional, ja que altrament, i més enllà de polítiques de fets consumats, la negociació entre Madrid i Rabat s’hauria de circumscriure a les aigües canariomarroquines, mentre que tocant a les aigües canariosahrauís les converses serien amb la RASD. Negociar amb un o amb dos estats, però negociar al cap i a la fi. I qui negocia és en tot cas Madrid, no les Canàries, ja que les tan esmentades aigües canàries són en realitat aigües d’Espanya, que és l’Estat sobirà. Ara bé, ¿què són les aigües canàries i què es pot i no es pot negociar?

El 6 de novembre de 2018 entra en vigor la reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Canàries. Des d’aquell moment, la particular constitució de les illes inclou les aigües interinsulars en el seu «àmbit espacial». «Sense perjudici de la delimitació de les línies de base existents, entre els punts extrems més sortints de les illes i illots es traçarà un contorn perimetral que segueixi la configuració general de l’arxipèlag; les aigües que quedin integrades dins d’aquest contorn perimetral rebran la denominació d’aigües canàries i constitueixen l’especial àmbit marítim de la Comunitat Autònoma», diu l’Estatut. Es va tractar d’un pas més en la concepció de la regió «com un conjunt d’illes unides, i no separades, pel mar», tal com va explicar en el seu moment el mateix Vicente Navarro Marchante en una anàlisi després de la modificació de l’Estatut. ¿Quins efectes jurídics té aquest reconeixement del mar interior com a part del territori de la Comunitat Autònoma? Pel que fa al dret del mar, cap: les aigües interinsulars de les Canàries continuen sent tan internacionals com abans de la modificació de l’Estatut. ¿Per què? Perquè la delimitació dels espais marítims dels estats es regula per l’establert al Conveni de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, firmat el 1982 a Montego Bay, Jamaica, i en vigor des de 1994. Espanya està supeditada al conveni de Montego Bay des de 1997, i una llei nacional, en aquest cas l’Estatut canari, no pot alterar l’estatus jurídic de les aigües entorn de les Canàries. En definitiva, una llei nacional no pot modificar una llei internacional. Just per això el legislador puntualitza a la carta magna illenca que la inclusió de les aigües interinsulars com a part de la Comunitat Autònoma no implica modificar els espais marítims que preveu el Dret internacional.

A la pràctica, aquest reconeixement tan sols té efectes de portes endins, això és, reforça la posició de les institucions autonòmiques a l’hora d’implicar-se i participar en les competències nacionals, i exclusivament nacionals, en aquestes aigües. Hi va haver, això sí, una segona conseqüència diguem-ne semàntica, i és que les aigües interinsulars han sigut rebatejades des d’aleshores com a mar canari, fins al punt d’establir-se una diferència més o menys evident entre aquest inexacte mar canari i unes més àmplies aigües canàries, que s’estendrien més enllà. Si es dona per bona aquesta diferenciació més o menys espontània entre el mar canari –les aigües interinsulars que l’Estatut d’Autonomia reconeix com a part del territori de la comunitat tot i que sense efectes jurídics en el pla internacional– i les aigües canàries, és en aquestes últimes en què l’assumpte es complica.

Els estats, els països, són sobirans no només sobre un determinat territori, sinó també sobre les 12 primeres milles nàutiques –22 quilòmetres– a partir de la seva costa. És el que es diu el mar territorial. Així que Espanya té autoritat sobre les Canàries i sobre el seu mar territorial. Aquí Madrid, i per tant l’arxipèlag, no té cap conflicte d’interès amb cap altre estat. La controvèrsia comença més enllà d’aquestes 12 milles nàutiques.

La llei del mar permet que els països estableixin una Zona Econòmica Exclusiva (ZEE) fins a un màxim de 200 milles des de les seves costes. En aquesta ZEE, l’Estat sobirà té el dret exclusiu per a l’explotació, la conservació, l’exploració i l’administració dels recursos. Espanya té el seu ZEE a les aigües que envolten les illes. Però és clar, el Marroc, que té les seves costes davant les de les Canàries, també vol el seu ZEE. Resulta així que la Zona Econòmica Exclusiva canarioespanyola no pot arribar a les 200 milles pel seu cantó més oriental, ja que envairia el mar territorial del Marroc; i, al seu torn, la ZEE del Marroc tampoc es pot estendre fins aquestes 200 milles a la seva zona més al sud, atès que seria llavors Rabat el que envairia el mar territorial d’Espanya. De fet, la distància entre el litoral oriental –Lanzarote i Fuerteventura– de l’arxipèlag i el litoral marroquí és d’uns 100 quilòmetres, i 200 milles nàutiques equivalen a més de 370 quilòmetres. Així doncs, ni la ZEE d’Espanya pot arribar a la distància màxima permesa pel dret internacional a l’est de les Canàries ni el Marroc pot aspirar a una ZEE, per dir-ho així, de dimensions considerables, ja que té les illes al davant.

Davant aquest dilema, i ja que mai hi ha hagut un acord entre Rabat i Madrid sobre on fixar la frontera marítima, és la mitjana entre els dos territoris, aquesta línia imaginària que divideix la franja de mar entre el Marroc i les Canàries en dues meitats iguals, la que separa les aigües espanyoles de les del regne alauita. No en va, el dret del mar veta qualsevol tipus de via unilateral i consagra l’establiment de les fronteres marítimes entre països limítrofs a l’acord entre els dos estats. Sense aquest acord, regeix el criteri de la mitjana.

