González, la CIA i els GAL: a debat al Congrés

Les relacions entre els grups parlamentaris del PSOE i Unides Podem, socis de coalició governamental, s’han tensat aquests dies no per temes d’absoluta actualitat vinculats a la gestió de la Covid-19 o la crisi econòmica i social en la qual ha derivat, com podria ser previsible, sinó per la figura de l’expresident Felipe González. Els morats mai han amagat la seva distància respecte a qui va ser el líder socialista durant dècades, com ell tampoc ha dissimulat el seu rebuig dels postulats de Podem. Ara González torna a ser objecte de debat parlamentari: aquest dimarts es vota a la Mesa del Congrés si s’aprova o no una comissió d’investigació per determinar la relació entre l’expresident i els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL). La demanen el PNB, ERC, Jxcat, Bildu, la CUP i el BNG i, a última hora, s’hi ha afegit també Unides Podem.

El grup socialista i el popular s’hi oposen, així que les possibilitats que aquesta comissió tiri endavant són pràcticament nul·les, més enllà del soroll que generi la simple demanda de la investigació (els lletrats de les Corts diuen que tècnicament seria possible, malgrat els anys transcorreguts i ser cosa jutjada) i els estira-i-arronses que, inevitablement, generi entre socis de coalició.

La sol·licitud d’aquesta comissió per bona part de l’oposició respon a la difusió d’un informe de la CIA, redactat el 1984, en què s’apuntava que González havia «acordat» la creació d’un «grup de mercenaris» que tenien com a objectius membres d’ETA. El document, elaborat sobre les reflexions de membres del servei d’intel·ligència americà, va ser desclassificat el 2011 i publicat fa uns dies a ‘La Razón’.

Acusació rotunda

«González ha acordat la formació d’un grup de mercenaris, controlats per l’Exèrcit, per combatre els terroristes fora de la llei», afirma un informe de la CIA del gener de 1984, accessible actualment a la biblioteca pública de la intel·ligència nord-americana, en què s’ha censurat la font de l’esmentada afirmació. Mentre que en la gran majoria de documents redactats en aquells temps pel servei d’intel·ligència americà es fa al·lusió a rumors i percepcions de la societat de l’època, o s’utilitzen retalls de diaris, en aquest dossier la sentència sobre l’expresident del Govern està precedida per una informació que ha sigut suprimida. 

En altres informes de la CIA dels mateixos anys no es torna a fer una acusació tan taxativa. El juliol de 1985 es parla de «els persistents rumors i al·legacions que elements locals o nacionals del Govern d’Espanya estan involucrats» en els GAL i s’emfatitza que «el portaveu del govern ho ha negat». El mateix passa en un altre informe de semblant naturalesa redactat prèviament, a l’estiu de 1984. En aquest cas recorren a «les especulacions públiques més esteses» per esmentar la possible relació de González amb els GAL.

Els informes de la CIA de llavors també feien referència a la influència dels GAL en la posició antiterrorista que va adoptar França. «Els forts atacs contra ETA per part del grup a l’ombra que es fa anomenar GAL encoratja els funcionaris francesos a prendre mesures enèrgiques contra ETA també», expliquen en un document d’abril de 1984. Un mes abans, l’Agència d’Intel·ligència havia redactat un altre dossier en què apuntava que «d’acord amb l’ambaixada dels EUA a París, part del rebuig de França de lluitar contra el moviment basc espanyol rau en la por que això derivi en l’augment del terrorisme basc francès».

Autonomies, Catalunya i el Rei

Entre els informes que es van enviar al Pentàgon en la dècada dels 80, l’agència nord-americana va elaborar el maig de 1983 una anàlisi sobre la posada en marxa de l’estat autonòmic d’Espanya, en què analitzaven els llums i les ombres d’un procés que, ja apuntaven, marcaria el futur d’Espanya. Una de les primeres anotacions que es pot llegir en aquest document és que el Govern d’Adolfo Suarez «va fracassar» en la creació de les comunitats a causa de la seva «debilitat política» i a la rapidesa amb què va pretendre gestionar l’assumpte.

«Creiem que, en un nivell, Suárez estava mirant de treure profit d’un tema popular i donar al seu govern un prestigi esquerrà de moda», sentencien en el document abans d’assenyalar que una altra de les raons podria ser la creença de Suárez que «una generalització ràpida del procés d’autonomia podria, d’alguna manera, diluir o minar la influència dels partits regionalistes catalans i bascos». Fos quina fos la seva intenció, la CIA considera que aquest va ser «el començament del declivi» d’UCD.

No obstant, la percepció de l’Agència d’intel·ligència nord-americana sobre la situació espanyola va canviar de manera radical amb la victòria de González en les eleccions de 1982. Segons apunten, la reorganització del procés autonòmic per part del PSOE i el començament del diàleg amb els partits «regionalistes» van contribuir que «la dreta estigués menys preocupada per la integritat de l’estat espanyol» i que, «per primera vegada en la història contemporània d’Espanya», tots els partits polítics arribessin a un consens. 

