Casado, davant el mirall de Merkel

No és la primera vegada que Casado destaca la tasca de Merkel per atiar Sánchez. ¿Però aquesta admiració cap a la cancellera té alguna traducció al terreny pràctic? ¿Quines similituds i quines diferències hi ha en el terreny ideològic entre tots dos? S’ha plantejat l’assumpte a sis observadors privilegiats de la política espanyola i la política alemanya i l’exercici dona nombrosos contrastos. Aquest és el resultat. 

1. La vida abans de la política 

Primer s’ha d’admetre una injustícia en la comparació: Merkel porta al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) des del 2000 i del Govern, des del 2005. Casado acaba de complir el seu segon aniversari com a president dels populars i sempre ha estat a l’oposició. No obstant, alguns dels entrevistats han començat destacant les diferències en la seva formació i en la seva vida laboral. Merkel va néixer a Hamburg, el 1954, però la seva família es va traslladar a Alemanya Oriental, on va créixer. Es va doctorar en física quàntica i va treballar a l’Institut Central de Química Física de l’Acadèmia de Ciències, a Berlín Est, fins que va caure el Mur, el 1989. «Ella té una carrera professional pròpia i Casado [Palència, 1981] és un polític professional. I hi ha polítics professionals molt bons, però no sabem com serà ell. Els estudis de Casado són causa de controvèrsia i, en el cas de Merkel, la seva formació forma part del respecte que se li té», afirma Ignacio Molina, professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Madrid. Ella va ser diputada (36 anys) i ministra (37) abans de presidir el Govern (46). Casado va obtenir escó al Parlament madrileny amb 26 anys i va arribar al lideratge del PP amb 37. No se li coneix feina fora de la política. 

La «inexperiència» és un mal que Francisco Sosa Wagner veu en l’actual generació de dirigents espanyols. Aquest catedràtic de Dret Administratiu i escriptor, eurodiputat d’UPyD entre el 2009 i el 2014, destaca també la falta de preparació de Casado i assenyala aquesta mateixa màcula en el currículum de Sánchez. «Em sembla inquietant com a ciutadà que persones així puguin fer un salt acrobàtic i presidir un país», lamenta. «Menys mítings els caps de setmana, menys tuits i més temps per llegir», reclama. 

2. L’actitud davant la ultradreta

Tots els analistes coincideixen a destacar la gran diferència davant la ultradreta: Alternativa per a Alemanya (AfD) i Vox. «A Alemanya no es fan bromes amb el passat feixista, nazi, que aquí seria el franquisme. Quan diuen que no es pot permetre governar a la ultradreta, no posen en l’altre costat de la balança els comunistes», comenta Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa. Casanova considera que la dreta europea en general, després de 1945, va passar per un procés de «desnazificació» i «europeïtzació» que Espanya no va viure per la dictadura. L’historiador destaca que els partits de dreta van experimentar un procés de democratització i van desenvolupar «un respecte a la llei, als resultats de les eleccions i a la sobirania del Parlament» que aquí no es va fer perquè la dreta del PP, abans Aliança Popular, «va sortir de dins del franquisme».

«Merkel critica molt en els seus discursos la ultradreta, apel·la als seus dirigents. Prefereix negociar amb qualsevol altre partit que amb AfD», explica Carmen Viñas, a Berlín des del 2011 i corresponsal de la SER des de fa quatre anys. Viñas recorda l’episodi de Turíngia, on la CDU va votar a favor d’un candidat liberal de la mà de la ultradreta. Aquesta ruptura del cordó sanitari només va durar uns dies. La cancellera va esmenar aquest «imperdonable» error i Annegret Kramp-Karrenbauer, presidenta de la CDU des del 2018, va pagar sortint de la carrera de la successió de Merkel. A Espanya, Casado ha radicalitzat el partit per por de Vox i va donar llum verda a pactar amb la formació de Santiago Abascal perquè el PP pogués ocupar la presidència d’Andalusia, Madrid i Múrcia, i desenes d’ajuntaments. 

Roger Suso, corresponsal a Berlín per a diversos mitjans des del 2010, assenyala que, igual com Vox, també AfD va néixer de la CDU, de dirigents descontents com Alexander Gauland. A Suso la determinació de Casado d’«ancorar el partit a la dreta» li recorda a la del canceller d’Àustria, Sebastian Kurz, «que pacta amb qui calgui pactar». 

