Ceuta passa de la por a la solidaritat amb els migrants

En les eleccions generals del novembre del 2019, l’únic escó en disputa a Ceuta se’l va emportar Vox, amb 11.752 vots dels 33.746 que es van emetre, però això no significa que tot el veïnat d’aquesta peculiar ciutat de frontera pensi exactament el mateix que la formació d’extrema dreta.

Una considerable porció de la població, encara astorada i temorosa davant l’onada humana de dilluns, no veu els migrants morenos que vaguen per la ciutat com un exèrcit invasor, sinó com una legió de necessitats.

I potser per això, al jove advocat Javier Hermoso, que dina a la terrassa del Café Plaza, li ha sortit un rampell i, al veure passar dos dels milers de deambulants sense rumb de la ciutat, els ha preguntat: «¿Heu menjat?». I com que no han menjat, ha cridat al Fran, el cambrer, i li ha dit: «Posa’ls un entrepà i de beure, que ho pago jo».

I quan ha sortit el cambrer amb dues coca-coles i dos durums embolicats en paper de plata, i els dos migrants els han agafat drets per seguir el seu camí, els ha dit: «Però asseieu-vos a la terrassa. ¿No dinareu? Doncs asseieu-vos com els altres, perquè menjareu». Així que els dos s’han assegut a les vores de les cadires, no ocupant del tot el moble, i en una taula de cantonada; els dos allà, prenent alguna cosa com els rics.

I l’advocat Javier ha continuat el seu dinar, que és especial, perquè el pare, Gregorio, fa 73 anys. La taula familiar que formen és molt ceutina: un enginyer de mines jubilat que va venir de Huelva; un fill advocat amb despatx a la ciutat; la Laura, la seva parella, que treballa en l’únic centre comercial, i la Rachida, de 64 anys, la senyora que cuida el pare i a qui el tancament de la frontera decidit pel Marroc el març del 2020 l’ha atrapat a la ciutat un anyet i dos mesos.

«Això es fa per principis, perquè cal fer-ho», explica el lletrat. «Jo no puc veure la gent passant gana. Mira, gana, no, de cap manera», aixeca la Laura la veu. «Tenen dues cames i dues mans, i un nas, com nosaltres. ¿No els ajudarem?», pregunta l’avi.

Feien por

Feien porLa crisi migratòria sense precedents que viu Ceuta, la segona ocasió en què el Govern de Pedro Sánchez ha hagut de treure l’Exèrcit a la via pública, és una història d’enfrontament diplomàtic i també de violació d’acords internacionals, però a certes hores del dia és una història de generositat.

La furgoneta de Càritas Ceuta ha repartit no sabrien dir els seus voluntaris quants carregaments d’aigua i entrepans; els sanitaris de la Creu Roja es fiquen entre riuades de pobres sense mascareta fins a arribar on un s’està queixant; els soldats de Cavalleria del Regiment Montesa 3, amb el fusell a l’esquena, baixen dels vehicles Vantac ampolles d’aigua i els hi acaben donant als caminants que arriben extenuats al punt de retorn al Marroc al Tarajal.

Quan va venir la gran onada de gent de l’altra banda, el primer que van sentir molts ‘caballas’, que és com es fan anomenar els ceutins, va ser por. Ho explica la Laura. «Era com una invasió; no sabíem si venien contra nosaltres, a pegar-nos, a robar-nos o a què».

El segon sentiment, la pena –a Ceuta compatible amb la por– va venir després, quan van comprovar que hi havia milers de joves buscant un futur sense més ni més. I el gest de solidaritat subseqüent es va desenvolupar entorn dels mòbils: deixar carregar els telèfons, deixar alguna bateria, deixar les dades per escriure a casa, deixar el terminal per trucar a la família.

Dimarts passat, quan un vigilant jurat amb armilla blindada es va col·locar per ordre de l’empresa a la porta de la botiga de telefonia en què treballa la Laura, ella es va alarmar. «Em feia por veure-ho; no sabia fins on podia arribar tot això».

Després, al sortir de treballar, quan anava a agafar un taxi camí del Carrefour, la van envoltar molts nens, «alguns de molt petits», per demanar-li una moneda. Va veure llavors la fam d’aquesta legió invasora. «Vaig comprar un munt de kit-kat per tenir-ne per repartir. Ja els he donat tots», explica.

«Mira, aquí hi haurà el problema diplomàtic que hi hagi, i els ceutins ens sentim abandonats pel Govern –explica Hermoso–, però això no és Gaza. Això, sobretot, és un tema d’humanitat».

La Rachida fa de traductora per a la parella que menja a la taula de la cantonada. «Diu l’Ahmed que ha creuat perquè vol anar a la península, que té un germà treballant al camp a Almeria i que vol fer com ell».

Notícies relacionades

Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs

Els socis del PSOE volen mantenir la legislatura amb Sánchez o sense

L’Ahmed, el més jove dels migrants, menja amb la cap cot, una mica recelós i una mica avergonyit per suscitar tanta atenció. Acomoda la mirada en un mòbil negre que té sobre la taula, tan apagat com la seva mirada. «Diu que, al venir nedant, li ha entrat aigua i no li funciona», explica la marroquina.

Ha sortit el cambrer amb un pastís gelat de straciatella i un 73 de cera de coloraines. La família canta el ‘permoltsanys’ a l’avi; li encenen les espelmes; li diu el fill: «Demana un desig, pare». I el Gregorio, el jubilat, completament feliç diu: «Jo ara... El meu únic desig seria donar la volta a aquest número».