Errejón, viatge d'anada i tornada

Al començament d’aquest any resultava difícil, per no qualificar-ho d’impossible, augurar com tancaria el 2019 Íñigo Errejón. Sent una de les figures més reconegudes de Podem –malgrat que les seves diferències amb Pablo Iglesias l’havien allunyat de la direcció del partit– el polític madrileny ha acabat l’any com a diputat d’un altre partit, Més País, i amb l’escassa satisfacció de saber que els seus vots resulten necessaris per a la investidura de Pedro Sánchez. Pel camí, l’expodemista ha anat de la Cambra baixa a l’Assemblea de Madrid a través d’una eleccions autonòmiques per a, només uns mesos després, tornar en uns comicis generals que no li van donar tota la rellevància que ell esperava. Un viatge d’anada i tornada que va començar el gener passat.  

Amb prou feines deu dies després que acabessin les vacances de Nadal, amb la tornada a la rutina, Errejón va llançar una bomba que acabaria per trencar la tensa pau que existia entre ell i la direcció del partit que va ajudar a fundar el 2014: va rebutjar ser candidat per Podem a la Comunitat de Madrid i va anunciar la construcció d’una nova plataforma, Més Madrid, juntament amb l’exalcaldessa de la capital, Manuela Carmena.

Un èxit insuficient

La notícia va propiciar la crisi interna més important  de la història del partit. «Amb tot el respecte, Íñigo no és Manuela», va sentenciar Iglesias –en una frase difícil d’oblidar–, recordant que el que se li permetia a l’exjutge no se li consentia al que va ser el seu amic. Després, dies de molt caos: Errejón va deixar la seva acta de diputat al Congrés, va buscar una aliança amb els seus antics companys, es va barallar per emportar-se el recolzament d’Equo i va acabar arrossegant nombrosos dirigents de Podem al seu nou projecte. 

Durant els quatre mesos següents, el polític madrileny es va afanar en preparar Més Madrid per als comicis regionals i el 26-M li va guanyar la partida a Iglesias. Errejón va obtenir 20 diputats a l’Assemblea de Madrid, mentre que Isa Serra, candidata morada, queia des dels 27 parlamentaris als 7. Un cop a sobre de la taula que, malgrat tot, no servia per arrabassar la presidència de la Comunitat al PP ni per mantenir l’alcaldia de la ciutat en mans de Carmena. 

Expectatives elevades

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

Errejón va començar la seva tasca com a portaveu a l’Assemblea de Madrid en plenes negociacions estiuenques entre Sánchez i Iglesias per conformar una coalició. La falta d’entesa entre el socialista i el podemista, les seves crítiques a Iglesias per exigir seients a l’Executiu i la cada vegada més pròxima repetició electoral van servir de caldo de cultiu per a aquelles veus que anunciaven la tornada del polític madrileny a l'arena estatal. Ja amb els comicis convocats per al 10-N  i després d’intentar que Carmena encapçalés les llistes, Errejón va fer el pas i va certificar la seva candidatura amb Més País. 

Amb la bandera del desbloqueig, Errejón es va llançar a una campanya electoral en què les enquestes li auguraven grans resultats. No obstant, després de l’efecte sorpresa i amb les dificultats de vertebrar un projecte a 18 províncies (aconseguir un candidat a Barcelona va ser complex), Més País es va anar desinflant i, dels 15 diputats que esperava, només en va obtenir tres –un d’ells de Joan Baldoví, membre de Compromís. «Nosaltres mai vam tenir 15 diputats, el que hi havia eren expectatives», va dir abatut en la nit electoral.  Aquí començava la seva tornada a la Cambra baixa, de la qual va sortir com a membre de la tercera força i a la qual ha tornat per integrar-se al grup Plural.