3. Immigració

La política d’immigració ha passat per «diverses fases» en els governs alemanys de l’última dècada, segons Viñas. «De l’obertura de fronteres del 2015 als refugiats de Síria, l’Afganistan i l’Iraq, que li va costar a Merkel moltes crítiques en el seu propi partit i el creixement d’AfD, fins ara», afirma. En l’acord de la coalició del 2018 amb el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), la CDU i la CSU [els socis de Baviera, més conservadors] van pactar posar un límit per a les arribades dels sol·licitants d’asil d’entre 180.000 i 220.000 persones a l’any.

Quan Merkel defensava l’obertura de fronteres als refugiats (el 2015, el país va acollir 1,1 milions), la cancellera va brandir els valors «cristians» per salvar aquestes persones d’una mort gairebé segura, uns valors «molt socials» que Helene Zuber, corresponsal del setmanari ‘Der Spiegel’ no veu en Casado. Alguns dels entrevistats destaquen el pes de la religió en la biografia de la política, el pare de la qual va ser un pastor luterà. Aquí, Casado ha agitat la por de l’arribada d’immigrants i, tot just guanyar la presidència del PP, a l’estiu de 2018, després de la decisió de Sánchez d’acollir l’‘Aquarius’, amb 629 persones a bord, va avisar que «no és possible que Espanya pugui absorbir milions d’africans que vinguin a buscar un futur millor a Europa». 

4. Política econòmica i europea

«Aquí porten a gala l’estalvi, el no contraure nous deutes. I en això, en la disciplina fiscal i la contenció de la despesa, sí que s’assembla al PP de Casado», diu la periodista Viñas, que també veu similituds en el projecte europeu (després del parèntesi que va suposar per al PP la ruptura de José María Aznar al donar suport a la guerra de l’Iraq). Però Merkel ha evolucionat també en la seva defensa de l’austeritat i, a causa dels pactes de «gran coalició» amb l’SPD que ha firmat al llarg de la seva carrera, s’ha «socialdemocratitzat», explica Sosa Wagner. «Fins al 2012, amb Nicolas Sarkozy d’aliat, va imposar una austeritat que a Espanya li va fer molt mal. Ara, al final de la seva vida política, ha canviat i el fons de reconstrucció europeu de la Covid així ho demostra», apunta Molina. «Casado és més liberal. Seria impensable que Daniel Lacalle o Cayetana Álvarez de Toledo fossin col·laboradors de Merkel», afegeix.

Els analistes posen també el focus en la capacitat de la dirigent d’assumir com a pròpies les reclamacions dels seus aliats en el Govern tot i que abans s’hagués oposat. És el cas, citen, del salari mínim interprofessional o la seva política antinuclear després del desastre de Fukushima. 

5. La cultura del pacte

El sistema electoral alemany dificulta les majories absolutes i convida a les coalicions, indiquen alguns dels entrevistats abans de valorar la diferent actitud de Merkel i Casado davant la negociació amb els seus principals oponents (aquí el PSOE). Molina assegura que és «injust» culpar «només» els dirigents populars o socialistes espanyols de no haver arribat mai a una gran coalició en moments de bloqueig total. «L’electorat alemany no castiga a priori l’entesa entre partits diferents i l’espanyol sembla que sí. Potser la culpa és més dels espanyols que dels líders», suggereix. 

En tot cas, les successives ‘grans coalicions’ que la CDU ha format amb els liberals i amb l’SPD han demostrat que el partit de Merkel és capaç de fagocitar els seus socis, tocats després de passar pels seus governs. Un risc que, malgrat tot, els socialdemòcrates han tornat a córrer amb la nova aliança que van segellar amb ella el 2018. 

Notícies relacionades

Una carta redactada pel president

Sánchez irromp en la campanya electoral

I l’estil de relacionar-se amb l’oposició també és un dels contrastos que remarca la periodista de ‘Der Spiegel’. «L’èxit de Merkel és justament mai parlar malament de l’adversari, no utilitzar paraulotes ni injúries. En aquest sentit la tàctica de Casado és totalment diferent. No crec que vagi pel bon camí», adverteix Zuber. 

«És estrany el que passa a Espanya. No es poden estar alimentant encara els enfrontaments de la guerra civil. Jo ho vivia amb neguit quan tornava d’Estrasburg. Al Parlament europeu tot es pacta entre liberals, socialistes i populars. La relació és estretíssima, però és passar la frontera i tot canvia. Ara, amb la crisi sanitària ¿quina ideologia cal resoldre? Hi ha una crisi social tremenda», es lamenta Sosa Wagner.