A aquest optimisme s’hi va sumar la visió de la CIA sobre la posició que havia assolit el Tribunal Constitucional, respectat per la resta dels poders, i la Monarquia. En concret, asseguren que la figura de Joan Carles I s’havia convertit en un símbol d’«unitat». «Els catalans, clarament, veuen la seva identitat regional reflectida en el símbol nacional de la monarquia», arriben a afirmar després d’esmentar la petició del Govern català de proclamar Felip príncep de Girona. 

Els ministres del 82

El 28 d’octubre de 1982, Felipe González va arrasar a les urnes. Un mes després, assumia formalment la presidència i 48 hores abans que el seu equip de ministres prengués possessió de les seves carteres, la CIA ja havia elaborat un informe sobre tots els membres del gabinet. A les primeres pàgines de l’esmentat dossier, l’Agència Central d’Intel·ligència es desfeia en lloances cap a l’expresident del Govern. Recalcava que aplega la «confiança i el sentit de l’autoritat», que oferia una imatge de «joventut i idealisme» que, alhora, combinava amb el seu «pragmatisme» i que va capgirar un PSOE que era «una organització clandestina en gran manera ineficaç que s’oposava a Franco» cap a «un partit gran, ben disciplinat i moderat que camina cap a la democràcia social europea moderna». 

L’informe detallava després les competències de cadascun dels ministres i els possibles problemes que podrien suposar per als EUA. D’Alfonso Guerra, el vicepresident de l’Executiu, deia que era un dels home forts del PSOE, molt pròxim a Gonzalez però que podria provocar «estira-i-arronses» amb alguns membres del gabinet. Sobre el responsable de la cartera d’Exteriors, Fernando Morán, s’advertia que seria un «interlocutor espinós» a causa del seu rebuig a les polítiques nord-americanes i s’apuntava que seria el president que portés directament les qüestions internacionals.

Destaca una anotació de la CIA en la qual s’afirmava que a sanitat, educació i cultura seria on el PSOE tindria una «oportunitat de complir parcialment la seva promesa de treballar per una societat més igualitària i justa» sense necessitat d’un «increment massiu» de la despesa. Sobre això, assenyalaven ja el 1983 al ministre de Sanitat, Ernest Lluch que, segons «la sensació oficial dels EUA», treballaria «de valent per millorar la qualitat i la disponibilitat del servei de salut a través de reformes pràctiques i amb el respecte pertinent a les restriccions fiscals».

L’«epidèmia» de les drogues 

«Espanya ha servit durant molt temps com a punt de transbord de drogues il·lícites cap a Europa de l’est i els Estats Units, però el nivell d’abús de drogues, trànsit i crims relacionats recentment han arribat a proporcions alarmants». Així començava un informe elaborat per la CIA el setembre de 1986 en què es percep el Govern de González com el principal responsable d’aquesta «epidèmia», per la «laxitud» de les lleis que havia reformat, «descriminalitzant» la possessió de drogues per a consum personal el 1983.

A més, l’Agència nord-americana apuntava que l’expresident del Govern «inicialment no estava disposat a admetre l’existència d’aquest seriós problema d’abús de drogues», per la qual cosa gairebé no s’hi va posar cap esforç, segons sostenien, a millorar els programes d’educació sobre drogues, prevenció i tractament. A l’informe, s’assenyalava que el 1985 l’Executiu va començar a prendre mesures per revertir la situació, però que encara era necessari el pas d’uns anys per poder veure’n els efectes.

Avís de guerra   

El 3 d’octubre de 1975, tot just un mes i mig abans de la mort de Franco, la CIA va redactar un informe dirigit al llavors secretari d’Estat dels EUA, Henry Kissinger, advertint-lo de la possibilitat que el Marroc envaís el Sàhara espanyol aprofitant la situació de «debilitat» en què es trobava Espanya en aquells moments. Segons l’Agència nord-americana, Hassan II estava disposat a prendre el Sàhara per la força creient que Espanya oposaria poca resistència.

Notícies relacionades

ERC, JxCat, Bildu, el PNB, la CUP i el BNG demanen investigar la relació de Felipe González i els GAL

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

 

No obstant, la CIA no compartia aquesta opinió i, en el mateix document, defensaven que «Madrid podria reunir prou força per derrotar una invasió marroquina». A més, consideraven que, en cas d’un enfrontament armat, el Govern de Franco acudiria als EUA per sol·licitar la seva ajuda. «El Govern espanyol esperaria que la llarga cooperació de defensa entre els Estats Units i Espanya pogués justificar almenys el recolzament diplomàtic dels EUA», explicaven.