Noves reunions

Noves reunionsAra el Govern de Pedro Sánchez i el del regne alauita tornaran a asseure’s per arribar a un acord sobre la delimitació de les aigües, pel que sembla amb la participació de l’Executiu canari. Madrid i Rabat són sobirans per decidir canviar, o no, el criteri de la mitjana per al repartiment de les aigües a l’est de l’arxipèlag, però és una cosa que sembla prou difícil. El Marroc argumenta des de fa temps que li hauria de correspondre més de la meitat d’aquest braç de mar que el separa de la regió perquè té més quilòmetres de costa i perquè les Canàries no són un estat, sinó un conjunt d’illes que formen part d’un Estat. «En aquest cas s’hauria d’aplicar el principi d’equitat; si un té 750 quilòmetres de costa i l’altre, 10 quilòmetres, no es pot aplicar la línia mitjana», argumentaven des del Govern marroquí a finals del 2019. Espanya, per la seva banda, no renunciarà al seu 50% d’aquest riu, per això arribar a un pacte en aquest cas sembla impossible. No obstant, en les converses no serà aquesta la qüestió major, sinó la de les aigües del Sàhara Occidental.

Al marge del mar territorial i de la Zona Econòmica Exclusiva, els països també poden sol·licitar l’ampliació de la seva plataforma continental, cosa que estén els drets per a l’aprofitament econòmic dels recursos fins a les 350 milles nàutiques sempre que abans es demostri, amb informes geogràfics, oceanogràfics i jurídics, que efectivament el territori submarí és continuïtat de la zona terrestre sobre la qual s’exerceix la sobirania. Espanya va registrar el 2014 la seva sol·licitud davant les Nacions Unides, encara pendent de resoldre, perquè se li reconegui l’ampliació de la plataforma continental de les Canàries. Al document, Espanya reconeix els solapaments amb àrees d’influència portuguesa –per Madeira– i del Sàhara Occidental, que no el Marroc. Però d’això ja en fa vuit anys, molt abans que Sánchez celebrés la via marroquina com la millor solució al conflicte sahrauí. El cas és que Rabat, mirant d’estendre de la terra al mar l’ocupació dels territoris en disputa, va promulgar a finals del 2019 dues lleis en què delimita les seves aigües, incloent-hi, és clar, les del Sàhara Occidental.

El Marroc també aspira a l’ampliació de la seva plataforma continental, i aquesta seria o serà molt més gran si s’inclouen les aigües que en realitat són sahrauís. Si ho aconsegueix –de facto ja té la benedicció política dels Estats Units i ara també la de la mateixa Espanya–, l’expansió de la seva plataforma se solaparia amb la canarioespanyola en una àmplia zona marítima que inclou la muntanya submarina Tropic.

El tresor submarí

Notícies relacionades

A punt per menjar-se Cs i mossegar Vox

Illa busca una victòria que li permeti governar la Generalitat

El tresor submaríAl sud-oest de l’arxipèlag, en concret al sud-oest d’El Hierro, hi ha un conjunt de volcans submarins amb potencials reserves de cobalt, tel·luri i altres metalls preciosos de gran valor. De moment són inexplotables, perquè la mineria submarina encara no és capaç de treballar a aquestes profunditats, però ho seran algun dia. D’aquests volcans, l’únic que no queda dins les 200 milles de la ZEE espanyola és el Tropic, que els estudis assenyalen com la reserva natural més gran de tel·luri coneguda fins ara. Unes 2.600 tones d’un metall que es paga a entre 200 i 500 dòlars el quilo. Al quedar fora de la ZEE, Espanya sol·licita l’extensió de la seva plataforma continental, cosa que li donaria drets sobre el Tropic. Però el Marroc també pugna, i fa servir el territori ocupat del Sàhara Occidental per recalcular la seva àrea d’influència marítima. És aquí on cal tenir en compte una cosa que se sol passar per alt, i és que Espanya no podrà explotar el Tropic sense negociar, perquè, en tot cas, la seva plataforma continental es trepitjaria en aquesta zona amb la del Sàhara. El gir polític de Sánchez mostra clarament que el país ja ha identificat l’interlocutor: el Marroc: Per això aquest serà el tema clau en les negociacions sobre les aigües que mantindran els dos estats per més que cap dels dos tingui ni veu ni vot, no almenys a l’empara de la legalitat internacional, sobre el mar que banya el Sàhara Occidental.

N’hi ha prou amb un exemple. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja va tombar en el seu moment l’acord pesquer entre Brussel·les i Rabat perquè el seu àmbit d’aplicació incloïa les aigües sahrauís. El territori del Sàhara Occidental, van recordar els magistrats en la sentència, «no forma part del territori del Regne del Marroc», amb la qual cosa «les aigües adjacents al territori del Sàhara Occidental no estan compreses en la zona de pesca marroquina». En última instància, Espanya i el Marroc poden decidir sobre els seus ZEE i sobre la mitjana, però no sobre les aigües sahrauís. No almenys sota el paraigua de la llei del mar.