Carolina Darias, el camí gris marengo de la lleialtat

Darias, no obstant, sempre ha sigut una militant singular. Mai se li ha escoltat cap idea –ni tan sols una ocurrència– sobre el projecte estratègic de l’organització socialista. És absolutament indiferent a qualsevol esforç teòric, a qualsevol discurs programàtic, a qualsevol debat ideològic. Tampoc destacava particularment com a oradora: la podia la timidesa. I li continua passant actualment, quan la timidesa ha desaparegut. Si no ets la millor gestionant les paraules –va decidir fa temps–, sigues la millor gestionant els teus silencis.

Desconfiança de la premsa

Aquesta és la raó principal per la qual la nova ministra de Sanitat desconfia dels mitjans de comunicació i mesura les seves entrevistes –per exemple– amb moltíssima cura. Vetlla per cada una de les seves síl·labes com una mare per un fill malalt. Pesa a consciència cada paraula i mai utilitza un terme el pes del qual oscil·li massa. En última instància prefereix expressar-se amb la lacònica petulància d’una nota de premsa a deixar anar una cosa inconvenient. Especialment si és inconvenient per a ella.

El polític madura –i arriba a l’èxit o al fracàs– contra les seves limitacions. A més de la paraula, Darias ha hagut de lluitar contra la seva manca de lideratge. Va tenir una primera experiència de la qual va sortir escaldada i que ja no inclou en el seu currículum: el seu nomenament el 2000 com a secretària d’Organització del PSOE canari en plena esplendor de la direcció de Juan Carlos Alemán. Va durar molt poc. Quan va desobeir una ordre concreta –la primera i última en la seva vida– va ser defenestrada. Mai ho va oblidar. L’ensenyament estava clar: els valors principals que havia de cultivar eren la discreció vaporosa, el treball constant i la lleialtat il·limitada.

Pulcritud i laconisme

Notícies relacionades

Miquel Iceta, el ‘lampista’ de la Moncloa torna al Govern

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Tampoc li han servit per guanyar sempre. El 2014 es va presentar a les primàries per optar a la candidatura presidencial en les eleccions autonòmiques de l’any següent. Va disposar del recolzament inequívoc de la direcció regional i de la direcció federal, i tot i així va perdre la seva oportunitat davant Patricia Hernández, que representava l’oposat a ella: la xerrameca incendiària, un lideratge agrest i sentimental, un codi gestual entre combatiu i poc seriós.

Darias és pulcritud, laconisme, disciplina, discreció, dissimulació gris marengo o verd aigua: aigua més o menys fresca capaç d’adaptar-se a la forma de qualsevol recipient. Són també valors singularment apreciats, com passa en tot ecosistema de poder que aspiri a l’estabilitat i l’autoreproducció, pel ‘sanchisme’.