¿Govern ‘in extremis’ o repetició electoral? ¿Què li convé a cada partit?

Les desavinences entre Junts i ERC són insostenibles. Per primera vegada en anys, a més de l’eix territorial, es parla d’altres temes, com la sanitat o l’economia segons el CEO. Lluny queden els anys en què l’agenda independentista era goma d’enganxar que dissolia les diferències en l’espai que formen les tres forces independentistes. L’eix esquerra-dreta reflota a Catalunya. Ja no són els líders de l’extrem de cada bloc territorial, Ciutadans i Junts, els únics que competeixen per la victòria. En aquesta carrera se situen avui a més de Junts, un PSC impulsat per la candidatura de Salvador Illa i ERC, amb posicions més moderades en l’estratègia independentista. L’opció d’un tripartit d’esquerres, transversal en el terreny territorial, és considerada una possibilitat real.

A quatre dies de les eleccions, Junts i la CUP li arrenquen a ERC un pacte pel qual es comprometen tots a no pactar la formació de govern amb el PSC «sigui quina sigui la correlació de forces sorgida de les urnes». I es compleixen les sospites: El PSC i ERC queden per davant dels postconvergents, que treuen el seu pitjor resultat en l’historial d’eleccions catalanes. ERC treu els seus millors resultats i el PSC torna a xifres del 2006. Vox és l’altre gran partit victoriós en la nit electoral que marca el seu màxim. Però més enllà de l’aspecte simbòlic, l’èxit de Vox no importa i, en principi, tampoc el resultat del PSC. Tots els acords possibles passen per ERC que dies enrere va descartar els socialistes. Als republicans només els queda una carta que és la de tornar a pactar amb Junts i la CUP un Govern semblant que ja hi havia amb una diferència fonamental que ho farà tot més complicat: ja no és Junts el ‘formateur’ del pròxim Govern. Pere Aragonès ha quedat per davant.

Després de tres mesos de negociacions, es trenca la baralla. Refloten les diferències entorn del full de ruta independentista que van encaminar ERC i Junts a convocar eleccions. Els nous equilibris de poder compliquen encara més un acord entre les dues formacions. D’altra banda, l’altra alternativa d’acord, d’ERC i el PSC, tampoc sembla fàcil. L’eix esquerra-dreta del debat s’ha enfonsat. Segons les dades postelectorals del CIS, a hores d’ara ja ningú recorda que durant la campanya es va parlar d’altres temes que no van ser el procés. Les repetició electoral és un abisme arriscat que més d’un prefereix no transitar, però ser el primer a moure fitxa també comporta costos. A 12 dies que s’acabin els terminis per al pacte i es convoquin automàticament unes noves eleccions catalanes, ¿quin és l’escenari més probable?

Aquest és l’escenari segurament favorit per als d’Aragonès, que busquen consolidar el seu èxit electoral. La posició no seria còmoda, havent de lluitar cada llei amb uns socis parlamentaris que no els ho posarien fàcil. Però és que la resta d’escenaris són encara menys encoratjadors per als republicans. Són conscients que la repetició electoral els abocaria a tornar a la tercera posició. Un acord de govern amb Junts s’ha demostrat endimoniat en una negociació en la qual cap dels dos accepta ocupar una posició subalterna. Governar amb el PSC, per la seva banda, suposaria una traïció a l’acord firmat en segon acte, amb el corresponent càstig de l’espai independentista.

Als socialistes, la coalició amb ERC els interessa encara menys. Els d’Illa han quedat per davant d’ERC, primers, en gran part pels vots que ha recollit de Ciutadans. Representen el lideratge de l’espai alternatiu a l’independentisme. Aquesta mateixa raó és la que els distancia de recolzar un Govern d’ERC en solitari, que podria interpretar-se també com una traïció al seu espai. Es tractaria d’un moviment arriscat, sens dubte, en un moment feble per al PSOE en general després de les eleccions madrilenyes. Però la repetició electoral també comporta perills, com el de perdre el seu millor resultat, la seva primera posició. L’‘efecte Illa’ va funcionar una vegada i el Govern de Pedro Sánchez necessita temps, sense eleccions, per recobrar el pols amb la implementació del paquet de reformes europeu.

Si els socialistes no cedeixen alguns vots per evitar-ho, l’escenari més probable és la repetició d’eleccions. L’altra possibilitat, que Junts sigui qui cedeixi els quatre vots parlamentaris que li falten a ERC per governar en solitari, sembla descartable. Els postconvergents encara recorden l’última vegada que algú va entrar a un Govern en unes condicions semblants: en solitari, amb feble força parlamentària, però amb total visibilitat. Aquest Govern va ser el de Jordi Pujol, que després arribaria a majories absolutes i duraria 23 anys.

La repetició electoral, a més, no és el pitjor escenari per als de Laura Borràs. Els donaria l’oportunitat de recuperar la seva hegemonia en l’espai independentista. L’altre escenari, el que suposa esperar fins al final i intentar forçar un acord tot i que sigui mínim d’ERC i el PSC, els permet emmarcar els republicans com a traïdors de la causa processista i, per tant, recuperar el lideratge de l’espai. Res que no sigui un pacte de coalició amb ERC que els entregui el poder que consideren tenir sembla que aconseguirà moure’ls de la seva posició actual.

Tot i que improbable, aquesta és la tercera alternativa que compta amb més aparences de produir-se. Tot depèn dels càlculs que facin els d’ERC. ¿Estan deixant passar el temps perquè pensen que un altre actor es mourà abans? ¿És la seva espera un farol o estan realment disposats a anar a eleccions? Si el pitjor escenari per a ERC és la repetició electoral i el PSC no facilita el recolzament ‘in extremis’, els republicans poden acabar acceptant formar un Govern amb Junts que impliqui unes condicions acceptables per a aquests últims.

També depèn dels números que facin la resta de partits del bloc independentista. Ja en les últimes eleccions van perdre força mobilitzadora. Molts dels seus simpatitzants tradicionals declaren a les enquestes que no van anar a votar per fàstic i desafecte amb els partits polítics. Si consideren que hi ha un risc real, tot i que sigui petit, que el bloc perdi per primera vegada des de l’inici del procés la majoria parlamentària, té sentit pensar que ERC i Junts, amb el recolzament de la CUP, presentin un Executiu conjunt en l’últim minut.

Aquest és l’escenari més improbable, a gran distància dels anteriors. Per la seva semblança amb el primer escenari –el Govern en solitari d’ERC avalat pel PSC–, compta amb el mateix paquet de riscos i avantatges. La diferència és la presència d’En Comú Podem. D’una banda, podria facilitar una mica que el PSC acceptés cedir els seus vots per salvar els catalans d’unes noves eleccions. De l’altra, augmenta el cost potencial de l’acord per als d’Aragonès, que es marginen encara més de la família independentista. A aquest cost se n’hi hauria de sumar un més: sense cap necessitat, el PSC i ERC estarien cedint visibilitat als comuns, que comparteixen frontera electoral amb tots dos, i que acabarien ocupant tant el govern autonòmic com el de Barcelona.