Policies antiavalots custodien un miler de nens migrants a Ceuta

Més que els grups de deambulants escampats, més que les baralles, més que la previsió d’alguna nova onada humana, els 1.500 menors no acompanyats que han entrat a Ceuta s’han convertit en el problema de gestió humanitària més gran d’aquesta crisi per a les autoritats.

I la seva descarnada evidència és en unes naus del decrèpit polígon industrial del Tarajal, abans habilitades per allotjar-hi immigrants en quarantenes anti-Covid, i ara centre d’atenció de la Creu Roja... i de retenció policial.

L’escena podria ser la d’una enorme escola a l’hora de l’esbarjo, si no fos per la pobresa de les robes i el sol inclement sota el qual, a l’hora de menjar, formen els nens fileres; i si no fos perquè ells, els nouvinguts, no fan més soroll que el que surt d’un grup nombrós d’altres ‘menes’ que els criden des d’una tanca pròxima.

L’ordre és clau en aquest racó en permanent risc de desmarxar-se. Unitats d’Intervenció Policial, els antiavalots de la policia, agrupen els petits migrants en un pati entre nau i nau, per les quals pul·lulen les armilles vermelles i blanques de sanitaris de la Creu Roja.

La jove massa humana forma tres atapeïdes files: una per a filiació, una altra per alimentar-los i una altra per traslladar-los a una altra nau i buidar el ple alberg principal, on les nits són dures, amb poc espai i sanitaris desbordats. Qualsevol contagi és possible entre tanta sobreocupació. En la seva immensa majoria, els nens –no hi ha nenes– no porten mascareta; ni tampoc aquest és el més gran dels seus problemes.

Hi ha entre les files nens d’ulls inquiets i molts adolescents amb un fil de pèls sobre el llavi superior. Des d’una altura pròxima, menors que van arribar-hi abans que ells i que ja viuen a Ceuta els criden en llengua dàrija: «¡Herbo, herbo!» («¡Escapeu-vos, escapeu-vos!»), i els atemoreixen sense fonament: «Us enviaran una altra vegada al Marroc. ¡Sortiu corrents!»

Ningú els fa cas, ni cap autoritat pretén tornar-los, però els seus crits donen un rerefons inquietant a una escena sobrada de tensió.

«No veig el meu nebot»

«No veig el meu nebot»Alguns veïns, en aparença curiosos, que s’han acostat a la tanca del polígon estan buscant familiars. És el cas del Rachid, de 54 anys, cuiner que mira recolzat en una cantonada de formigó intentant trobar el seu nebot Mohamed, de 16 anys. «És perruquer. Només vol treballar. No vol viure al Marroc», relata d’esquena, per evitar represàlies a la seva família a l’altre costat.

El Rachid no sap on para el Mohamed, el fill de la seva germana. Només sap que amb els seus pares no hi és. «Res, no el veig», es rendeix el cuiner.

Potser ha escapat de la tutela de les autoritats i s’ha amagat pel port esperant l’oportunitat d’algun ferri o camió per arribar a la Península.

Fins a la mateixa tanca, lel Hamsa, jove immigrant resident, ha baixat des d’El Príncipe. Diu que a buscar el seu germà Dilel; i diu que l’ha trobat. «Mira, allà», assenyala cap a les files, davant les quals la policia interposa uns furgons com un fosc teló.

El Hamsa explica que el seu germà té nou anys traient quatre dits d’una mà i els cinc de l’altra, i repeteix que l’ha vist. Amb senyals diu que és petit, que li arriba per la cintura.

Notícies relacionades

Crisi a Ceuta i Melilla, en directe: última hora de l’entrada massiva d’immigrants marroquins i subsaharians

L’onada d’immigrants es redueix en un degoteig de retorns al Marroc

Pot ser que alguns dels marroquins que aquest dimecres encara s’amuntegaven a la platja de Castillejos considerin que els menors que han aconseguit creuar tenen sort; almenys tres àpats al dia. Però segurament no es canviarien pel nen caminant sense rumb que aquest dia va rebre una perdigonada disparada des d’un balcó.

Alguns ceutins reaccionen amb odi a l’onada. Aquest dimecres s’ha fet famós al núvol de WhatsApp de la ciutat el vídeo d’un fet aïllat, però que escandalitza perquè en presumeix un veí que dispara amb una escopeta d’aire comprimit a un nen marroquí, d’un grupet que passa pel carrer. Quan el toca en una cama, se’l sent dir: «Allà te l’emportes».