Dos records
Permanyer i Balletbò
El periodista Lluís Permanyer i la diputada i empresària Anna Balletbò van morir la setmana passada. Havien passat els vuitanta (86 i 81) i la seva personalitat i la seva empenta han contribuït a la conformació de la Catalunya actual. La que s’inicia amb aquella manifestació de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i s’accelera amb la mort del dictador i les primeres eleccions lliures des del 1936. La Catalunya del 2025 no és el desideràtum, però ha avançat molt. En l’ús de la llengua catalana, en llibertats –encara més, en la de les dones–, en la democratització de la cultura, en progrés econòmic i en benestar social.
Vaig conèixer Lluís Permanyer el 1971. El Lluís era un jove redactor de la secció internacional de La Vanguardia que dirigia Horacio Sáez Guerrero i volia ajudar –amb cautela i no sense por– a "avançar". Crec que la seva il·lusió era ser corresponsal a París, però els diaris són com són i es va quedar a Barcelona. I va dedicar tota la seva saviesa al fet que fóssim una ciutat cosmopolita, oberta a la cultura i moderna. Que estigués orgullosa del seu urbanisme i dels seus artistes. L’última vegada que el vaig veure va ser una casual i agradable trobada un dissabte a la tarda a la Fundació Miró. A l’ajuntament el llegien, l’escoltaven... i fins i tot el temien. Sense Lluís Permanyer, que ha donat el seu cos a la ciència, Barcelona no seria Barcelona. No és París, però...
La periodista i política Anna Balletbò. | JULIO CARBÓ /
Anna Balletbò era una força desfermada. I feminista. Va ser fundadora de Convergència Socialista –la matriu del PSC– i diputada vint anys a Madrid, on es va fer respectar. No només perquè va aconseguir que els colpistes del 23-F la deixessin sortir del Congrés per l’embaràs dels seus famosos bessons sinó perquè era la termita catalana. I va aconseguir que Felipe González la designés per a la Comissió Internacional dels Vint que havia de reformar l’ONU. Allà es va amarar de política mundial i després va fundar la Fundació Olof Palme. A Barcelona. Un impossible, però no per a l’Anna.
Notícies relacionadesVa estar molt a prop de Raimon Obiols i després de Miquel Iceta. Dos líders molt diferents, però Balletbò creia en el patriotisme de partit. Sense partits arrelats no hi ha democràcia. La vaig tractar més durant el procés i em va impactar. Sabia escrutar molt bé l’espessa situació. També era empresària i cuidava els seus hotels, però la seva inquietud humanitària la va portar a ocupar-se de Palestina i fins i tot a tenir un hotel a Gaza. I era tan ferma en la defensa del PSC com en la del paper de les empreses en la creació de riquesa. Per això va fundar les Jornades Econòmiques de s’Agaró –amb el suport de la Cambra– per connectar el PSC amb l’empresariat català i el món de Madrid. Catalunya no s’acabava en el pujolisme. Ni en el Cercle. No tenia hores i quan volia alguna cosa gairebé sempre ho aconseguia. Per això va ser successivament consellera –gens decorativa– de TV3 i de TVE.
Al tanatori el seu fill va recordar que deia: "Pararé quan em mori". Hi va haver molta gent per acomiadar-la. Entre ells, Eugeni Giralt, el seu exmarit i company del PSC, i els presidents Montilla i Illa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
