La «cort» de Pablo Iglesias, segons Errejón: el seu objectiu era «enterrar-lo» políticament

El líder de Més País, Íñigo Errejón, descriu al seu nou llibre que l’Executiu de Podem va derivar en una estructura «caudillista» amb una «cort» de dirigents entorn de l’exlíder Pablo Iglesias i està convençut que l’objectiu últim de la candidatura a Madrid, després de diversos episodis de desacords, era «enterrar-lo» en el pla polític. Així ho relata a ‘Con todo. De los años veloces al futuro’, llibre en què narra en primera persona la seva trajectòria política i desgrana els seus inicis a la formació morada fins a la decisió d’abandonar-la per formar primer Més Madrid i després el projecte nacional Més País.

El diputat al Congrés descriu en to biogràfic l’aparició de les seves conviccions polítiques, l’impuls que va suposar el moviment 15-M, la il·lusió que va produir Podem i la seva irrupció per transformar el mapa polític pel seu caràcter transversal. En aquest creixement, detalla que el 2014 Iglesias era ja un «ídol de masses» i que va requerir ajuda per poder afrontar tota la tasca comunicativa i mediàtica, moment en què comença a «enfortir-se el grup que va entrar després dels cofundadors», compost per la ministra Irene Montero i els dirigents actuals de la formació, com Rafa Mayoral i Juanma del Olmo.

«S’enganxen al Pablo, l’acompanyen, assenteixen. Comencen a dir que no està cuidat i que ells el cuiden. No hi ha sistema caudillista sense cort», exposa a les pàgines del seu llibre per indicar que a l’estiu d’aquell any Iglesias ja va plantejar l’opció d’anar en coalició amb IU a les generals i autonòmiques, una cosa que la majoria del partit va rebutjar majoritàriament de manera assembleària.

Després d’assolir governs municipals i l’èxit electoral del 2015, sense arribar a sobrepassar el PSOE, Errejón explicita que ja llavors van començar les diferències de pes amb el nucli dur d’Iglesias sobre l’estratègia que calia seguir. A partir d’allà, Errejón va enumerant de manera cronològica les primeres diferències internes, l’aparició d’un llenguatge «bèl·lic» i les pugnes internes, on les armes són «dimissions», «gestores» i «votacions al grup per canviar lideratges».

Iglesias: «Amb tu no puc encara»

El resultat d’aquesta «escalada» va ser la destitució del llavors secretari d’Organització Sergio Pascual el març del 2016. En aquest punt, Errejón revela que un company, que ara és diputat de Més País, es va deixar oberta una tablet i «algú» va llegir els seus missatges d’un grup de Telegram que compartien diversos dirigents i que expressaven les seves posicions polítiques.

Va ser llavors quan l’exlíder de Podem, després que se li fessin arribar aquest missatges, va considerar que s’estava produint un «atac a la unitat» i va decretar la destitució fulminant de Pascual. Al cap de poc es van reunir tots dos i va traslladar a Iglesias que si cessava Pascual també l’haurien de fora a ell, ja que tots dos van cometre el mateix «delicte». «La resposta és, literalment “és veritat, però amb tu no puc encara”», apunta.

Després d’aquesta crisi, Pascual el va emplaçar a «trencar ja, públicament, amb Pablo Iglesias», cosa que va declinar. «Em dona un argument molt convincent: “Íñigo, tu no vals per a les tasques d’organització. T’acaben de tallar un braç, que soc jo. No sobreviuràs. Si no reaccionem ja, després anireu altres”», reprodueix al seu llibre.

«Estalinisme cuqui»

A partir d’aleshores, el relat d’Errejón dibuixa una descomposició de les relacions al si de la formació entre els diferents corrents, on tot es pobla d’«espies com de ‘La vida dels altres’».

També assevera que l’arribada a la Secretaria d’Organització del portaveu parlamentari actual, Pablo Echenique, va derivar en una gira territorial que va derivar en «una mena d’estalinisme cuqui» que anava «purgant» mentre es llançava una campanya d’«abraçades i somriures».

Una altra fita que descriu amb pena va ser l’etiqueta a Twitter #ÍñigoAsíNo, que va ser compartida per diversos dirigent del partit, quan va criticar el cessament de l’exportaveu a l’Assemblea de Madrid Jose Manuel López. «Hi participa tota la direcció afí al Pablo. Ell no, però, com a mínim, ho consent. Parlo amb ell i ho nega. No hi ha gaire a dir-se», disserta Errejón, que diu que la motivació d’allò era anar «desgastant emocionalment, sense cap pudor, qualsevol posició que no fos la que ells defensaven».

A partir d’allà, partint del seu relat, el camí va ser una «espiral descendent de merda» i que s’aixecava amb «arcades» quan es reunia l’Executiva del partit. «Tenia autèntic rebuig físic a anar a la seu», admet.

Notícies relacionades

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

El PP aviva la "indignació" ciutadana pel gir de Sánchez

«Jo dic al Pablo que potser ho deixo [...] En aquest partit no sobreviuré», condensa el parlamentari admetent que va passar mesos «estranys i tristos» fins que Iglesias li proposa la candidatura de Madrid. No obstant i malgrat pactar encapçalar la llista autonòmica, Errejón esgrimeix que la direcció amb prou feines li permetia tenir visibilitat mediàtica i que tenia dificultats per confeccionar el seu propi equip, amb la qual cosa va començar a pensar que l’«objectiu era enterrar-lo».

«Jo estic fent política a Més Madrid i Més País, perquè ens vam atrevir a moure’ns [...] Si no hagués sigut així, si no ens haguéssim escapat d’aquest atzucac, avui engrossiríem la llista de tants fundadors, portaveus, figures públiques o militants del primer Podem», esgrimeix per després concloure sobre el seu pas per Podem: «Quina pena tot».